LA DESAFECCIÓ POLÍTICA DES D’UNA PERSPECTIVA POLÍTICO-INSTITUCIONAL. LA TEORIA DELS 3 VECTORS

La desafecció política s’ha convertit, en un dels principals temes de l’agenda política a casa nostra. Sembla existir un abisme creixent entre ciutadans i polítics (millor encara, entre representants i representats), debat que s’accentua davant les cada cop inferiors xifres de participació que es registren eleccions darrera eleccions a Catalunya i Espanya. Un debat què és present en l’àmbit polític, però també (i sobretot) als mitjans de comunicació, que actuen com a propagadors d’aquesta suposada tendència a l’allunyament entre governants i governats. amb independència però del format o lloc en el que tingui lloc, aquest debat té una referència contínua i fonamental en la participació política, és a dir, en la manera de que els ciutadans exerceixen tot tipus d’accions (o deixen d’exercir-los) per tal de participar en el procés polític, o amb la intenció d’influir-hi.

Aquest concepte, la desafecció política fa referència fonamentalment a dos factors: a un canvi en la participació política, però també a un canvi en la cultura política de la societat que hi pateix. Tot això emmarcat en un conjunt de causes i conseqüències, que provoquen en definitiva, un mal funcionament del sistema polític, però sobretot de la formulació i l’articulació de les preferències polítiques per part dels individus d’aquella societat.

Més enllà de considerar qui participa i qui no en la política i el perquè (podeu consultar aquests articles al respecte, 1 i 2), m’interessa estudiar aquí quines són les eines que des de les institucions (i més en concret, que des dels partits polítics) es poden utilitzar o promoure per tal de modificar els mecanismes de participació política i també la cultura política d’una determinada societat i més en concret, la societat catalana. Es tracta, ras i curt, de veure sobre quins aspectes els governs, parlaments o partits (en aquest cas, de Catalunya) poden incidir per tal d’aconseguir canvis (sempre a llarg termini) respecte la cultura política i el procés polític (entenent aquest com l’articulació de les preferències per part dels ciutadans (1), la seva transmissió a les institucions – participació política (2) i les decisions públiques basades en aquests inputs (3)).

En aquest sentit, existeixen fonamentalment tres vectors sobre els quals s’articulen les possibilitats d’intervenció político-institucional vers la participació i la cultura política. Un vector, és la representació gràfica d’un moviment. Aquesta figura, ens indica l’angle respecte el pla en el que es pot fer el moviment, però permet que aquest es faci tant en un sentit com en l’altre, i amb més o menys intensitat. Un vector per tant, és una referència direccional en un pla que ens orienta alhora de moure’ns. Aquests tres vectors a més (tal i com mostra el gràfic) estan connectats entre sí en forma triangular, en el sentit que un moviment en un dels vectors, modifica també l’angle i la posició relativa de la resta. Es tracta per tant, de tres eixos interconnectats i interdependents.

Enceto així doncs, un seguit d’articles que em serviran per tal d’intentar explicar la teoria que se’n desprèn del gràfic que aquí apareix; la combinació dels tres vectors sobre els quals des d’una perspectiva político-institucional es pot incidir alhora d’aconseguir el doble objectiu que comentava al principi: canviar l’estructura i els mecanismes de canalització de la participació política a la societat catalana (1) i en bona part com a conseqüència d’això, modificar la nostra cultura política a llarg termini, fent-la més cívica (2). Aquests dos objectius es complementen amb d’altres més específics com ara un increment de la legitimitat de les institucions polítiques catalanes i l’increment de l’agregació de preferències de les decisions públiques o el que és el mateix, aconseguir decisions públiques amb un major consens o que representin una major part dels individus d’aquella societat possible.

Aquests tres vectors, tal i com s’observa en el gràfic són La canalització de les preferències polítiques entre els ciutadans i les institucions (1), L’articulació electoral de les preferències polítiques dels ciutadans. El model electoral (2) i La captació de les preferències polítiques dels ciutadans per part dels partits. Model de partits i campanyes electorals (3).

3 vectors, insisteixo dissenyats partint de la perspectiva político-institucional (és a dir, partint del que es pot fer des dels partits i des de les institucions per tal d’aconseguir els objectius comentats) i partint d’una determinada cultura política, que per força s’ha de considerar estàtica, en tant en quant partim de la situació actual (la cultura política catalana que s’observa ara) per tal d’arribar al objectiu ideal de la cultura polítca cívica, seguint el model explicat en els articles anteriors sobre la cultura política. Seran aquests per tant, els tres vectors sobre els que articular les diferents propostes que ens permetran treballar a fons la desafecció política en general i les seves causes i símptomes en concret.

[@more@]



Quant a xtomas

Xavier Tomàs i Blanquet
Facultat de Ciències Polítiques i de l\’Administració
Universitat Pompeu Fabra

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: LA DESAFECCIÓ POLÍTICA DES D’UNA PERSPECTIVA POLÍTICO-INSTITUCIONAL. LA TEORIA DELS 3 VECTORS

  1. No se sap molt bé que has fet una molt dur, la creació de la seva bella història sobre el lloc. Llavors, quin tipus de persones que busquen feina fan la redacció de tesis per escrit o tesi d’investigació.

  2. No se sap molt bé que has fet una molt dur, la creació de la seva bella història sobre el lloc.

Els comentaris estan tancats.