Catalunya en xarxa

El Nou Estatut, a través de la Disposició Transitòria 2a, estableix la vigència de la Disposició Transitòria 4a del Estatut del 1979 o el que és el mateix, del sistema electoral plasmat en l’anterior Estatut. De la lectura d’aquesta disposició, el primer que sorprèn és l’establiment d’un límit de diputats per a la circumscripció de Barcelona (85), així com també la relació electors – diputat (50.000 – 1). Per a la resta de províncies, aquesta relació passa a 40.000 – 1, amb les assignacions ja conegudes de 17 diputats a Girona, 15 a Lleida i 18 a Tarragona. Una relació cens-diputats que dit sigui de pas, mai s’ha complert ja que des de les primeres eleccions al Parlament (1980), la relació era de 1/40.526 a la circumscripció de Barcelona i d’entre 1/18-21000 per a la resta de circumscripcions.

Aquesta disposició però ens permet introduir una regla o criteri per a qualsevol nova llei electoral catalana, per bé que més política que no pas jurídica o científica. I és que un cop hem analitzat quins han sigut els canvis demogràfics de la població (i del cens) a Catalunya, sembla oportú reflectir el nou repartiment territorial de la població en la nova llei electoral catalana o el que és el mateix, modificar el pes de cada territori al Parlament en funció del seu nou pes en termes de població censada. Això significa, a mode de resum telegràfic, un lleuger increment del pes de Tarragona i Girona en detriment lleugerament de Lleida i sobretot de Barcelona, província que més pes ha perdut des del 1980. Fins aquí, sembla lògic adoptar aquest criteri per al nou sistema electoral de Catalunya.

Ara bé, per criteris d’oportunitat política, podem afegir sense ser excessivament agosarats que difícilment serà políticament assumible per cap partit la reducció del número de diputats a qualsevol de les circumscripcions o el que és el mateix, sembla poc probable que els grups parlamentaris estiguin disposats a apostar per la reducció del número de diputats de Barcelona o Lleida, encara que el seu pes en termes de població hagi disminuït en els darrers 26 anys. Com podem doncs, superar aquest obstacle? La manera no pot ser més clara: incrementant el número de diputats del Parlament o el que és el mateix, no disminuir el número de diputats corresponents a Barcelona i Lleida, però sí incrementar els escons a repartir a Girona i Tarragona fins arribar al pes real de la demografia de cada província en l’actualitat. En números reals, això significaria passar de 135 a uns 140-142 diputats com a mínim per tal de mantenir el pes proporcional del territori en el Parlament, incrementant 2-3 diputats a Girona i Tarragona. Això no ens permetria però, mantenir la ràtio cens – diputats a les eleccions del 1980, ja que en aquest cas, la cambra catalana s’hauria d’ampliar fins als 162 escons, cosa impossible ja que l’Estatut fixa el límit en els 150 diputats, tal i com ho estableix l’article 56.1 del Nou Estatut.

Això no significa, que el nou sistema electoral hagi de tenir les mateixes circumscripcions (una per província), ni tant sols que aquests criteris serveixin només per a un model electoral provincial, ben al contrari, sigui quin sigui el número de circumscripcions (comarques, vegueries, etc), els criteris de 1) tenir en compte l’actual repartiment de la població i 2) no reduir globalment el número de diputats assignat a cada província són criteris plenament vàlids, amb independència de la planta territorial del nou model electoral català.

Fixem-nos doncs, que amb l’aplicació d’un seguit de criteris a priori elementals, no partidistes i de relatiu consens, poc a poc anem muntant un sistema electoral lluny dels partidismes o dels interessos (legítims) de cadascun dels partits, basats en la demografia real de la població catalana així com en l’oportunitat política. I és que des d’un punt de vista més científic que política no sembla pas missió impossible confeccionar un nou sistema electoral per a Catalunya.

[@more@]

Tweet

Quan es planteja el debat sobre el model electoral català, un dels primers elements que surt a discussió és precisament el del repartiment dels diputats en relació amb el territori, la seva assignació territorial i la relació vots-diputat. I qualsevol discussió sobre aquest tema sorgeix immediatament el debat sobre la primacia dels vots (població) o del territori, en una aparent dicotomia insalvable entre igualtat de vot i equilibri territorial. Una discussió tan aparentment insalvable que esdevé la pedra angular del no-acord entre els partits polítics catalans alhora d’el·laborar la llei electoral catalana. Ens hem de plantejar doncs, si aquesta dicotomia existeix realment, i si és així, resulta insalvable o si per contra, es pot arribar a la fórmula que permeti un consens, no només entre partits sinó també entre territoris, al respecte. En aquest article, intentaré mostrar com bona part d’aquesta dicotomia no té sentit alhora de plantejar el nou sistema electoral català i per tant, és en bona part una discussió superada per la realitat demogràfica catalana.

Una qüestió prèvia és el número de circumscripcions electorals sobre les quals s’han de repartir un determinat número de diputats. En aquest sentit, un argument recurrent és el que un vot ha de  valer el mateix a tot el territori i en conseqüència, segons aquesta visió, Catalunya hauria de tenir una circumscripció única. Doncs bé, si fem un anàlisi comparat dels diferents sistemes electorals de les Comunitats Autònomes espanyoles, observarem com la fórmula de la circumscripció única és quelcom extraordinari, es més, no hi ha a Espanya cap CCAA pluriprovincial el sistema electoral de la qual sigui de circumscripció única. Fins i tot en el cas d’algunes CCAA uniprovincials (Astúries i Múrcia) el seu sistema electoral autonòmic s’ha dividit en vàries circumscripcions (3 en el cas d’Astúries i 5 en el cas de Múrcia). El mateix podríem dir a nivell de les democràcies occidentals. El model de circumscripció única és com a mínim, una fórmula extraordinàriament estranya en els sistemes electorals comparats.

La fórmula electoral establerta en la Disposició Transitòria Quarta del Estatut d’Autonomia del 1979, establia el repartiment de 85 diputats per a la circumscripció (sempre coincidint amb la província) de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a Lleida i 18 a Tarragona com a mínim, és a dir, obrint la possibilitat d’ampliació del número de diputats del Parlament però sempre partint d’aquests repartiment mínim del número de diputats. En percentatges, això atorga a Barcelona el 62,96% del total de diputats diputats a Barcelona, el 12,59% a Girona, 11,11% Lleida i 13,33% a Tarragona. Una infrarrepresentació del % del cens de la província de Barcelona corresponent a les primeres eleccions al Parlament (que era del 77,71% del total del cens de Catalunya) i una sobrerepresentació de Girona, Lleida i Tarragona, que comptaven llavors amb el 7,62, 6,1 i 8,56% del total del cens català de 1980, respectivament. Veiem doncs com entre les 3 províncies amb menys població, també hi ha diferències en el seu número de diputats en funció de la seva població.

Qualsevol actualització d’aquest repartiment vots-diputats (sigui quin sigui el número de circumscripcions en què es divideixi el Parlament en el futur), haurà de tenir en compte com a mínim, les variacions substancials del cens entre el 1980 (sobre el que es va projectar l’actual sistema electoral) respecte el del 2006. Al llarg d’aquests 26 anys, no només s’ha incrementat substancialment el número de catalans amb dret a vot a les eleccions al Parlament (de 4,4 a 5,3 milions) sinó el que és més important, ha canviat el seu repartiment territorial. És a dir, el percentatge sobre el total de censats de cadascuna de les províncies catalanes ha variat substancialment en els darrers 20 anys i per tant, això s’haurà de traduir amb un diferent pes dels territoris alhora de confeccionar una nova llei electoral catalana. En concret, Barcelona (província) ha passat de tenir el 77,71 (1980) al 75,01% (2006) del total del cens català, Girona ha passat del 7,62 al 9,08%, Lleida del 6,1 al 5,84% i Tarragona del 8,56 al 10,05% del total del cens català. En termes de número de parlamentaris, això significa que sigui quina sigui la llei electoral catalana que s’acabi aprovant (tant pel que fa a número de diputats com número de circumscripcions), Lleida i Barcelona hauran de perdre lleugerament pes al Parlament, mentre que Girona i Tarragona guanyaran número de diputats, atès que la població s’ha mogut en aquesta mateixa línia en el període 1980-2006. Més concertament encara, Barcelona i Lleida haurien de perdre un -2,69 i -0,26% del número de diputats, respectivament, mentre que Girona i Tarragona guanyarien un 1,46% i 1,49% de diputats, respectivament.

Fixem-nos en que aquests reajustaments del pes del territori al Parlament són en base al desplaçament real del cens i per tant, està més enllà de les percepcions subjectives del model electoral o del pes del vot, correspon a la nova realitat electoral i demogràfica catalana, i per tant, esdevé el mínim denominador que qualsevol reforma del sistema electoral català ha de contemplar, amb independència de qualsevol altra consideració. Si analitzem comparativament la distribució demogràfica del cens de manera comparada 1980 – 2006 i incorporem els canvis al nou sistema electoral català doncs, molt bona part de les discussions sobre el pes específic de cada territori perdran el seu sentit, ja que com en tantes altres ocasions, la realitat de l’evolució demogràfica superarà als interessos partidistes de cadascuna de les forces polítiques catalanes.

[@more@]

Tweet

Reprenc aquí el desenvolupament d’una proposta global sobre el nou model electoral per a Catalunya, tot seguint la teoria dels 3 vectors i les reflexions que ja he fet al voltant de la importància de les campanyes electorals i la importància d’afrontar aquest debat d’una manera completa on cada part del sistema electoral s’adapti a l’altra.

Espanya (i per tant Catalunya, que no té competències en matèria de regulació de les campanyes electorals), és el país de la UE on les campanyes electorals no només són més curtes, sinó que estan més (incomprensiblement afegeixo jo) regulades i limitades aquestes. Un breu repàs a la legislació electoral espanyola ens mostrarà fins a quin punt arriba aquest encorsetament d’una eina, la campanya, què no es més que la comunicació i transmissió d’un missatge per part dels partits (que són no ho oblidem, els principals agregadors de les preferències polítiques dels ciutadans) vers el seu electorat (mercat) potencial. No és la meva intenció aquí fer dret electoral comparat sinó centrar-me en les característiques, el marc, electoral espanyol.

Una de les primeres característiques que sorprèn de la legislació electoral espanyola (i sobretot, de la jurisprudència dels acords de la Junta Electoral Central), és la seva prohibició sistemàtica i explícita a que totes aquelles organitzacions que no siguin partits polítics puguin fer campanya electoral activa respectant, això sí, la seva llibertat d’expressió. De fet, sorprèn que en multitud d’aspectes (aquest en especial), la JEC és més restrictiva encara que la pròpia legislació espanyola, essent varis els acords de la JEC després declarats inconstitucionals pel Tribunal Constitucional (com ara l’acord de prohibir explícitament els actes i activitats de campanya de les organitzacions empresarials). Es restringeix també l’ús de símbols i emblemes dels partits en campanya als registrats per cada partit al Registre de Partits Polítics, amb especial cura amb l’utilització de banderes i símbols nacionals.

Pel que fa als debats televisius, si bé donada la poca tradició a casa nostra dels mateixos fa que les referències administratives al respecte siguin escasses, es posa un especial èmfasi en que aquests debats reflecteixin al màxim la pluralitat, molt especialment en aquells que siguin emesos per les emissores públiques. D’aquí precisament que els pocs cara a cara que hem vist hagin tingut lloc en emissores privades, per tal d’evitar les possibles pronunciacions en contra (i per tant, prohibicions) per part de la JEC.

Sorprèn més encara, la duració de la campanya electoral. La redacció original de la LOREG (LO 5/1985), establia que la duració de les campanyes podia oscil·lar entre els 15 i els 21 dies (un període, mai insistiré el suficient, totalment irrisori). No obstant, la posterior llei orgànica 13/1994 va limitar (incomprensiblement i en la direcció contrària de la resta de democràcies occidentals) el calendari més encara, establint 15 dies, com a màxim i mínim en la durada de la campanya. De la mateixa manera, tampoc pot realitzar-se cap tipus d’activitat dirigida a la captació de sufragis fins que no comenci la mateixa i per suposat, tampoc durant la jornada de reflexió, essent aquesta motiu de delicte.

Tampoc permet la legislació, la difusió de cap tipus de propaganda electoral ni realitzar cap acte de campanya electoral en el període comprès entre la convocatòria de les eleccions i l’inici de la campanya electoral (Art.53 de la LOREG), excepte les activitats pròpies dels partits que evidentment, estan emparades amb la llibertat d’expressió i de reunió constitucionalment garantida. Aquest és un dels molts exemples que ens mostren que tenim una legislació electoral completament obsoleta.

Pel que fa al desplegament de pancartes, cartells i banderoles, d’una banda s’obliga als Ajuntaments a cedir espais gratuïts per a tal finalitat, però al mateix temps, es prohibeix la col·locació de les mateixes fora d’aquests espais, amb un topall de despesa per aquest tipus de publicitat del 25% del límit de les despeses electorals per a cada formació (art.55 LOREG).

En l’àmbit de la propaganda als mitjans de comunicació, si bé es permeten els anuncis comercials (per tant, pagant) a la premsa i a les ràdios de titularitat privada (amb el topall del 20% sobre la despesa total), es prohibeix taxativament qualsevol tipus d’anunci comercial a qualsevol cadena de televisió, sigui pública o privada, per cable o per antena (LO 2/1988) ni tampoc en les emissores de ràdio de titularitat municipal (LO 10/1991). A canvi, les formacions polítiques tenen dret a espais de propaganda gratuïta en emissores de ràdio i televisió de titularitat pública (excepte les municipals), de 10 a 45 minuts (al llarg de tota la campanya electoral) en funció de la seva representació en les eleccions anteriors. O el què és el mateix, encara en el cas dels partits polítics amb major representació, el seu temps de publicitat electoral gratuïta és de tant sols 40 segons al dia durant els 15 dies de campanya. I si a això hi afegim la impossibilitat (ja comentada) de contractar propaganda en qualsevol canal de televisió així com el topall del pes de la despesa en propaganda als mitjans de comunicació del 20% sobre el total de despesa de la campanya, fa que a la pràctica, més enllà de les notícies que pugui generar (i es facin ressò els mitjans), els partits (i només els més grans) comptin amb només 40 segons al dia (i durant només 15 dies) per fer arribar el seu missatge a tot el seu electorat.

Aquests són només alguns exemples de les restriccions de la legislació electoral espanyola. Unes restriccions que no fan sinó posar traves a que el missatge dels partits arribi als seus electors, uns electors precisament que mostren una desafecció sobre un sistema polític que els hi és llunyà. I els hi és llunyà en gran part perquè hi ha una infinitat de barreres legals que impedeixen als partits comunicar-se amb els seus votants.

[@more@]

Tweet

Una de les iniciatives estrella del govern municipal, és el servei de lloguer públic de bicicletes o ‘bicing’, posat en marxa el passat 22 de març i que ja compta amb més de 85.000 abonats, superant totes les expectatives inicials de creixement. El sistema està dissenyat com un transport públic complementari a la xarxa de metro i autobús de la ciutat, amb la idea de poder fer els trajectes casa – metro/bus o bé els petits desplaçaments per la ciutat amb aquestes bicicletes llogades.

Així doncs, el lògic seria que els aparcaments es situessin de tal manera que complementin l’actual xarxa de transport públic, especialment allà on hi ha menys cobertura de bus i metro, però també per tal d’apropar la bicicleta allà on hi ha un gran número d’usuaris potencials (universitats i centres d’educació superior), o bé a les zones de la ciutat més còmodes per tal de circular amb bicicleta (franja marítima i Sant Martí). Ben al contrari però, observem com el districte de Les Corts no té cap aparcament, i pel que fa a Sant Martí, només n’hi ha 5, concentrats tots ells a la zona Ciutadella – Meridiana (cap però a la façana marítima del districte). No diguem ja la resta de districtes (fora del Eixample i Ciutat Vella), on el bicing, ni hi és ni se’l espera.

Un segon supòsit que sembla que hauria de complir el servei per tal de maximitzar-ne el seu ús, és l’equilibri entre número de bicicletes, aparcaments i usuaris del sistema. O el què és el mateix, evitar una saturació del servei, i que hi hagi suficient oferta per tothom. Doncs bé, si comparem Barcelona amb Lió, París, Rennes o Sevilla (les principals ciutats del sud d’Europa on s’ha implantat aquest sistema), Barcelona és la ciutat on hi ha menys bicicletes per habitant (1.070 barcelonins per cada bicicleta, 10 vegades més que París i més del doble de Sevilla) i és la ciutat on hi ha més habitants per cada aparcament instal·lat (16.056, 11 vegades més que París i 4 vegades més que Sevilla). Tot això fa que durant bona part del dia, 1/3 de les estacions no disposin de cap bicicleta i si hi afegim les que només disposen de 1 o 2 bicicletes lliures, la xifra s’eleva fins gairebé la meitat dels aparcaments (100). D’aquest grup de ciutats, Barcelona també és la única en la que el Bicing no funciona les 24h del dia, 7 dies de la setmana (a pesar que en el plec de condicions del Ajuntament sí que hi constava com a requisit per a l’empresa adjudicatària).

També sorprèn l’enorme cost per al Ajuntament d’aquest servei (1,6MEUR la seva implementació), a diferència d’altres ciutats, que han decidit finançar-ho a través de la instal·lació de marquesines publicitàries als aparcaments i per tant, amb cost 0 per a la hisenda municipal (diners que probablement no faran sinó retallar el pressupost del pla de la bicicleta de Barcelona). A tot això cal afegir-hi els retards (de vàries setmanes) en la tramitació de les targes magnètiques que permeten utilitzar el servei, així com l’ús de bicicletes poc adequades per a la conducció en ciutat i que no compleixen la normativa estatal en matèria de seguretat i il·luminació per a aquest servei.

El bicing és per tant una bona idea, que permet complementar el transport públic i cobrir millor l’oferta per als desplaçaments curts per la ciutat, amb una excel·lent resposta ciutadana però amb una gestió, previsió i capacitat de reacció nul·la per part del Ajuntament. Un servei que es va veure superat des del mateix moment de la seva implementació, que no ha vingut acompanyat d’un reforçament en la senyalització i ampliació dels carrils bici a la ciutat, no s’ha previst tampoc els problemes de seguretat derivats del temps d’aprenentatge de circular amb bicicleta per als nous usuaris ni s’ha fet front a l’enorme demanda que aquest ha generat.

A tot això, hi hem d’afegir l’entrada en vigor de la nova ordenança de regulació de la bicicleta, extraordinàriament restrictiva, reguladora i sancionadora, fins al extrem que ha provocat el desconcert entre els ciclistes de la ciutat. Encara no tenim però, cap ordenança que reguli els carrils bici, les seves característiques i les seves condicions de seguretat, amplitud i senyalització.

Des de la JNC hem liderat l’oposició al govern municipal pel que fa a la mobilitat en bicicleta per la nostra ciutat així com la pèssima implementació i gestió del servei bicing. Treballarem en tot un seguit d’iniciatives en els districtes i a les comissions municipals per tal de mostrar el nostre model alternatiu de mobilitat en bicicleta, fent d’aquest un transport segur, fiable i accessible a tota la ciutat i per a tothom.

[ARTICLE PUBLICAT AL WEB DE LA JNC BARCELONA] 

[@more@]

Tweet

El debat sobre la nova llei electoral, ha ressorgit amb força a Catalunya, després de la participació (lògicament), decreixent en el darrer cicle d’eleccions. Des del govern i des dels partits (alguns amb més interès que altres), s’han començat a treballar diferents idees i propostes al respecte.

Un debat però, que neix fortament marcat per dues errades de percepció inicials. La primera és precisament que bona part del debat s’ha generat i gira al voltant només de la participació (i només la electoral, no tota la participació polítca). I la segona, rau en que les propostes es centren al voltant del repartiment dels escons i la mida de les circumscripcions, que si bé important, és només un dels 3 eixos de qualsevol model electoral.

Reprenc aquí la teoria que apuntava fa uns mesos sobre LA TEORIA DELS 3 VECTORS DE LA PARTICIPACIÓ POLÍTICA. Segons aquesta, la participació política (des d’una perspectiva institucional) es composa fonamentalment de 3 elements (vectors). El primer, la canalització de les preferències polítiques dels ciutadans cap a les institucions, fonamentalment a través dels partits polítics i les organitzacions. El segon, la captació de les preferències polítiques dels ciutadans per part dels partits, el model de partits i de campanyes electorals I en tercer lloc, l’articulació electoral d’aquestes preferències polítiques, la distribució del vot i dels representants.

Aquests són per tant, els tres elements centrals de la participació política, però el que es més important, aquests 3 vectors han d’estar sempre en equilibri en el sentit que qualsevol canvi en un d’ells afecta i modifica també a la resta. Però, què significa això en termes pràctics?

Ras i curt, que cada llei electoral porta aparellada unes determinades característiques de la campanya electoral i del model de partit i d’organitzacions d’interès. O el que és el mateix, no te res a veure una campanya electoral feta des d’una circumscripció provincial (com en l’actualitat) que una campanya feta des d’una circumscripció comarcal. O si mirem el model de partits i la seva estructura, res té a veure un partit adaptat en un marc de llistes tancades, respecte un partit en un sistema de llistes obertes. Veiem doncs, com cada canvi en un dels 3 vectors porta aparellats canvis sobre la resta.

I és aquí precisament on rau l’error estratègic del debat sobre la reforma electoral a Catalunya. En la no consideració dels efectes sobre els partits o sobre la campanya electoral, derivats del (hipotètic) canvi en les circumscripcions o de la confecció de les llistes. No tenir en compte aquests canvis necessaris, no farà sinó frenar (quan no invertir) els efectes desitjadament positius dels canvis en un d’aquests 3 vectors.

Tot això no fa sinó, complicar molt més encara, el debat (i el consens) sobre el futur model electoral de Catalunya. I ho complica entre altres perquè ens obliga a afrontar dobles tabús fortament arrelats en la societat catalana, com ara el finançament i el model de partits, la duració i la regulació de les campanyes electorals, el número de convocatòries electorals, elements tots ells sobre els quals semblem no disposats encara a abordar amb l’objectivitat necessària per tal de configurar el millor model electoral possible per al nostre país.

[@more@]

Tweet

Aquest cap de setmana, aprofitant que divendres va ser el dia mundial del bloc, juntament amb en Rubèn Novoa, hem posat en marxa el projecte AMÉRICA DECIDE, un bloc des del qual seguirem tota l’actualitat referent a les eleccions presidencials dels EEUU del any que ve, així com la resta de la principal actualitat política nord-americana.

El bloc està fet en castellà amb la idea d’arribar a tota la comunitat hispana, per bé que hem habilitat també una versió catalana via traductor online. Us animem a tots a que hi entreu, hi digueu la vostra i hi participeu, intentant convertir AMÉRICA DECIDE amb el complement o l’extensió d’aquest bloc pel que fa a l’actualitat política nord-americana.

Tant se val si allà o aquí, espero que siguem en contacte. Gràcies per la vostra visita.

[@more@]

Tweet

Els partits polítics estan acostumats a demanar molt de la seva militància. Als més fidels partidaris se’ls hi demana que siguin interventors el dia de les eleccions, que acudeixin massivament als mítings i actes de campanya, reparteixin propaganda electoral, facin d’altaveu del partit en el seu entorn social, que contribueixin al finançament del partit amb la seva quota, que facin més militants, i un llarg etcètera.

D’altra banda, si observem les pàgines webs dels partits (les seves úniques plataformes a la xarxa), trobarem que tot i les diferències d’estils, colors i dissenys, totes elles tenen un element comú: estan orientades per al consum dels mateixos militants i votants més fidels. El seu contingut informatiu està format sense excepció per les notes de premsa que els partits envien als mitjans de comunicació, junt amb l’agenda (també sovint, d’aparició als mitjans), informació organitzativa-estructural del partit, i algun altre element més, com ara puguin ser espais temàtics en referència als temes de més actualitat, tot i que el format nota de premsa és gairebé monopolitzador de tota la informació que apareix en les webs, quelcom d’altra banda sorprenent atès que l’objectiu, el destí i el format d’una nota de premsa no te rés a veure amb el d’un contingut informatiu online dirigit a militants i votants fidels.

No només el contingut limita que les webs dels partits no siguin atractives per als seus votants potencials, sinó també el fet que el que es visita és una plana web oficial del partit. Per entendre això, hem de retenir els mecanismes psicològics que dirigeixen el vot i sobretot, que influeixen sobre el canvi del mateix. Des de l’òptica de la sociologia electoral, el fenomen del canvi de vot (d’un partit cap a un altre), és un fenomen complex, dur i ple de autocrítica, autorreflexió i repetiment per part de qui l’efectua, atès que el canvi implica el reconeixement del error en el vot anterior, un error que molt sovint no estem disposats a admetre fins anys després. En aquest sentit doncs, fins que l’elector que canvia de vot no ha culminat tots aquests processos psico-polítics, no està preparat per rebre inputs electorals (missatges polítics) d’una manera oberta per part del partit al qual dirigirà ara el seu vot. És per això que la pròpia oficialitat de la web del partit resulta un handicap insalvable a aquella bossa de votants potencials que encara no ha completat el procés psicològic de canvi de vot.

Aquest, dit sigui de pas, és un primer motiu en defensa de la utilitat dels blocs polítics-partidistes, en el sentit que permeten arribar a un electorat potencial que d’altra manera (a través dels canals oficials del partit) mai accediria als missatges (inputs en termes de màrqueting) del partit. Aquests blocs permeten per tant, una major receptivitat per part del electorat potencial, lluny de la violència i rebuig que els hi suposen els canals (on i offline) oficials del partit. No pretenc però centrar-me aquí en la utilitat dels blocs político-partidistes.

Tenim per una banda per tant, una militància a la qual des de les direccions del partit contínuament se l’hi demana la seva implicació, treball, etc., i aquesta en tant que voluntaris, hi accedeixen en mesura de les seves capacitats, dedicació i voluntat. D’altra banda, tenim unes eines de comunicació online dels partits que per les seves característiques no permeten arribar a la bossa potencial de votants que des de el partit es persegueix. I vet aquí la frustració (o com a mínim paradoxa), ja que per una banda tenim un conjunt (cada cop superior) de militants que visiten les webs del seu partit, que estan motivats i que per tant estan disposats a dedicar temps al partit, però aquest, no ofereix cap possibilitat ni facilita que aquests militants, amb ganes i disposats, puguin fer campanya, també online. Es tracta ni més ni menys d’una pèrdua, insisteixo creixent, de capital humà. Una pèrdua en el sentit que hi ha oferta (militants i voluntaris) però no hi ha demanda (les eines necessàries) per tal que aquests puguin fer campanya a la xarxa, què se’n pot fer, i molta. Aquesta és sens dubte una ineficiència aclaparadora.

Si bé és cert que les quotes de penetració d’internet a les llars catalanes encara són baixes i sobretot, es tracta sovint d’internautes amb un nivell baix d’experiència i coneixement de la xarxa (articles al respecte: I i II), també és cert, que les eleccions catalanes del 2010 (si no hi ha cap canvi de calendari) seran les primeres eleccions on la xarxa, i per tant la e-campanya, tindrà un paper rellevant en la campanya i en el resultat electoral, en el sentit no tant sols de les projeccions de número d’internautes, sinó i sobretot, de la seva maduresa i coneixement de la xarxa (ras i curt, de poc serveix que 1/3 de les llars catalanes tinguin accés a internet quan fa poc temps que l’utilitzen, i desconeixen la gran part d’opcions i aplicacions que la xarxa els hi permet).

Però fins i tot deixant a banda les xifres d’ús de la xarxa (i del ús que se’n fa de la mateixa), els partits polítics no se’n adonaran de la utilitat de ser-hi presents, de fer campanya online, fins que no se’n adonin de quelcom molt més bàsic, la enorme pèrdua en termes d’optimalitat de temps, organització i diners, que suposa no oferir unes eines per fer campanya que els voluntaris estan disposats a utilitzar.

Es tracta en part, de la versió política del crowdsorcing, és a dir, la internalització dels processos d’una organització i per tant, l’oposat al outsorcing. D’exemples de crowdsorcing aplicat a la política, la campanya i els partits n’hi ha molts, però citaré només breument un exemple crec que força il·lustratiu. Mitt Romney, ex-governador de Massachussetts i candidat a la nominació republicana per a la presidència dels EEUU, ha posat en marxa un gran exemple de com sovint, l’il·lusió i la voluntat dels voluntaris (gratuït, per tant), resulta millor que els productes que puguin generar grans experts i gurús polítics (pagant, és clar). A través de Jumpcut, ofereix la possibilitat a tot aquell qui vulgui, de confeccionar un spot per al candidat. Per a ajudar-lo, trobarà videos, fotografies, discursos i àudios per fer-ne el muntatge, que un cop acabat podrà penjar per tal que sigui votat per la direcció de campanya de Romney i per la resta de voluntaris. Doncs bé, alguns d’aquests anuncis, 11 fins ara (que insisteixo, no han costat ni un dòlar al seu equip) són millors que els que han produït algunes de les millors productores de spots polítiques per centenars de milers de dòlars. I si a tot i això, hi afegim la il·lusió que genera al propi voluntari que ha creat l’spot de poder enviar-lo per correu als seus amics (molt més predisposats a llegir un e-mail del seu amic que no pas un que vingui del equip del candidat), tenim desenes de spots amb cost 0 i amb una molt millor rebuda que no pas els que tants diners costa emetre a les cadenes de televisió.

És una llàstima que encara tots plegats no ens n’haguem adonat del enorme capital que estem malbaratant dia a dia, clic a clic.

[@more@]

Tweet

Els partits polítics estan acostumats a demanar molt de la seva militància. Als més fidels partidaris se’ls hi demana que siguin interventors el dia de les eleccions, que acudeixin massivament als mítings i actes de campanya, reparteixin propaganda electoral, facin d’altaveu del partit en el seu entorn social, que contribueixin al finançament del partit amb la seva quota, que facin més militants, i un llarg etcètera.

D’altra banda, si observem les pàgines webs dels partits (les seves úniques plataformes a la xarxa), trobarem que tot i les diferències d’estils, colors i dissenys, totes elles tenen un element comú: estan orientades per al consum dels mateixos militants i votants més fidels. El seu contingut informatiu està format sense excepció per les notes de premsa que els partits envien als mitjans de comunicació, junt amb l’agenda (també sovint, d’aparició als mitjans), informació organitzativa-estructural del partit, i algun altre element més, com ara puguin ser espais temàtics en referència als temes de més actualitat, tot i que el format nota de premsa és gairebé monopolitzador de tota la informació que apareix en les webs, quelcom d’altra banda sorprenent atès que l’objectiu, el destí i el format d’una nota de premsa no te rés a veure amb el d’un contingut informatiu online dirigit a militants i votants fidels.

No només el contingut limita que les webs dels partits no siguin atractives per als seus votants potencials, sinó també el fet que el que es visita és una plana web oficial del partit. Per entendre això, hem de retenir els mecanismes psicològics que dirigeixen el vot i sobretot, que influeixen sobre el canvi del mateix. Des de l’òptica de la sociologia electoral, el fenomen del canvi de vot (d’un partit cap a un altre), és un fenomen complex, dur i ple de autocrítica, autorreflexió i repetiment per part de qui l’efectua, atès que el canvi implica el reconeixement del error en el vot anterior, un error que molt sovint no estem disposats a admetre fins anys després. En aquest sentit doncs, fins que l’elector que canvia de vot no ha culminat tots aquests processos psico-polítics, no està preparat per rebre inputs electorals (missatges polítics) d’una manera oberta per part del partit al qual dirigirà ara el seu vot. És per això que la pròpia oficialitat de la web del partit resulta un handicap insalvable a aquella bossa de votants potencials que encara no ha completat el procés psicològic de canvi de vot.

Aquest, dit sigui de pas, és un primer motiu en defensa de la utilitat dels blocs polítics-partidistes, en el sentit que permeten arribar a un electorat potencial que d’altra manera (a través dels canals oficials del partit) mai accediria als missatges (inputs en termes de màrqueting) del partit. Aquests blocs permeten per tant, una major receptivitat per part del electorat potencial, lluny de la violència i rebuig que els hi suposen els canals (on i offline) oficials del partit. No pretenc però centrar-me aquí en la utilitat dels blocs político-partidistes.

Tenim per una banda per tant, una militància a la qual des de les direccions del partit contínuament se l’hi demana la seva implicació, treball, etc., i aquesta en tant que voluntaris, hi accedeixen en mesura de les seves capacitats, dedicació i voluntat. D’altra banda, tenim unes eines de comunicació online dels partits que per les seves característiques no permeten arribar a la bossa potencial de votants que des de el partit es persegueix. I vet aquí la frustració (o com a mínim paradoxa), ja que per una banda tenim un conjunt (cada cop superior) de militants que visiten les webs del seu partit, que estan motivats i que per tant estan disposats a dedicar temps al partit, però aquest, no ofereix cap possibilitat ni facilita que aquests militants, amb ganes i disposats, puguin fer campanya, també online. Es tracta ni més ni menys d’una pèrdua, insisteixo creixent, de capital humà. Una pèrdua en el sentit que hi ha oferta (militants i voluntaris) però no hi ha demanda (les eines necessàries) per tal que aquests puguin fer campanya a la xarxa, què se’n pot fer, i molta. Aquesta és sens dubte una ineficiència aclaparadora.

Si bé és cert que les quotes de penetració d’internet a les llars catalanes encara són baixes i sobretot, es tracta sovint d’internautes amb un nivell baix d’experiència i coneixement de la xarxa (articles al respecte: I i II), també és cert, que les eleccions catalanes del 2010 (si no hi ha cap canvi de calendari) seran les primeres eleccions on la xarxa, i per tant la e-campanya, tindrà un paper rellevant en la campanya i en el resultat electoral, en el sentit no tant sols de les projeccions de número d’internautes, sinó i sobretot, de la seva maduresa i coneixement de la xarxa (ras i curt, de poc serveix que 1/3 de les llars catalanes tinguin accés a internet quan fa poc temps que l’utilitzen, i desconeixen la gran part d’opcions i aplicacions que la xarxa els hi permet).

Però fins i tot deixant a banda les xifres d’ús de la xarxa (i del ús que se’n fa de la mateixa), els partits polítics no se’n adonaran de la utilitat de ser-hi presents, de fer campanya online, fins que no se’n adonin de quelcom molt més bàsic, la enorme pèrdua en termes d’optimalitat de temps, organització i diners, que suposa no oferir unes eines per fer campanya que els voluntaris estan disposats a utilitzar.

Es tracta en part, de la versió política del crowdsorcing, és a dir, la internalització dels processos d’una organització i per tant, l’oposat al outsorcing. D’exemples de crowdsorcing aplicat a la política, la campanya i els partits n’hi ha molts, però citaré només breument un exemple crec que força il·lustratiu. Mitt Romney, ex-governador de Massachussetts i candidat a la nominació republicana per a la presidència dels EEUU, ha posat en marxa un gran exemple de com sovint, l’il·lusió i la voluntat dels voluntaris (gratuït, per tant), resulta millor que els productes que puguin generar grans experts i gurús polítics (pagant, és clar). A través de Jumpcut, ofereix la possibilitat a tot aquell qui vulgui, de confeccionar un spot per al candidat. Per a ajudar-lo, trobarà videos, fotografies, discursos i àudios per fer-ne el muntatge, que un cop acabat podrà penjar per tal que sigui votat per la direcció de campanya de Romney i per la resta de voluntaris. Doncs bé, alguns d’aquests anuncis, 11 fins ara (que insisteixo, no han costat ni un dòlar al seu equip) són millors que els que han produït algunes de les millors productores de spots polítiques per centenars de milers de dòlars. I si a tot i això, hi afegim la il·lusió que genera al propi voluntari que ha creat l’spot de poder enviar-lo per correu als seus amics (molt més predisposats a llegir un e-mail del seu amic que no pas un que vingui del equip del candidat), tenim desenes de spots amb cost 0 i amb una molt millor rebuda que no pas els que tants diners costa emetre a les cadenes de televisió.

És una llàstima que encara tots plegats no ens n’haguem adonat del enorme capital que estem malbaratant dia a dia, clic a clic.

[@more@]

Tweet

Els darrers quatre anys, han sigut probablement els més intensos políticament a Catalunya des de l’aprovació de la Constitució Espanyola. No només pel que fa a l’actualitat política, les convocatòries electorals, sinó també en l’activitat dels partits i la mobilització de les seves respectives militàncies. Aquesta frenètica activitat, s’ha notat també en el sí dels partits, sorgint a la llum pública tot un seguit de plataformes, corrents interns i grups en general en el sí de tots els partits catalans, d’una manera o una altra. Uns moviments que en bona part s’expliquen pel sobreestrès propi de les maquinàries electorals i del elevadíssim número de decisions en un espai reduït de temps per part de les direccions partidistes, dificultant l’assimilació de les mateixes per part de la militància i per tant, afavorint aquest clima crític en el sí de les forces polítiques.

Abans de passar a analitzar quin és l’impacte d’aquests corrents en el sí dels partits, convé diferenciar aquestes corrents que acabem de mencionar, de les agrupacions cívico-polítiques que tot sovint, són els mateixos partits que promouen, dirigeixen i se’n aprofiten. Durant tota la campanya prèvia al referèndum del Nou Estatut per exemple, sorgiren multitud de plataformes de professionals, sindicals, funcionaris, intel·lectuals, joves, etc., a favor o en contra del text, bona part d’elles finançades, creades i dirigides pels propis partits catalans, com una branca més de la seva estratègia electoral. Fenomen d’altra banda del tot habitual i comú a la resta de democràcies occidentals.

Em vull fixar aquí però en les corrents internes dels partits i que per tant, estan formades exclusivament per militants, o en tot cas, voluntaris dels propis partits. I ho faré en base als tres principals aspectes sobre els quals repercuteix la seva activitat: a nivell intern-organitzatiu, a nivell ideològic-programàtic i finalment, a nivell de mobilització-estratègic.

Comencem per la perspectiva interna-organitzativa. Tota plataforma formada per membres d’un partit que tenen en comú tot un seguit de plantejaments (siguin del tipus que siguin) tindran com a objectiu influir sobre la correlació de forces en el sí del partit, en la seva direcció i en els seus quadres. Aquesta pressió, encara que pugui ser per motius a priori ideològics, es reflectirà sobre les persones i per tant, tindrà sempre una vessant personal de confrontació plataforma – direcció del partit.

En segon lloc, aquests corrents centren bàsicament la seva oposició, crítica o proposta a la direcció del partit. Aquest element és per tant, el denominador comú de tots els seus membres i eix sobre el qual, centren el seu posicionament. Arribats a aquest punt hem de recordar aquí que els posicionaments ideològics dels membres d’una força política ho són a títol individual i no col·lectiu i que per tant, la pressió que exerceixin sobre els mateixos, serà des de la seva perspectiva individual, i no pas des de la perspectiva de la maximització dels resultats electorals. És el que coneixem com la síndrome del militant miop. A mesura però, que creix el número de militants que exerceixen pressió (en aquest cas per a un canvi ideològic) sobre el partit, la presuposada ignorància i individualisme des de la que ho fan, pot anar disminuint-se, fins al punt que resulti més òptima (des d’una perspectiva electoral) la estratègia-ideologia proposada per la corrent, que no pas la que manté la direcció. Aquesta és però només una possibilitat, essent gairebé hegemònica la perspectiva fortament miop d’aquestes corrents. Això és degut a la pròpia psicologia de grups i als costos-beneficis de l’associació. És a dir, si observem quins són els posicionaments i la seva intensitat dels membres de les diferents corrents internes dels partits i ho comparem amb els posicionaments i intensitat dels mateixos de la resta de militants d’aquella formació, trobarem una molt major intensitat en els primers que en els segons. I és que a mesura que s’incrementa la intensitat d’un posicionament, hom està disposat a assumir majors costos (en forma de temps, de risc, de contribució a l’organització) per tal de defensar-les i sentir-se’n identificat. I degut a que el cost de formar part d’aquestes corrents és superior al cost de formar part només del partit, observem com només aquells amb una gran intensitat en els seus posicionaments formaran part de les corrents internes dels partits i per tant, reforçant la miopia d’aquests moviments.

Finalment, des d’una vessant estratègica-mobilitzadora, podem distingir els efectes en el sí de la plataforma respecte els provocats sobre el conjunt del partit. Tornem a utilitzar aquí la teoria de la veu i la sortida, una de les teories fonamentals de la sociologia política. Segons aquesta teoria, quan un ciutadà (militant) té una queixa o discrepància, té fonamentalment dues opcions, la de fer sentir la seva veu (com podria ser per exemple, apuntar-se o formar una corrent interna) o bé sortir i desvincular-se d’allò en que discrepa (en aquest cas abandonant el partit). Segons quin sigui el grau de descontentament i de la pròpia gestió d’aquestes discrepàncies, l’aparició d’aquests moviments pot repercutir en una pèrdua de capital humà per part del partit, bé sigui en forma de pèrdua de militants o d’una apatia dels mateixos que els desmobilitzi. Pel que fa a la resta de membres de partit, l’existència d’aquestes corrents pot tenir efectes de confusió i apatia vers la formació, produint-se un efecte contagi que generalment repercutirà en una inferior mobilització de la formació política.

Però de la mateixa manera que si les espectatives dels membres d’aquestes corrents no són en part resoltes poden exercir la sortida, no és menys cert que al exercir la veu a través d’aquestes plataformes, poden evitar que altres exerceixin la sortida, en el sentit que la visualització d’una corrent interna més o menys crítica amb la direcció pot evitar la sortida d’altres votants del partit també crítics al sentir-se identificats (amb la corrent i no tant amb el partit). Aquest tipus de corrents, són útils per evitar la fuga de vots en moments de relativa crisi i per tant, fins i tot en alguns casos poden ajudar al propi partit.

[@more@]

Tweet

Avui, l’heroi de guerra i senador John McCain compleix 71 anys. No tinc per costum aquí publicar biografies de personatges polítics i intento sempre que puc evitar temes, visions o comentaris que puguin semblar poc objectius o sesgats al lector. Avui possiblement faig una excepció.

McCain va néixer el 29 d’agost del 1936 a la zona del canal del Panamà, territori nord-americà fins als acords Torrijos-Carter sobre la devolució a Panamà dels mateixos. Fill del almirall John S. McCain i de Roberta McCain (que continua avui, als seus 95 anys perfectament lúcida i vital), una família de marines, també per part del seu avi. El seu pare va ser un heroi de la II Guerra Mundial, traslladant-se després al Pentàgon i participant també a la guerra del Vietnam (mentre el seu fill, destinat al mateix país, romandria pres a Hanoi durant 5 anys i mig pels nord-coreans), retirant-se de la Marina el 1972 i mort 9 anys després. Fill d’una família d’episcopalians, va estudiar a Virgínia fins al 1954, quan va ingressar a l’acadèmia militar d’Annapolis (seguint la tradició del seu pare i avi), graduant-se 4 anys després com a oficial naval. El 3 de juliol de 1965, John es casa amb Carol Shepp, de Filadèlfia, adoptant els 2 fills de la seva esposa, Doug i Andy, i tenint una tercera filla, Sidney, que naixeria un any després.

Abans de marxar cap a Vietnam (a finals de juny del 1967, amb 31 anys), McCain rebria el títol de Lloctinent Comandant marine. Poques setmanes després d’arribar a Hanoi, l’avió que transportava a McCain seria abatut, torturat i segrestat durant més de 5 anys (bona part dels quals els passaria a la intempèrie) provocant greus seqüeles físiques en el jove soldat. No seria alliberat fins al 15 de març de 1973. Des de llavors es convertiria en un heroi de guerra, rebent multitud de condecoracions, incloses les de màxim rang atorgades a soldats en temps de guerra.

Tres anys després, al 1976 seria assignat com l’enllaç de la Marina al Senat, feina que desenvoluparia fins al 1981, quan es retiraria del exèrcit i es traslladaria a viure a Phoenix, la capital d’Arizona, estat de la seva segona esposa, Cindy. Allí, McCain va aprofitar la retirada de Jacob Rhodes, Congressista del 1r districte d’Arizona per presentar-se a la seva plaça pels republicans. Després d’aconseguir el seu escó a la Cambra de Representants, va començar a preparar la seva cursa pel Senat, tot aprofitant la retirada de Barry Goldwater, essent reelegit al 1992, 1998 i 2006, ocupant actualment encara aquest escó.

La seva posició de senador, juntament amb la seva condició d’heroi de guerra el catapultaren cap a la popularitat, rebent al 1997 l’important premi entre els republicans, Taxpayer's Hero Award del Council for Citizens Against Government Waste i sent considerat per la revista TIME, una de les 25 persones més influents dels EEUU. Tot això, juntament amb la publicació de la seva biografia al 1999, Faith of My Fathers, l’empenyeria cap a la cursa presidencial entre els republicans al 2000.

La seva estratègia per a aquelles primàries, passaven per la seva victòria a New Hampshire (evitant fins i tot l’altra primària republicana del gener, Iowa), on va derrotar clarament a George W. Bush per 49 a 30 %. El següent repte eren els estats amb primàries competitives al Sud, especialment Carolina del Sud, victòria que no va aconseguir per la forta coalició que Bush va establir amb els catòlics, evangèlics i conservadors, fet que li permetria guanyar les primàries republicanes d’aquell any, en detriment del senador McCain.

Després dels atacs terroristes del 11S, McCain va esdevenir un dels principals aliats del President Bush al senat, també en la intervenció a Iraq, fent una intensa campanya per la seva reelecció a les presidencials del 2004. El 28 de febrer de 2007, John McCain anunciava la seva candidatura per a la presidència dels EEUU al 2008. El que ve a continuació, ja és conegut. Avui és l’aniversari doncs, d’algú que és quelcom més que un heroi de guerra i un polític. Congratulations, John.

[@more@]

Tweet