QUANTS DIPUTATS HA DE TENIR EL PARLAMENT?

El debat sobre el model electoral a Catalunya, és un debat tan important per al país com secundari a l’agenda política i parlamentària. Tan necessari com marginat del debat polític. I tot i això, les (insisteixo, escasses) discussions sobre el mateix, fan referència de manera gairebé absoluta a les circumscripcions electorals i més en concret, a la mida dels districtes. I sens dubte aquesta és la clau del sistema per un doble motiu. En primer lloc, perquè existeix un ampli consens en el sentit que el principal problema del actual model electoral és precisament l’excessiva mida de les circumscripcions electorals (abordo el tema a diferents articles, però especialment (1) i (2). L’altre motiu és que de tots els elements del sistema electoral, la mida de les circumscripcions és (relativament) la que menys afecta a la resta d’elements del sistema político-institucional, ras i curt, modificar (moderadament) la mida de les circumscripcions és a priori compatible amb l’actual arquitectura institucional i política, així com amb el sistema de partits. Altres aspectes del sistema electoral (especialment pel que fa a la confecció de les llistes-butlletes o a l’elecció separada o no del govern i parlament) lògicament, suposen una modificació també de l’arquitectura institucional i/o el sistema de partits.

Ara bé, hi ha un aspecte que sempre és deixat de banda i que sens dubte, no té una importància marginal: el número de diputats que ha de formar el Parlament. Més enllà de com siguin escollits (a través de circumscripcions grans o petites, amb 1 o 2 llistes, etc), ens interessa veure quina és la representativitat de cada diputat, o millor encara, quants electors hi ha per cada representant (diputat), insisteixo, més enllà de com aquests siguin escollits.

L’Estatut d’Autonomia, fixa una forquilla (copiant malament com ara exposaré) d’entre 100 i 150 diputats pel que fa a la composició del Parlament de Catalunya. El legislador per tant, pot optar per qualsevol opció dintre d’aquestes possibilitats. No obstant, no sembla pas que en el cas de que es produís un consens sobre el model electoral, aquest afecti també a una variació del número d’escons actual del Parlament (135), com sí ha passat per cert, en el cas Valencià (el Nou Estatut Valencià eleva dels 89 als 99 el número d’escons de les Corts a partir de les eleccions d’aquí tot just 2 mesos). Dit d’una altra manera, per bé que el cens ha anat variant (incrementant-se) en els darrers 27 anys, no ho ha fet (ni tant sols s’ha plantejat la possibilitat de) el número d’escons que forma el Parlament. Això és precisament el que intenta reflectir el primer gràfic que he confeccionat. La relació entre electors que poden exercir el seu vot (CENS) i el número de diputats (135) ha passat dels 32.835 (censats/diputat) al any 1980 als actuals (eleccions del 1 de novembre) 39.416. I si res no canvia, podem superar ràpidament els 40.000 representats per representant en no més de 2 eleccions.

Sens dubte, és una opció ben legítima que el legislador decideixi no variar el número de diputats encara que sí ho faci el número de representats, es més, aquesta opció és la més extesa d’entre les democràcies parlamentàries (especialment les que tenen districtes no-uninominals, és a dir, les que escullen diferents representants per a cada circumscripció), però hi ha d’altres models. I en aquest sentit, xoca molt especialment el model electoral local que sí s’adapta i d’una manera molt fiable per cert als increments dels cens municipals. A les properes eleccions municipals, municipis com Salou, Cambrils entre molts altres, els electors veuran com creix el número de regidors dels seus respectius ajuntaments, en línia amb el creixement de la seva població amb dret a vot. Sobta per tant, que davant un model electoral a nivell local on hi ha una bona adaptació entre representants i representats (que s’actualitza cada quatre anys), en el cas autonòmic i particularment el català, això no sia així.

No obstant, a nivell parlamentari-legislatiu seria força complicada l’actualització cada cop que es signés el decret de convocatòria d’eleccions del número de diputats totals que formaran el futur Parlament. Això no impedeix però, que es puguin ajustar el número de diputats a llarg termini, com insisteixo, han fet els valencians.

En aquest sentit, el segon gràfic ens mostra el número de potencials electors (cens) per a cada diputat que forma l’assemblea legislativa de cada Comunitat Autònoma (exceptuant el cas de Ceuta i Melilla). Per a tots ells, les dades fan referència a les darreres eleccions autonòmiques. Observem doncs una àmplia forquilla que va des dels 7.077 censats/diputat de La Rioja, fins als 55.523 d’Andalusia. La mitjana total les situa en els 24.959 (Catalunya està un 57,9% per damunt de la mitjana), i la mediana la trobem en els 23.073 de Canàries (per bé que els canaris tenen previst reformar el seu complex sistema electoral en breu).

Tornant al cas català, i per tal de plasmar l’increment del cens respecte un hipotètic increment del número de diputats, seria necessari ampliar el Parlament fins als 162 diputats per tal d’assolir la mateixa ràtio de representativitat que hi havia a les eleccions del 1980. Però com hem vist, aquest topall és impossible d’assolir, donat el límit dels 150 diputats que fixa el Nou Estatut. La situació però, es fa particularment greu quan es té en compte l’evolució futura del cens, i per tant, la seva encara més reducció de la representativitat entre electors amb possibilitat de vot i diputats. Encara que ens situéssim al límit legal (150 diputats), no només no assoliríem la ràtio de representativitat del 1980, sinó que aquesta empitjoraria progressivament en els propers comicis, al no tenir en compte els increments futurs del cens a 20-25 anys vista.

La situació per tant, és força preocupant, en el sentit que sigui quina sigui la decisió presa pel legislador (i insisteixo, no sembla que s’opti per incrementar els 135 diputats actuals), la ràtio anirà disminuint progressivament, més tenint en compte el topall del Estatut (i que per tal de modificar-lo caldria, lògicament una nova reforma estatutària). Tenim al nostre davant doncs, un nou element de reflexió sobre el model electoral no suficientment tingut en compte fins ara.

[FONT DELS GRÀFICS: ELABORACIÓ PRÒPIA A PARTIR DE LES DADES DEL GOVERN VALENCIÀ]

[@more@]



Quant a xtomas

Xavier Tomàs i Blanquet Facultat de Ciències Polítiques i de l\'Administració Universitat Pompeu Fabra
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: QUANTS DIPUTATS HA DE TENIR EL PARLAMENT?

  1. Jacme diu:

    el que expliques té la seua lògica… però fins un cert punt. En el moment en què no puc votar “el meu diputat” (no hi ha llistes obertes), per mi no té sentit esta representació, ja que al cap i a la fi els partits tindran el mateix percentatge de vots i, per tant, de diputats. En el cas de llistes obertes, o de diputats de “districte” sí que m’interessaria que la ràtio fos al més baixa possible, però com que no és el cas…

  2. Totalment d’acord amb tu jacme; d’alguna manera pretenia complementar el debat electoral, que es centra fins ara exclusivament amb la mida dels districtes, amb el no menys important, el número de diputats.

    De totes maneres, no veig una viabilitat clara de les llistes obertes. És a dir, imagina’t que es manté la província com a circumscripció, però que les llistes es fan obertes (com ja passa al Senat). Encara que a les llistes d’un mateix partit hi hagi, per exemple candidats de l’ebre i candidats del camp, difícilment guanyarà el candidat de l’ebre per sobre del camp, encara que les llistes siguin obertes, ja que previsiblement el candidat del camp tindrà més vots que no pas el candidat de l’ebre.

    Això de fet ja passa al Senat, i es reprodueix exactament la situació que aquí et comento, amb l’agravant de que surten escollits els candidats amb un cognom més proper a la ‘a’ possible.

    Tenim una molt mala experiència pel que fa a les llistes obertes, el Senat n’és un fatídic exemple.

  3. Jacme diu:

    per això parlava de diputats de “districte”, que és com funcionen a Anglaterra, per diferenciar-ho de les actuals circumscripcions. El “districte” en el nostre cas podria ser perfectament la comarca o, com a molt gran, la vegueria (i així se solucionaria el problema de la manera de fer llistes oberta que existeix al senat que tu apuntes).

    lo més fotut de tot és que segurament no ho faran mai (o implementaran un sistema similar al del senat, que no servix per a re, o per a molt poca cosa) 🙁

Els comentaris estan tancats.