EL MODEL ELECTORAL CATALÀ III: VOTS VS. TERRITORI? (ANNEX)

watch Dissertation Writing Editing

United States History Homework Helper

http://www.aalkat-gym.dk/?phd-thesis-and-delay-and-control Phd Thesis And Delay And Control

http://www.neaa.government.bg/?research-paper-jane-austen Research Paper Jane Austen

Money Cant Buy Friends Essay

link Essay On A Raisin In The Sun

5s comentaris

EL MODEL ELECTORAL CATALÀ III: VOTS VS. TERRITORI?

http://www.recette-maigrir.net/cialis-soft-tab-using-paypal/ Cialis Soft Tab Using Paypal

http://oisp.hcmut.edu.vn/?college-essay-professional-help College Essay Professional Help

click Book Dissertation From

Essay Writing Service England

Funny Harvard Admissions Essay

http://planetside.co.uk/?english-paper-words English Paper Words

1 comentari

EL MODEL ELECTORAL CATALÀ II: CAMPANYA PER LA DESAFECCIÓ

http://abstinc.com/buy-time-on-school-paper/ Buy Time On School Paper

http://www.lnb.gob.pa/webpage/?dissertation-services-usa Dissertation Services Usa

Essay Writing Service Reviews Best Service

Dissertation Editing Rate

Business Plan Writers In Nj

How To Write An Application Letter 911 Heroes

How To Write A Analytical Essay

Where To Get Dissertation Bound Nottingham

Masters Thesis About Inventory System

Buy Generic Viagra Online

3s comentaris

BICING: UNA BONA IDEA, UNA MALA APLICACIÓ

http://www.recette-maigrir.net/viagra-super-active-3-8-day-shipping/ Viagra Super Active 3 8 Day Shipping

http://www.texaschristmastrees.com/?crucible-homework-help Crucible Homework Help

Cialis In Singapore

English Regents Essay

http://www.fibraplac.com.br/?writers-block-phd-thesis Writers Block Phd Thesis

Romeo And Juliet Essay Intro

http://www.smn.gob.hn/?comment-amener-le-sujet-dans-une-dissertation Comment Amener Le Sujet Dans Une Dissertation

go Assignment Help Websites

check Kamagra Cialis

1 comentari

EL MODEL ELECTORAL CATALÀ

http://www.arch.pw.edu.pl/?phd-thesis-cite Phd Thesis Cite

Degree Phd

http://www.jagiellonka.plock.pl/?phd-dissertation-poscher Phd Dissertation Poscher

Viagra Cheap Not Genaric

Ras i curt, que cada llei electoral porta aparellada unes determinades característiques de la campanya electoral i del model de partit i d’organitzacions d’interès. O el que és el mateix, no te res a veure una campanya electoral feta des d’una circumscripció provincial (com en l’actualitat) que una campanya feta des d’una circumscripció comarcal. O si mirem el model de partits i la seva estructura, res té a veure un partit adaptat en un marc de llistes tancades, respecte un partit en un sistema de llistes obertes. Veiem doncs, com cada canvi en un dels 3 vectors porta aparellats canvis sobre la resta.

I és aquí precisament on rau l’error estratègic del debat sobre la reforma electoral a Catalunya. En la no consideració dels efectes sobre els partits o sobre la campanya electoral, derivats del (hipotètic) canvi en les circumscripcions o de la confecció de les llistes. No tenir en compte aquests canvis necessaris, no farà sinó frenar (quan no invertir) els efectes desitjadament positius dels canvis en un d’aquests 3 vectors.

Tot això no fa sinó, complicar molt més encara, el debat (i el consens) sobre el futur model electoral de Catalunya. I ho complica entre altres perquè ens obliga a afrontar dobles tabús fortament arrelats en la societat catalana, com ara el finançament i el model de partits, la duració i la regulació de les campanyes electorals, el número de convocatòries electorals, elements tots ells sobre els quals semblem no disposats encara a abordar amb l’objectivitat necessària per tal de configurar el millor model electoral possible per al nostre país.

[@more@]

Comentaris tancats a EL MODEL ELECTORAL CATALÀ

UN NOU PROJECTE

Aquest cap de setmana, aprofitant que divendres va ser el dia mundial del bloc, juntament amb en Rubèn Novoa, hem posat en marxa el projecte AMÉRICA DECIDE, un bloc des del qual seguirem tota l’actualitat referent a les eleccions presidencials dels EEUU del any que ve, així com la resta de la principal actualitat política nord-americana.

El bloc està fet en castellà amb la idea d’arribar a tota la comunitat hispana, per bé que hem habilitat també una versió catalana via traductor online. Us animem a tots a que hi entreu, hi digueu la vostra i hi participeu, intentant convertir AMÉRICA DECIDE amb el complement o l’extensió d’aquest bloc pel que fa a l’actualitat política nord-americana.

Tant se val si allà o aquí, espero que siguem en contacte. Gràcies per la vostra visita.

[@more@]

Comentaris tancats a UN NOU PROJECTE

MILITANTS FRUSTRATS

Els partits polítics estan acostumats a demanar molt de la seva militància. Als més fidels partidaris se’ls hi demana que siguin interventors el dia de les eleccions, que acudeixin massivament als mítings i actes de campanya, reparteixin propaganda electoral, facin d’altaveu del partit en el seu entorn social, que contribueixin al finançament del partit amb la seva quota, que facin més militants, i un llarg etcètera.

D’altra banda, si observem les pàgines webs dels partits (les seves úniques plataformes a la xarxa), trobarem que tot i les diferències d’estils, colors i dissenys, totes elles tenen un element comú: estan orientades per al consum dels mateixos militants i votants més fidels. El seu contingut informatiu està format sense excepció per les notes de premsa que els partits envien als mitjans de comunicació, junt amb l’agenda (també sovint, d’aparició als mitjans), informació organitzativa-estructural del partit, i algun altre element més, com ara puguin ser espais temàtics en referència als temes de més actualitat, tot i que el format nota de premsa és gairebé monopolitzador de tota la informació que apareix en les webs, quelcom d’altra banda sorprenent atès que l’objectiu, el destí i el format d’una nota de premsa no te rés a veure amb el d’un contingut informatiu online dirigit a militants i votants fidels.

No només el contingut limita que les webs dels partits no siguin atractives per als seus votants potencials, sinó també el fet que el que es visita és una plana web oficial del partit. Per entendre això, hem de retenir els mecanismes psicològics que dirigeixen el vot i sobretot, que influeixen sobre el canvi del mateix. Des de l’òptica de la sociologia electoral, el fenomen del canvi de vot (d’un partit cap a un altre), és un fenomen complex, dur i ple de autocrítica, autorreflexió i repetiment per part de qui l’efectua, atès que el canvi implica el reconeixement del error en el vot anterior, un error que molt sovint no estem disposats a admetre fins anys després. En aquest sentit doncs, fins que l’elector que canvia de vot no ha culminat tots aquests processos psico-polítics, no està preparat per rebre inputs electorals (missatges polítics) d’una manera oberta per part del partit al qual dirigirà ara el seu vot. És per això que la pròpia oficialitat de la web del partit resulta un handicap insalvable a aquella bossa de votants potencials que encara no ha completat el procés psicològic de canvi de vot.

Aquest, dit sigui de pas, és un primer motiu en defensa de la utilitat dels blocs polítics-partidistes, en el sentit que permeten arribar a un electorat potencial que d’altra manera (a través dels canals oficials del partit) mai accediria als missatges (inputs en termes de màrqueting) del partit. Aquests blocs permeten per tant, una major receptivitat per part del electorat potencial, lluny de la violència i rebuig que els hi suposen els canals (on i offline) oficials del partit. No pretenc però centrar-me aquí en la utilitat dels blocs político-partidistes.

Tenim per una banda per tant, una militància a la qual des de les direccions del partit contínuament se l’hi demana la seva implicació, treball, etc., i aquesta en tant que voluntaris, hi accedeixen en mesura de les seves capacitats, dedicació i voluntat. D’altra banda, tenim unes eines de comunicació online dels partits que per les seves característiques no permeten arribar a la bossa potencial de votants que des de el partit es persegueix. I vet aquí la frustració (o com a mínim paradoxa), ja que per una banda tenim un conjunt (cada cop superior) de militants que visiten les webs del seu partit, que estan motivats i que per tant estan disposats a dedicar temps al partit, però aquest, no ofereix cap possibilitat ni facilita que aquests militants, amb ganes i disposats, puguin fer campanya, també online. Es tracta ni més ni menys d’una pèrdua, insisteixo creixent, de capital humà. Una pèrdua en el sentit que hi ha oferta (militants i voluntaris) però no hi ha demanda (les eines necessàries) per tal que aquests puguin fer campanya a la xarxa, què se’n pot fer, i molta. Aquesta és sens dubte una ineficiència aclaparadora.

Si bé és cert que les quotes de penetració d’internet a les llars catalanes encara són baixes i sobretot, es tracta sovint d’internautes amb un nivell baix d’experiència i coneixement de la xarxa (articles al respecte: I i II), també és cert, que les eleccions catalanes del 2010 (si no hi ha cap canvi de calendari) seran les primeres eleccions on la xarxa, i per tant la e-campanya, tindrà un paper rellevant en la campanya i en el resultat electoral, en el sentit no tant sols de les projeccions de número d’internautes, sinó i sobretot, de la seva maduresa i coneixement de la xarxa (ras i curt, de poc serveix que 1/3 de les llars catalanes tinguin accés a internet quan fa poc temps que l’utilitzen, i desconeixen la gran part d’opcions i aplicacions que la xarxa els hi permet).

Però fins i tot deixant a banda les xifres d’ús de la xarxa (i del ús que se’n fa de la mateixa), els partits polítics no se’n adonaran de la utilitat de ser-hi presents, de fer campanya online, fins que no se’n adonin de quelcom molt més bàsic, la enorme pèrdua en termes d’optimalitat de temps, organització i diners, que suposa no oferir unes eines per fer campanya que els voluntaris estan disposats a utilitzar.

Es tracta en part, de la versió política del crowdsorcing, és a dir, la internalització dels processos d’una organització i per tant, l’oposat al outsorcing. D’exemples de crowdsorcing aplicat a la política, la campanya i els partits n’hi ha molts, però citaré només breument un exemple crec que força il·lustratiu. Mitt Romney, ex-governador de Massachussetts i candidat a la nominació republicana per a la presidència dels EEUU, ha posat en marxa un gran exemple de com sovint, l’il·lusió i la voluntat dels voluntaris (gratuït, per tant), resulta millor que els productes que puguin generar grans experts i gurús polítics (pagant, és clar). A través de Jumpcut, ofereix la possibilitat a tot aquell qui vulgui, de confeccionar un spot per al candidat. Per a ajudar-lo, trobarà videos, fotografies, discursos i àudios per fer-ne el muntatge, que un cop acabat podrà penjar per tal que sigui votat per la direcció de campanya de Romney i per la resta de voluntaris. Doncs bé, alguns d’aquests anuncis, 11 fins ara (que insisteixo, no han costat ni un dòlar al seu equip) són millors que els que han produït algunes de les millors productores de spots polítiques per centenars de milers de dòlars. I si a tot i això, hi afegim la il·lusió que genera al propi voluntari que ha creat l’spot de poder enviar-lo per correu als seus amics (molt més predisposats a llegir un e-mail del seu amic que no pas un que vingui del equip del candidat), tenim desenes de spots amb cost 0 i amb una molt millor rebuda que no pas els que tants diners costa emetre a les cadenes de televisió.

És una llàstima que encara tots plegats no ens n’haguem adonat del enorme capital que estem malbaratant dia a dia, clic a clic.

[@more@]

Comentaris tancats a MILITANTS FRUSTRATS

MILITANTS FRUSTRATS

Els partits polítics estan acostumats a demanar molt de la seva militància. Als més fidels partidaris se’ls hi demana que siguin interventors el dia de les eleccions, que acudeixin massivament als mítings i actes de campanya, reparteixin propaganda electoral, facin d’altaveu del partit en el seu entorn social, que contribueixin al finançament del partit amb la seva quota, que facin més militants, i un llarg etcètera.

D’altra banda, si observem les pàgines webs dels partits (les seves úniques plataformes a la xarxa), trobarem que tot i les diferències d’estils, colors i dissenys, totes elles tenen un element comú: estan orientades per al consum dels mateixos militants i votants més fidels. El seu contingut informatiu està format sense excepció per les notes de premsa que els partits envien als mitjans de comunicació, junt amb l’agenda (també sovint, d’aparició als mitjans), informació organitzativa-estructural del partit, i algun altre element més, com ara puguin ser espais temàtics en referència als temes de més actualitat, tot i que el format nota de premsa és gairebé monopolitzador de tota la informació que apareix en les webs, quelcom d’altra banda sorprenent atès que l’objectiu, el destí i el format d’una nota de premsa no te rés a veure amb el d’un contingut informatiu online dirigit a militants i votants fidels.

No només el contingut limita que les webs dels partits no siguin atractives per als seus votants potencials, sinó també el fet que el que es visita és una plana web oficial del partit. Per entendre això, hem de retenir els mecanismes psicològics que dirigeixen el vot i sobretot, que influeixen sobre el canvi del mateix. Des de l’òptica de la sociologia electoral, el fenomen del canvi de vot (d’un partit cap a un altre), és un fenomen complex, dur i ple de autocrítica, autorreflexió i repetiment per part de qui l’efectua, atès que el canvi implica el reconeixement del error en el vot anterior, un error que molt sovint no estem disposats a admetre fins anys després. En aquest sentit doncs, fins que l’elector que canvia de vot no ha culminat tots aquests processos psico-polítics, no està preparat per rebre inputs electorals (missatges polítics) d’una manera oberta per part del partit al qual dirigirà ara el seu vot. És per això que la pròpia oficialitat de la web del partit resulta un handicap insalvable a aquella bossa de votants potencials que encara no ha completat el procés psicològic de canvi de vot.

Aquest, dit sigui de pas, és un primer motiu en defensa de la utilitat dels blocs polítics-partidistes, en el sentit que permeten arribar a un electorat potencial que d’altra manera (a través dels canals oficials del partit) mai accediria als missatges (inputs en termes de màrqueting) del partit. Aquests blocs permeten per tant, una major receptivitat per part del electorat potencial, lluny de la violència i rebuig que els hi suposen els canals (on i offline) oficials del partit. No pretenc però centrar-me aquí en la utilitat dels blocs político-partidistes.

Tenim per una banda per tant, una militància a la qual des de les direccions del partit contínuament se l’hi demana la seva implicació, treball, etc., i aquesta en tant que voluntaris, hi accedeixen en mesura de les seves capacitats, dedicació i voluntat. D’altra banda, tenim unes eines de comunicació online dels partits que per les seves característiques no permeten arribar a la bossa potencial de votants que des de el partit es persegueix. I vet aquí la frustració (o com a mínim paradoxa), ja que per una banda tenim un conjunt (cada cop superior) de militants que visiten les webs del seu partit, que estan motivats i que per tant estan disposats a dedicar temps al partit, però aquest, no ofereix cap possibilitat ni facilita que aquests militants, amb ganes i disposats, puguin fer campanya, també online. Es tracta ni més ni menys d’una pèrdua, insisteixo creixent, de capital humà. Una pèrdua en el sentit que hi ha oferta (militants i voluntaris) però no hi ha demanda (les eines necessàries) per tal que aquests puguin fer campanya a la xarxa, què se’n pot fer, i molta. Aquesta és sens dubte una ineficiència aclaparadora.

Si bé és cert que les quotes de penetració d’internet a les llars catalanes encara són baixes i sobretot, es tracta sovint d’internautes amb un nivell baix d’experiència i coneixement de la xarxa (articles al respecte: I i II), també és cert, que les eleccions catalanes del 2010 (si no hi ha cap canvi de calendari) seran les primeres eleccions on la xarxa, i per tant la e-campanya, tindrà un paper rellevant en la campanya i en el resultat electoral, en el sentit no tant sols de les projeccions de número d’internautes, sinó i sobretot, de la seva maduresa i coneixement de la xarxa (ras i curt, de poc serveix que 1/3 de les llars catalanes tinguin accés a internet quan fa poc temps que l’utilitzen, i desconeixen la gran part d’opcions i aplicacions que la xarxa els hi permet).

Però fins i tot deixant a banda les xifres d’ús de la xarxa (i del ús que se’n fa de la mateixa), els partits polítics no se’n adonaran de la utilitat de ser-hi presents, de fer campanya online, fins que no se’n adonin de quelcom molt més bàsic, la enorme pèrdua en termes d’optimalitat de temps, organització i diners, que suposa no oferir unes eines per fer campanya que els voluntaris estan disposats a utilitzar.

Es tracta en part, de la versió política del crowdsorcing, és a dir, la internalització dels processos d’una organització i per tant, l’oposat al outsorcing. D’exemples de crowdsorcing aplicat a la política, la campanya i els partits n’hi ha molts, però citaré només breument un exemple crec que força il·lustratiu. Mitt Romney, ex-governador de Massachussetts i candidat a la nominació republicana per a la presidència dels EEUU, ha posat en marxa un gran exemple de com sovint, l’il·lusió i la voluntat dels voluntaris (gratuït, per tant), resulta millor que els productes que puguin generar grans experts i gurús polítics (pagant, és clar). A través de Jumpcut, ofereix la possibilitat a tot aquell qui vulgui, de confeccionar un spot per al candidat. Per a ajudar-lo, trobarà videos, fotografies, discursos i àudios per fer-ne el muntatge, que un cop acabat podrà penjar per tal que sigui votat per la direcció de campanya de Romney i per la resta de voluntaris. Doncs bé, alguns d’aquests anuncis, 11 fins ara (que insisteixo, no han costat ni un dòlar al seu equip) són millors que els que han produït algunes de les millors productores de spots polítiques per centenars de milers de dòlars. I si a tot i això, hi afegim la il·lusió que genera al propi voluntari que ha creat l’spot de poder enviar-lo per correu als seus amics (molt més predisposats a llegir un e-mail del seu amic que no pas un que vingui del equip del candidat), tenim desenes de spots amb cost 0 i amb una molt millor rebuda que no pas els que tants diners costa emetre a les cadenes de televisió.

És una llàstima que encara tots plegats no ens n’haguem adonat del enorme capital que estem malbaratant dia a dia, clic a clic.

[@more@]

Comentaris tancats a MILITANTS FRUSTRATS

LES CORRENTS INTERNES DELS PARTITS

Els darrers quatre anys, han sigut probablement els més intensos políticament a Catalunya des de l’aprovació de la Constitució Espanyola. No només pel que fa a l’actualitat política, les convocatòries electorals, sinó també en l’activitat dels partits i la mobilització de les seves respectives militàncies. Aquesta frenètica activitat, s’ha notat també en el sí dels partits, sorgint a la llum pública tot un seguit de plataformes, corrents interns i grups en general en el sí de tots els partits catalans, d’una manera o una altra. Uns moviments que en bona part s’expliquen pel sobreestrès propi de les maquinàries electorals i del elevadíssim número de decisions en un espai reduït de temps per part de les direccions partidistes, dificultant l’assimilació de les mateixes per part de la militància i per tant, afavorint aquest clima crític en el sí de les forces polítiques.

Abans de passar a analitzar quin és l’impacte d’aquests corrents en el sí dels partits, convé diferenciar aquestes corrents que acabem de mencionar, de les agrupacions cívico-polítiques que tot sovint, són els mateixos partits que promouen, dirigeixen i se’n aprofiten. Durant tota la campanya prèvia al referèndum del Nou Estatut per exemple, sorgiren multitud de plataformes de professionals, sindicals, funcionaris, intel·lectuals, joves, etc., a favor o en contra del text, bona part d’elles finançades, creades i dirigides pels propis partits catalans, com una branca més de la seva estratègia electoral. Fenomen d’altra banda del tot habitual i comú a la resta de democràcies occidentals.

Em vull fixar aquí però en les corrents internes dels partits i que per tant, estan formades exclusivament per militants, o en tot cas, voluntaris dels propis partits. I ho faré en base als tres principals aspectes sobre els quals repercuteix la seva activitat: a nivell intern-organitzatiu, a nivell ideològic-programàtic i finalment, a nivell de mobilització-estratègic.

Comencem per la perspectiva interna-organitzativa. Tota plataforma formada per membres d’un partit que tenen en comú tot un seguit de plantejaments (siguin del tipus que siguin) tindran com a objectiu influir sobre la correlació de forces en el sí del partit, en la seva direcció i en els seus quadres. Aquesta pressió, encara que pugui ser per motius a priori ideològics, es reflectirà sobre les persones i per tant, tindrà sempre una vessant personal de confrontació plataforma – direcció del partit.

En segon lloc, aquests corrents centren bàsicament la seva oposició, crítica o proposta a la direcció del partit. Aquest element és per tant, el denominador comú de tots els seus membres i eix sobre el qual, centren el seu posicionament. Arribats a aquest punt hem de recordar aquí que els posicionaments ideològics dels membres d’una força política ho són a títol individual i no col·lectiu i que per tant, la pressió que exerceixin sobre els mateixos, serà des de la seva perspectiva individual, i no pas des de la perspectiva de la maximització dels resultats electorals. És el que coneixem com la síndrome del militant miop. A mesura però, que creix el número de militants que exerceixen pressió (en aquest cas per a un canvi ideològic) sobre el partit, la presuposada ignorància i individualisme des de la que ho fan, pot anar disminuint-se, fins al punt que resulti més òptima (des d’una perspectiva electoral) la estratègia-ideologia proposada per la corrent, que no pas la que manté la direcció. Aquesta és però només una possibilitat, essent gairebé hegemònica la perspectiva fortament miop d’aquestes corrents. Això és degut a la pròpia psicologia de grups i als costos-beneficis de l’associació. És a dir, si observem quins són els posicionaments i la seva intensitat dels membres de les diferents corrents internes dels partits i ho comparem amb els posicionaments i intensitat dels mateixos de la resta de militants d’aquella formació, trobarem una molt major intensitat en els primers que en els segons. I és que a mesura que s’incrementa la intensitat d’un posicionament, hom està disposat a assumir majors costos (en forma de temps, de risc, de contribució a l’organització) per tal de defensar-les i sentir-se’n identificat. I degut a que el cost de formar part d’aquestes corrents és superior al cost de formar part només del partit, observem com només aquells amb una gran intensitat en els seus posicionaments formaran part de les corrents internes dels partits i per tant, reforçant la miopia d’aquests moviments.

Finalment, des d’una vessant estratègica-mobilitzadora, podem distingir els efectes en el sí de la plataforma respecte els provocats sobre el conjunt del partit. Tornem a utilitzar aquí la teoria de la veu i la sortida, una de les teories fonamentals de la sociologia política. Segons aquesta teoria, quan un ciutadà (militant) té una queixa o discrepància, té fonamentalment dues opcions, la de fer sentir la seva veu (com podria ser per exemple, apuntar-se o formar una corrent interna) o bé sortir i desvincular-se d’allò en que discrepa (en aquest cas abandonant el partit). Segons quin sigui el grau de descontentament i de la pròpia gestió d’aquestes discrepàncies, l’aparició d’aquests moviments pot repercutir en una pèrdua de capital humà per part del partit, bé sigui en forma de pèrdua de militants o d’una apatia dels mateixos que els desmobilitzi. Pel que fa a la resta de membres de partit, l’existència d’aquestes corrents pot tenir efectes de confusió i apatia vers la formació, produint-se un efecte contagi que generalment repercutirà en una inferior mobilització de la formació política.

Però de la mateixa manera que si les espectatives dels membres d’aquestes corrents no són en part resoltes poden exercir la sortida, no és menys cert que al exercir la veu a través d’aquestes plataformes, poden evitar que altres exerceixin la sortida, en el sentit que la visualització d’una corrent interna més o menys crítica amb la direcció pot evitar la sortida d’altres votants del partit també crítics al sentir-se identificats (amb la corrent i no tant amb el partit). Aquest tipus de corrents, són útils per evitar la fuga de vots en moments de relativa crisi i per tant, fins i tot en alguns casos poden ajudar al propi partit.

[@more@]

Comentaris tancats a LES CORRENTS INTERNES DELS PARTITS

CONGRATULATIONS JOHN

Avui, l’heroi de guerra i senador John McCain compleix 71 anys. No tinc per costum aquí publicar biografies de personatges polítics i intento sempre que puc evitar temes, visions o comentaris que puguin semblar poc objectius o sesgats al lector. Avui possiblement faig una excepció.

McCain va néixer el 29 d’agost del 1936 a la zona del canal del Panamà, territori nord-americà fins als acords Torrijos-Carter sobre la devolució a Panamà dels mateixos. Fill del almirall John S. McCain i de Roberta McCain (que continua avui, als seus 95 anys perfectament lúcida i vital), una família de marines, també per part del seu avi. El seu pare va ser un heroi de la II Guerra Mundial, traslladant-se després al Pentàgon i participant també a la guerra del Vietnam (mentre el seu fill, destinat al mateix país, romandria pres a Hanoi durant 5 anys i mig pels nord-coreans), retirant-se de la Marina el 1972 i mort 9 anys després. Fill d’una família d’episcopalians, va estudiar a Virgínia fins al 1954, quan va ingressar a l’acadèmia militar d’Annapolis (seguint la tradició del seu pare i avi), graduant-se 4 anys després com a oficial naval. El 3 de juliol de 1965, John es casa amb Carol Shepp, de Filadèlfia, adoptant els 2 fills de la seva esposa, Doug i Andy, i tenint una tercera filla, Sidney, que naixeria un any després.

Abans de marxar cap a Vietnam (a finals de juny del 1967, amb 31 anys), McCain rebria el títol de Lloctinent Comandant marine. Poques setmanes després d’arribar a Hanoi, l’avió que transportava a McCain seria abatut, torturat i segrestat durant més de 5 anys (bona part dels quals els passaria a la intempèrie) provocant greus seqüeles físiques en el jove soldat. No seria alliberat fins al 15 de març de 1973. Des de llavors es convertiria en un heroi de guerra, rebent multitud de condecoracions, incloses les de màxim rang atorgades a soldats en temps de guerra.

Tres anys després, al 1976 seria assignat com l’enllaç de la Marina al Senat, feina que desenvoluparia fins al 1981, quan es retiraria del exèrcit i es traslladaria a viure a Phoenix, la capital d’Arizona, estat de la seva segona esposa, Cindy. Allí, McCain va aprofitar la retirada de Jacob Rhodes, Congressista del 1r districte d’Arizona per presentar-se a la seva plaça pels republicans. Després d’aconseguir el seu escó a la Cambra de Representants, va començar a preparar la seva cursa pel Senat, tot aprofitant la retirada de Barry Goldwater, essent reelegit al 1992, 1998 i 2006, ocupant actualment encara aquest escó.

La seva posició de senador, juntament amb la seva condició d’heroi de guerra el catapultaren cap a la popularitat, rebent al 1997 l’important premi entre els republicans, Taxpayer's Hero Award del Council for Citizens Against Government Waste i sent considerat per la revista TIME, una de les 25 persones més influents dels EEUU. Tot això, juntament amb la publicació de la seva biografia al 1999, Faith of My Fathers, l’empenyeria cap a la cursa presidencial entre els republicans al 2000.

La seva estratègia per a aquelles primàries, passaven per la seva victòria a New Hampshire (evitant fins i tot l’altra primària republicana del gener, Iowa), on va derrotar clarament a George W. Bush per 49 a 30 %. El següent repte eren els estats amb primàries competitives al Sud, especialment Carolina del Sud, victòria que no va aconseguir per la forta coalició que Bush va establir amb els catòlics, evangèlics i conservadors, fet que li permetria guanyar les primàries republicanes d’aquell any, en detriment del senador McCain.

Després dels atacs terroristes del 11S, McCain va esdevenir un dels principals aliats del President Bush al senat, també en la intervenció a Iraq, fent una intensa campanya per la seva reelecció a les presidencials del 2004. El 28 de febrer de 2007, John McCain anunciava la seva candidatura per a la presidència dels EEUU al 2008. El que ve a continuació, ja és conegut. Avui és l’aniversari doncs, d’algú que és quelcom més que un heroi de guerra i un polític. Congratulations, John.

[@more@]

Comentaris tancats a CONGRATULATIONS JOHN