FUSIONEM-NOS.INFO?

En els darrers mesos s’ha reobert (o accentuat, segons com es miri) el debat sobre el futur i l’estratègia de Convergència i Unió. Dos debats que s’han donat alhora i que en bona part s’han reforçat entre sí; per una banda la conveniència de participar en el proper executiu espanyol i per l’altra, sobre quin ha de ser el futur dels dos partits que composen la federació, i la seva continuïtat. En aquest sentit, potser han destacat les manifestacions en el sentit de què ambdós partits es separin (o divorciïn), obeint a diferents arguments. M’agradaria aquí repassar alguns dels motius que s’han apuntat per a la separació (sempre, des d’una perspectiva el més pragmàtica possible) de CIU.

Un dels motius principals que des de les files convergents s’apunten per a la separació (i potser el més clàssic), és el llast ideològic que Unió aporta a la federació o el que és el mateix, la pròpia ideologia d’Unió (tant pel que fa als temes socials com nacionals) resta un important marge de maniobra a la federació i redueix la bossa òptima-potencial de votants de CIU. Abans de valorar la raó d’aquesta afirmació, d’altra banda ben coneguda, hem d’entendre bé que CDC i UDC són dos partits diferents, en el sentit que el seu objectiu (en tant que partit), la seva orientació cap als votants, així com les seves respectives plataformes són del tot diferents. Així, mentre que CDC és un partit d’electors, UDC és un partit ideològic. Dos models de partit, convé destacar-ho, no només enfrontats, sinó en bona part, incompatibles (podeu aprofundir sobre les diferències d’un i altre tipus de partits aquí, així com les conseqüències del canvi de model de partit). Aquesta és per tant, una dificultat afegida a les pròpies tensions ideològiques i sobretot, organtizatives, entre ambdues formacions.

Pel que fa al llast ideològic, si observem el mapa ideològic dels votants a Catalunya, i més encara si ho analitzem temporalment, veurem com CIU s’ha anat allunyant progressivament de la massa crítica principal dels votants catalans per l’eix esquerra-dreta cap a la dreta, per sobre de qualsevol altre moviment. És a dir, des d’una posició d’una pràctica centralitat de la ubicació del partit respecte la auto-ubicació de la majoria dels votants catalans als anys 80, s’ha anat escorant (de manera lleugera però continuada) cap a la dreta, reduint-se per tant, el seu mercat potencial de vots progressivament (també en el 2006). Aquest moviment és objectivablement cert i molt clar, amb independència de quines siguin les posicions personals de cadascú. Ara bé, de la mateixa manera que hem de tenir present aquest escorament progressiu cap a la dreta, també hem de tenir molt present que el tret definitori de qualsevol partit ideològic (i per tant, d’UDC), és la seva ideologia i que aquests tipus de partits, davant l’amenaça que els hi suposa una disminució de la seva influència o popularitat dels seus postulats, no reaccionen obrint-se i permeabilitzant-se, sinó tot el contrari, accentuant més encara la seva ideologia i tancant-se més sobre sí mateixos. Dit d’una altra manera, en qualsevol coalició (o federació) entre dos partits asimètrics (encara que els dos siguin ideològics) el partit petit sempre tindrà tendències centrípetes (tancament, radicalització ideològica) mentre que en el partit gran prevaldran les tendències centrífugues (obertura, permeabilitat ideològica).

L’altre gran motiu per tal de fomentar aquesta separació, és que segons es creu, la suma de vots (1) i de representants (2) de CDC+UDC (separats), en tot cas no serà inferior al seu suport actual tant en número de vots com de representants. Per tal d’intentar donar resposta a aquesta afirmació, necessitem precisament, de la separació entre votants i representants, comencem pels vots. Resulta molt arriscat pronunciar-se al respecte, ja que hi ha entre altres, dos factors que posen en risc (o dificulten) la viabilitat d’aquesta afirmació. Recordem que CDC és un partit d’electors i que per tant, la seva plataforma política és per definició el més àmplia i oberta possible per tal d’encabir-hi el màxim número de votants. Si aquests identifiquen en bona part CIU amb CDC, la separació entre ambdós partits afectaria de retruc a la seva plataforma política, més tenint en compte la seva fragilitat (com la de qualsevol altre partit d’electors), les conseqüències són del tot imprevisibles.

D’altra banda, (això afectaria més a UDC que no pas CDC), la enorme pluralitat del sistema de partits català (així com les moltes reestriccions legals a la campanya electoral: I i II entre altres) dificulta moltíssim la transmissió dels missatges de tots i cadascun dels partits. Per dos motius, el primer és obvi, a major número de partits, menys espai a cadascú per repartir-se l’atenció mediàtica, temps als telenotícies, etc. I en segon lloc, perquè aquestes reestriccions legals a la campanya electoral dificulten que els votants construeixin una pròpia visió cognitiva dels diferents partits i candidats i per tant, en un context així, tenen una major probabilitat d’èxit els partits que ja tenen un coneixement per part dels seus votants prèvia i consolidada al llarg dels anys, per sobre de les noves forces polítiques que puguin sorgir o transformar-se substancialment.

Pel que fa al número de representants, hem de tenir en compte quins són els efectes del model electoral, bàsicament en 2 aspectes: la fórmula d’hondt (1), i la mida de les circumscripcions i la territorialitat del vot dels partits (2). L’adopció espanyola (i a Catalunya) de la fórmula d’Hondt (amb la divisió de vots amb números enters, 1,2,3….) té reconeguts àmpliament per la ciència política, uns efectes majoritaris. Aquesta divisió afavoreix per tant als partits grans per sobre dels petits, fins al punt que altres països han adoptat altres fórmules de repartiment dels escons que matisen i fins i tot modifiquen aquests efectes majoritaris (imperialli, imperialli reforçat, etc). Un altre efecte que afavoreix als partits més grans respecte els mitjans i petits el trobem amb la mida de les circumscripcions electorals (província, vegueria comarca), així com en el repartiment territorial del vot de cadascun dels partits. Així, a mesura que es redueix la mida de les circumscripcions, s’afavoreix més als partits més grans i es penalitza a més, a aquelles formacions amb el vot molt repartit respecte aquelles amb el vot més concentrat territorialment.

També existeixen els motius de caràcter intern o organitzatius, però precisament en ares a l’objectivitat d’aquest anàlisi (o intent almenys), aquests seran expressament ignorats aquí.

En resum doncs, no sembla que hi hagi des d’una perspectiva estratègica-politològica excessius arguments que avalin la separació entre CDC i UDC, més aviat al contrari, planegen important riscos en una operació com aquesta que sens dubte, afectaria de manera molt important a ambdós partits. En aquest context per tant, no és la fusió i no pas la separació, el millor dels camins possibles per a Convergència i Unió?

[@more@]



1 comentari

LA RECTA FINAL

Tot apunta a que en no més de dues setmanes, quedarà totalment tancat el panorama dels candidats a la presidència dels EEUU. Amb l’anunci (o millor dit, la formalització) definitiu del ex-senador per Tenessee, Fred Thompson, (així com la darrera retirada del ex-secretari de Salut i ex- governador de Wisconsin, Tommy Thompson) es tanquen definitivament les incorporacions a la cursa presidencial per part dels republicans.

De fet, el retard en la formalització de la candidatura de Fred Thompson ha estat plenament intencionada. Començant la seva activitat pública fent discursos i actes per recaptar fons al març, la seva ha sigut una campanya outsider, lluny dels cànons formals per als candidats oficials (sense aparèixer als debats, per exemple), però sobretot, sense la necessitat de rendir comptes de manera precisa i periòdica com la resta dels seus companys i evitar també les restriccions imposades als candidats oficials. Això l’ha dut a amagar el seu escàs nivell de recaptació, sobretot en comparació amb la seva enorme popularitat a nivell nacional (el segon a totes les enquetes, només per sota de Rudy Giuliani i seguit de prop per Mitt Romney).

La forta entrada de Thompson (i pujada en els sondejos) de Thompson s’ha produït a costa especialment de John McCain, que després d’un primer trimestre molt bo a nivell de popularitat (arribant fins i tot a igualar a Giuliani), els seus posicionaments moderats respecte la reforma migratòria i el seu suport a la guerra d’Iraq, juntament amb l’entrada del nou competidor, l’han arraconat fins al 3r o 4t lloc en les enquestes. L’estratègia de McCain continua passant per guanyar les primàries de New Hampshire (22 de gener per als republicans), i després centrar-se en els primers estats surenys amb primàries.

Per la banda demòcrata tampoc es preveu cap nova incorporació, després de les temptatives o especulacions respecte les candidatures del ex-comandant suprem de les forces de la OTAN Wesley Clark i del ex-vicepresident Al Gore, i de les retirades de la campanya del ex-governador d’Iowa, Tom Vilsack (que ara dóna suport a Hillary Clinton), i del ex-governador de Virginia, Mark Warner, que si bé va considerar seriosament primer la seva candidatura a finals del 2006, es va retirar pocs mesos després, amb força especulacions sobre la seva retirada.

En totes les campanyes (als EEUU però també fora), la capacitat de recaptació d’un candidat esdevé el factor principal alhora de determinar el seu èxit o el fracàs, per bé que no l’únic. L’exemple el trobem en el recent straw poll republicà (sondeig de la palla, una mena de macro-míting amb festa que dura tot un dia i on els participants voten al seu candidat preferit) d’Iowa, especialment en la competició entre Mike Huckabee (ex-governador d’Arkansas) i Sam Brownback (senador per Kansas) pel segon lloc. Dos candidats amb un pressupost a nivell nacional molt similar (437 milers de dòlars en efectiu de Huckabee vs. els 460 de Brownback) i una popularitat en aquell estat força igualada, però que invertiren de forma molt diferent en aquell acte. Mentre que el senador invertiria en aquell acte 325.000$, l’ex-governador es presentava amb una campanya molt més discreta, amb 150.000$. El resultat, Huckabee obtindria una sorprenent segona posició (2.587 vots, 57,98$/vot), mentre que Brownback s’hauria de conformar en un discret tercer lloc (2.192 vots, 148,27$/vot). El guanyador, Romney, es gastaria aquell dia 2M$, per obtenir 4.516 vots (442,87 $/vot), una victòria contundent, superior fins i tot a la de G.W.Bush al 1999. Huckabee donava una lliçó de com a un estat rural, amb molt de carisma, simpatia i proximitat als militants, es superava la campanya d’un Brownback que havia dipositat totes les seves esperances (i diners) en assolir la segona posició en aquell sondeig.

De poc li servirà però a Huckabee aquest dolç moment sinó és capaç d’incrementar més que substancialment la seva escassa capacitat de recollir fons, especialment en unes eleccions primàries on pràcticament cada setmana s’anuncia l’avançament de les primàries (republicanes o demòcrates) , en una mena de curs per veure quin estat celebra les seves primàries primer per tal de captar així la màxima atenció mediàtica i de les infraestructures dels candidats. Aquesta enorme anticipació de les primàries a la majoria d’estats (Califòrnia, Nova York, Florida,…) repercuteix en una necessitat per part dels candidats de tenir una molt més àmplia infraestructura a un major número d’estats des de molts mesos abans de la celebració d’unes primàries extraordinàriament comprimides en el temps (per posar només un exemple, el “super dimarts” que en 2004 va ser el 4 de març, s’avança ara al 5 de febrer, tres setmanes després de les primeres primàries).

Aquesta compressió massiva de les primàries dels partits, sense precedents a la història, si es manté en el futur (la data de les primàries les decideixen els propis partits a cadascun dels estats) comportarà un canvi substancial en la cursa presidencial als EEUU. En primer lloc, i com ja hem dit, la celebració de més primàries a més estats i en un menor període de temps, accentua el finançament com a factor clau per a l’èxit d’un candidat. Però també comporta una anticipació en la pre-campanya, fins al punt que en l’hipotètic cas que aquest comprimit calendari es mantingués en les properes eleccions, els candidats haurien de començar a dedicar-se full time a la campanya fins a 2 anys abans de les primàries.

[@more@]



Comentaris tancats a LA RECTA FINAL

DONAR LA CARA EN CAMPANYA?

Quan s’apropen les campanyes electorals, els nostres pobles i ciutats es veuen envaïts pels cartells, marquesines i rètols electorals de tots els partits. Més enllà de les seves diferències (no gaire significatives d’altra banda), tots tenen una característica en comú: l’aparició en primer pla de la cara del candidat o candidata, més o menys retocats, tots apareixen mostrant-nos el seu somriure, complicitat o fins i tot només la mirada. Sempre això sí, amb la cara del candidat. Aquesta repetició arriba fins al punt que vist des de casa nostra, les campanyes electorals pràcticament no s’entenen sense una gran foto del candidat que monopolitzi tota la propaganda electoral, de tots els partits.

Aquest disseny gràfic xoca frontalment amb les campanyes d’altres països, especialment del Regne Unit i dels Estats Units, on si per alguna cosa es caracteritzen els cartells (i també les marquesines, tríptics, spots, etc) és per no incorporar-hi mai una fotografia de mig-pla (pla americà), ni molt menys de només la seva cara. Es tracta doncs de dos estils de fer campanya completament diferents? Per què recorrem aquí a l’ús sistemàtic i repetitiu de la imatge del candidat? Quines són les seves avantatges i inconvenients d’aquest estil de fer campanya? Sobre tot això m’agradaria parlar en aquest article.

Abans però descric breument quin és el perquè de la no-utilització sistemàtica al Regne Unit, als Estats Units però també allà on la convocatòria d’eleccions i referèndums és una pràctica habitual. Una primer explicació la trobem precisament en el gran nombre de convocatòries electorals. A països com els Estats Units, on és fàcil tenir una mitjana de més de 2 convocatòries electorals al mes, el gran número de candidats, convocatòries electorals, campanyes, etc., dificulta moltíssim la identificació visual del candidat per part del elector, i més encara, que el situï en les eleccions corresponents. Per entendre-ho millor, imagini el lector que en el seu país hi ha eleccions per escollir els següents líders (a part dels referèndums): cap de la policia local (sheriff), cap dels bombers, alcalde, regidors, governador, vice-governador, fiscal general del estat, congressista del estat, senador del estat, congressista dels EEUU, senador dels EEUU, president, entre molts altres. I imagini a més que per a la meitat d’aquestes eleccions hi ha a més un procés de primàries, i per tant, una doble elecció (al candidat i després al càrrec). A cada primària es presentaran no menys de 3 candidats per partit i a cada elecció hi haurà com a mínim 2 candidats. En total, al elector se li presentaran gairebé un centenar de candidats a alguna cosa. En aquest context, és pràcticament impossible poder associar la cara del candidat amb el seu nom i càrrec per al qual es presenta. És per això que en els cartells electorals d’allà trobarem sempre el nom i el càrrec al qual aspira aquell líder polític, però mai la seva foto, seria una pèrdua ineficient del espai què es disposa per enviar el missatge.

Però trobem també un segon motiu, què no és altre que a no tot l’electorat li caurà bé el candidat i la seva imatge li resultarà atractiva en termes de confiança política. Dit d’una altra manera, una campanya electoral basada de manera gairebé religiosa només en la imatge del candidat plasmarà i amplificarà les seves mateixes virtuts i defectes. En termes electorals, farà que aquells electors potencials (posem pel cas que tinguin simpaties per aquell partit) als quals no els hi agradi el candidat es desmobilitzin o fins i tot optin per un altre candidat. Però no tindrà l’efecte contrari, atès que aquells electors que tinguin una actitud positiva cap al candidat (fins i tot en el cas que no tinguin simpaties per la ideologia que representa) ja estaran predisposats a votar el candidat (aquesta actitud positiva o negativa s’adquireix abans i mai durant la campanya), i una campanya d’aquestes característiques no incrementarà substancialment la seva pre-disposició sobre un candidat que ja els hi cau bé i que per tant, no necessiten d’un bombardeig d’imatges seves per tal d’anar a votar-lo.

En resum doncs, una campanya basada en la imatge del candidat, desmobilitza a aquells que no els hi agrada el candidat o la seva imatge, però no incrementa substancialment la mobilització d’aquells electors que ja tenen una actitud positiva cap a ell o ella.

Veiem per tant, com si bé el primer motiu no té una adequació al nostre sistema polític, sí que podem plasmar totalment els arguments del segon. I des d’aquest punt de vista, les campanyes (totes) a casa nostra basades en el monopoli absolut de la imatge del candidat representen una pèrdua potencial de missatge polític, una ineficiència, ja que el temps (o espai) que dediquem a les imatges del candidat, podria anar destinat a mostrar altres elements, arguments, imatges, recursos, etc., que permetessin la captació de molt més electorat, que no pas amb les imatges del candidat, on la pèrdua de vots (en termes de no maximitzar l’impacte d’aquell anunci) és superior al benefici que se’n obté (un marginal increment de la mobilització d’aquells electors que ja tenen una actitud positiva cap al líder).

Aquesta ineficiència serà variable en funció del grau de popularitat, carisma, confiança, etc., que generi el candidat, en el sentit que la pèrdua potencial serà més reduïda quan es tracti de candidats molt populars i dramàtica en el cas de candidats amb una menor actitud positiva per part del seu electorat. Si l’elector pensa breument, de ben segur que li vindran al cap algunes campanyes recents, basades com no, erròniament amb la imatge dels candidats, però on el poc carisma i popularitat dels mateixos queden amplificats per les campanyes amb resultats desastrosos a les urnes, què és on es determina l’èxit o el fracàs d’una campanya.

[@more@]



6s comentaris

GOVERNAR A MADRID?

A mesura que ha anat avançant aquesta legislatura (espanyola) ha anat prenent més força el debat sobre quin ha de ser el paper del catalanisme a Madrid en general però sobretot, quin ha de ser el paper de CIU, si ha d’entrar o no a formar part del proper govern de l’Estat, si ha de proporcionar suport parlamentari a Madrid, etc.  Un debat llarg, tens i en part intencionat sobre el que no pretenc aportar més llenya al foc ni menys encara, mostrar la meva opinió al respecte. Però sí que voldria, precisament perquè no han sortit a la llum, aportar algunes reflexions al voltant d’aquesta qüestió.

En primer lloc, tot partit polític que tingui interès en la composició del Congrés ha de tenir en compte quines són les característiques del model electoral, en aquest cas plasmat a la Constitució de 1979. La mecànica electoral que allí es crea, té un rellevant efecte majoritari, fet així expressament pels constituents, per tal de facilitar la governabilitat de l’Estat en uns moments difícils i més encara en l’Estat Europeu amb una major presència de PANE (partits d’àmbit no estatal) en el seu poder legislatiu. És a dir, petites diferències en els resultats electorals en termes de votants, són convertits per part del sistema electoral, en considerables diferències en número de diputats (l’efecte és molt més exagerat encara en el Senat). Eleccions com les del 1996 o les del 2004 ens mostren com victòries o derrotes ‘per poc’ s’han convertit en diferències considerables en el número de diputats. A nivell pràctic què significa però això? Doncs què és poc probable que la traducció en diputats dels resultats de les pròximes eleccions generals faci que CIU i només els seus diputats siguin necessaris i suficients per tal de garantir l’investidura del proper president del govern. Aquesta possibilitat, per bé que real, està força allunyada si analitzem quines són les dinàmiques del sistema electoral espanyol, dissenyat entre altres, per evitar hipòtesis com aquestes. Queda força remota doncs, la possibilitat que CIU sigui necessària i suficient en la propera legislatura.

En segon lloc, aquest debat s’ha de complementar amb una reflexió sobre els mecanismes del vot dels electors i especialment, els factors que influeixen en el vot de la bossa potencial d’electors convergents. Per fer-ho, recupero aquí allò exposat en l’article L’ESTRATÈGIA DE LA VICTÒRIA V i el seu CAS PRÀCTIC, on defenso que un dels errors més habituals en les estratègies electorals, és donar un excessiu relleu al vot temàtic. És a dir, creure, que un molt important percentatge del electorat vota en funció d’un o varis determinats temes (siguin quins siguin) i que per tant, el partit que sigui millor en aquell tema, s’endurà l’electorat que efectua el seu vot temàtic sobre aquella qüestió. Doncs bé, el percentatge sobre el total d’electors que té com a mecanisme principal de vot el vot temàtic és molt reduït (gairebé ínfim) i l’identificació del tema que el portarà a votar o no per la nostra força política és més complicat de conèixer encara. Una altra variant clàssica del vot temàtic és el vot-programa és a dir, aquells electors que voten a un o altre partit en funció del seu programa electoral o propostes polítiques que facin. Aquest és un mecanisme gairebé inexistent i que qualsevol estratègia electoral mínimament seriosa ha d’ignorar. Dit d’una altra manera (molt contundent si es vol), creure que hom obtindrà més vots perquè és capaç de liderar (a través d’un ministeri) una política exterior determinada (per exemple) és d’una ignorància absoluta, ja que els electors no votaran (en aquest cas, CIU) en funció de si aquesta és capaç d’incrementar la cooperació euro-mediterrània o de millorar la projecció exterior catalana a llatinoamèrica. Aquesta és, una concepció profundament snobista del comportament electoral. Dit d’una altra manera, és un error creure que a través de la projecció temàtica de les polítiques impulsades amb els ministres convergents, es podrà cridar l’atenció sobre l’electorat i incrementar el seu suport electoral. Els motius que ens porten als electors a votar a una o altra força política (o a abstenir-se) poc o res tenen a veure amb aquestes creences, tan profundament arraigades en el nostre sistema polític.

Aquestes dues, són les dues principals consideracions que han de ser presents en tota estratègia electoral encarada a participar en el govern de l’Estat Espanyol, però a part d’això, cal també entendre quin és el tipus de partit del qual es dissenya aquesta estratègia, i quines són les característiques dels seus votants. En el cas de CIU (especialment CDC) com ja he analitzat aquí molts cops, es tracta d’una força política catch-all, d’electors o d’al·luvió (tots tres termes són sinònims). És a dir, un tipus de plataforma política caracteritzada per tenir un mínim comú denominador ideològic que sigui el més prim i flexible possible per tal de poder-hi encabir el màxim número de votants possibles o, dit d’una altra manera, una força política en la qual, la seva ideologia és la del seu electorat i que busca sempre maximitzar el seu suport a les urnes, d’aquí la seva pluralitat. Per tant, si bé l’electorat de CIU és per definició molt divers, i per tant, resulta més complicat que no pas en els partits ideològics, veure quina seria la rebuda d’una decisió d’aquest calat, no s’ha de menysprear la possible confusió en termes estratègics que una participació al govern de l’estat pugui provocar sobre les vases de CIU, en el sentit que participar en el govern espanyol representaria una important modificació d’aquest mínim comú denominador que serveix d’enllaç, suport i nexe al conjunt del (molt ampli i divers) electorat convergent. I és força imprevisible preveure quines serien les conseqüències d’aquesta alteració en el fil roig que uneix i lliga als votants convergents.

[@more@]

Comentaris tancats a GOVERNAR A MADRID?

LA DÈBIL SOCIALDEMOCRÀCIA

Des d’un punt de vista estrictament teòric-econòmic, la socialdemocràcia beu directament del pensament de J.M. Keynes, sens dubte, el gran economista del segle XX i segurament no prou reconegut encara avui. Des d’un punt de vista de l’optimització dels mercats de competència perfecta, Keynes creia que calia posar l’accent en la demanda per tal de 1) corregir les errades del mercat i 2) assolir el seu punt òptim. Es tracta ni més ni menys doncs, de posar l’èmfasi econòmic sobre els consumidors, els ciutadans, els demandants en una economia macro. I en aquesta línia, un dels seus principis més famosos (i potents) afirma que una economia que creix òptimament, és una economia on el capital treball s’utilitza al màxim és a dir, on tots aquells membres del mercat en predisposició per treballar efectivament hi estan treballant. Una economia que creix al màxim i de la manera més uniforme possible doncs, és una economia d’ocupació plena. Però a més, en un món global, cal que una economia macro sigui també competitiva, és a dir, que totes i cadascuna de les unitats que formen part de l’economia (i per tant, els seus treballadors) siguin el màxim de productius possible. I per aconseguir això, que els treballadors siguin òptimament productius cal que aquests estiguin sans (1), ben educats (2) i en un entorn social, familiar i psicològic que els hi permeti dedicar-se a la seva feina (3).

Des d’aquesta perspectiva Keynessiana doncs, la salut, l’educació i els serveis socials (entre molts altres factors que incideixen positivament sobre la qualitat de vida de les persones) públics són una inversió en tant en quant permeten incrementar la productivitat (en el sentit del treball) dels seus beneficiaris i que per tant, repercutirà amb majors rendes i beneficis per als seus patrons i per al conjunt de l’economia. O el què és el mateix, una economia amb una mà d’obra poc saludable, mal educada i sense una xarxa de serveis socials que atengui per exemple la dependència, no podrà ser òptimament productiva i per tant, aquella economia no podrà créixer òptimament. Els beneficis per tant d’aquesta inversió pública són molt superiors als seus costos, essent l’única manera de no només garantir el benestar, sinó la productivitat d’una economia. La pobresa doncs, és una pèrdua d’eficiència econòmica i la presència en aquests àmbits del sector públic és el garant de què aquella economia no només arribi al seu punt òptim, sinó que a més, pugui competir en el món global.

Aquest teorema, sens dubte d’una gran solidesa i fortalesa argumental, és l’element comú de les diferents socialdemocràcies europees creades sobretot després de la II Guerra Mundial. Ara bé, si bé el més important no és suficient per sí mateix per tal d’explicar l’aparició d’aquesta ideologia política i sobretot praxis política a l’Europa més contemporània. Necessitem d’altres factors socials i polítics per tal de completar el marc de les socialdemocràcies al vell continent. Altres factors però de sobra coneguts i sobre els quals no és la meva intenció aquí parlar-ne.

Aviat però, arribà el període de crisi de la socialdemocràcia, iniciat sobretot a partir dels anys 80 del segle passat on el lliberalisme econòmic i el neolliberalisme van penetrar amb força en el debat de les idees occidental (no només europeu), posant en qüestió tots i cadascun dels pilars teòrics de la socialdemocràcia, amb també una gran contundència, especialment encertada alhora de destacar la nul·la actualització de l’agenda política socialdemòcrata des del seu origen i per tant, la manca de recursos per afrontar els nous reptes sorgits arran d’aquella dècada. A tot això, els socialdemòcrates no van respondre amb una actualització, ampliació i revisió de la seva agenda, sinó amb una gran timidesa però sobretot, amb la incorporació (sense digerir) de part d’aquests postulats neo-lliberals.

I és aquet potser el principal retret o decepció a la socialdemocràcia i als seus teòrics i executors de la seva praxi, la poca capacitat d’adaptació, no en el sentit d’incorporar elements d’altres teories (creades a la seva contra), sinó en el sentit de saber donar resposta des dels mateixos principis ideològico-teòrics, als nous reptes i problemes de les economies (i societats), vint anys després de la seva formulació. Des de la perspectiva d’un neo-lliberal, s’observa amb una gran satisfacció com aquests han guanyat bona part de la batalla de les idees, arraconant la socialdemocràcia, fent-la dèbil i sobretot, confusa, al incorporar en el seu corpus ideològic, elements estranys al seu nucli bàsic.

Però, quins han sigut aquests nous reptes als quals la socialdemocràcia no s’ha sabut adaptar? Si hom observa qualsevol dels programes dels partits polítics socialdemòcrates clàssics o les publicacions dels pensadors socialdemòcrates des dels anys 50 fins als 80, no trobarà pràcticament referències a elements com ara la immigració, la globalització i l’obertura de mercats (també de treball), la seguretat (tant des d’una perspectiva homeland com national) o l’austeritat i la racionalització de la despesa, entre altres. Davant aquests nous fenòmens i preocupacions, la socialdemocràcia no va saber respondre, posar-se al dia, aplicar el seu corpus doctrinal, sinó que no va ser fins la brutal contestació dels neo-lliberals als seus fonaments, que va absorbir part dels nous postulats, però en cap cas va saber actualitzar la seva agenda, contestar amb contundència al neo-lliberalisme, ampliar la seva visió, etc.

La socialdemocràcia ha sigut especialment tímida pel que fa a aquests i altres temes, fins al punt que els ciutadans per tal de fer-los-hi front confien molt més en altres opcions ideològiques (lliberals i conservadores) que no pas en els socialdemòcrates per afrontar aquests reptes, no ja del futur, sinó del present. Bona part de la derrota de la socialdemocràcia no ha vingut per factors exògens, sinó per la seva pròpia debilitat i falta d’autoconfiança en sí mateixa, en els seus postulats i en la seva capacitat de donar resposta a una economia, una societat i una política sempre canviant.

[@more@]

1 comentari

PRESONERS DELS POLÍTICS

En un sistema electoral uninominal, resta àmpliament assumida per part de tots els actors polítics del sistema la funció representativa dels representants polítics (redundància feta a propòsit) en el poder legislatiu d’una manera estricta. És a dir, la visió segons la qual els càrrecs públics representatius que formen part del poder legislatiu (és a dir, els diputats i senadors) tenen com a principal sinó única funció, la de representar els interessos, voluntats i preferències polítiques dels seus votants i no pas, la de tutoritzar al seu electorat, modificar la seva visió o fins i tot canviar les seves opinions respecte determinats temes de l’agenda política. Segons aquesta visió doncs, un polític és un representant i no pas una mena de tutor, pare o guia del electorat que li ha dipositat la seva confiança. Aquesta visió només és lleugerament matisada en els representants del poder executiu, que sumen a aquesta importantíssima funció de representació, la de gestionar contínuament (i per tant escollir) uns recursos escassos per fer funcionar el govern.

Aquesta visió de la representativitat està tan profundament arrelada que el grau de coneixement del districte electoral per part del seu representant resulta increïble vist des del nostre sistema polític. Els diputats i senadors esdevenen quasi defensors per se dels seus representats en multitud de temes, des de les missions militars que puguin incorporar a soldats del seu districte, fins als sous dels funcionaris que treballen en el seu territori. Existeix doncs, un contacte fluid, continu i molt intens entre el representat i el representant, essent habitual que un congressista o senador tingui més de 3 oficines d’atenció al seu electorat, que consulta contínuament, tant de manera personal (a través d’actes, mítings, etc) com de manera indirecta, amb l’ús d’enquestes i sondejos d’opinió amb freqüència gairebé setmanal.

Òbviament, tots aquests actes i temps dedicat al seu electorat no es fa des d’una perspectiva innocent i altruista sinó ben al contrari, es fa des d’una exigència per part del electorat i del districte, de tenir aquest vincle tan estret amb els seus representants que d’altra banda, necessiten el seu suport (no només en vots sinó també en donatius) per presentar-se a la reelecció. Es tracta doncs, d’una campanya contínua, no només basada en els anuncis als mitjans de comunicació (eina imprescindible per arribar a la totalitat del electorat) sinó en un contacte directe, gairebé diari entre representant i representats.

Vista des de casa, aquesta concepció de la política i particularment de la manera de fer campanya, ens resulta totalment sorprenent. En primer lloc, perquè no assumim del tot la concepció representativa dels representants. És a dir, no hem interioritzat el fet que els nostres diputats i senadors, són els nostres representants, i no pas dels partits polítics que els han proposat. Des d’aquí no es considera que un polític sigui sobretot un representant i no pas un tutor del seu electorat, sinó que el nostre comportament (i exigència) cap als representants que hem escollit es més propi d’una relació de submissió més que no pas en un pla d’igualtat entre qui cedeix el poder a un polític però que el controla, demanda i exigeix contínuament les seves reivindicacions.

Lògicament, si no considerem als diputats i senadors els nostres representants (o si es vol, mitjancers entre nosaltres i el poder polític), menys els hi exigirem encara un contacte continu i directe amb nosaltres (el seu electorat o districte). No ens ha d’estranyar doncs la manera molt diferent de fer campanya que s’utilitza a casa nostra. Ni oficines parlamentàries de districte, ni sondejos d’opinió continus i exhaustius, ni mítings, ni house party, ni horaris d’atenció directa amb el diputat, ni porta a porta, ni spots, etc., durant més de 3 anys. No els hi exigim i per tant, no tenen la necessitat d’invertir temps i diners en fer campanya.

I vet aquí la gran paradoxa, ja que de la mateixa manera que critiquem als nostres líders polítics perquè (suposadament) no es preocupen dels problemes dels ciutadans, ni estan en contacte amb ells i només pensen en els seus interessos, paral·lelament a això, no hi ha cap demanda (per part dels mateixos electors que critiquen als seus representants) en el sentit de canviar la relació entre representants i representats. No demanem ni un nou sistema electoral que apropi la relació entre ambdós, però tampoc demanem oficines parlamentàries al territori, ni horaris d’atenció dels nostres representants, ni trobades d’electors amb el diputat d’aquell districte, etc. Critiquem doncs allò que hauríem d’exigir als nostres representants però que no fem. Critiquem els nostres representants però no fem cap gest per canviar la nostra relació de submissió cap a ells.

I des de la perspectiva d’un representant qualsevol, no hi ha cap necessitat d’estar en contacte continu amb el seu territori, atès que ni depèn d’això per a la seva reelecció (ni electoral ni molt menys, financerament), ni és exigit per part del seu districte. A diferència d’altres països, aquí sí que el contacte directe amb l’elector es fa des d’una perspectiva altruista i voluntariosa.

Això ens mostra, la vertadera força de moltes de les propostes que des d’aquest espai he fet, com ara la necessitat de que el sistema electoral es basi en el màxim número de circumscripcions possibles que totes elles escullin un representant i la liberalització total de les campanyes electorals, entre altres: trencar les cadenes que converteixen l’elector en un actor polític passiu i submís per una relació entre elector i representant amb peu d’igualtat, d’interdependència mútua i també, d’exigència mútua. Més encara, només un sistema electoral d’aquestes característiques pot assegurar una relació el més igualitària i equilibrada possible entre elector i elegit. No afrontar aquest debat serà terriblement empobridor per al nostre sistema polític, però sobretot, per als nostres ciutadans.

[@more@]

Comentaris tancats a PRESONERS DELS POLÍTICS

PROVA TECHNORATI

Technorati Profile[@more@]

Comentaris tancats a PROVA TECHNORATI

PROVA TECHNORATI

Technorati Profile[@more@]

Comentaris tancats a PROVA TECHNORATI

PER A QUÈ SERVEIXEN ELS PARTITS POLÍTICS?

Si observem quins són els elements del sistema polític que gaudeixen d’un menor prestigi, o més encara, d’un menor suport i una actitud menys positiva per part dels ciutadans aquest és sens dubte, els partits polítics. Aquestes organitzacions, condensen bona part de les crítiques al sistema polític, i a la política, fins al punt de perdre la seva legitimitat en tant que elements necessaris per al govern polític d’una ciutat o d’un país.

Els partits polítics però, són quelcom inherent a la democràcia i més encara, a les societats modernes. Fins al punt que no trobem cap societat moderna en la qual no estigui present com a mínim, un partit polític [AA.VV., CURSO DE PARTIDOS POLÍTICOS, pàg. 25]. En paraules de Sartori, “quant més modernitzada i/o desenvolupada sigui la societat, més cedeix l’antipartidisme al unipartidisme […] l’estat unipartidista és la solució final que, quan falta el pluralisme de partits, caracteritza a les societats políticament desenvolupades”. Els partits doncs, són un element imprescindible en tota societat moderna, però quin és el seu paper en la societat en la qual es desenvolupen?

Un primer element bàsic per entendre el perquè de la necessitat dels partits polítics, és el progressiu grau de complexitat i conflicte que les preferències polítiques tenen en les societats modernes. Unes noves relacions socials comporten també una diferent manera d’afrontar els conflictes de preferències polítiques. I és en aquest sentit en el que sorgeix la primera funció dels partits, a saber, l’agregació i/o canalització (cap a les institucions) de les preferències polítiques dels individus. Els partits polítics, tenen el seu embrió amb les faccions, típiques del final de l’època absolutista que van ser els primers proto-espais agregadors polítics de les societats modernes, i amb elles, del liberalisme que s’inicià al segle XVIII-XIX. Aquesta visió, és la que ens aporten autors com ara LIPSET I ROKKAN a la que s’hi afegeix també, la funció de gestionar conflictes per part dels partits. És a dir, no només la representació (agregació) dels interessos en joc, sinó arran d’aquesta mateixa canalització i institucionalització de les diferents visions confrontades, la gestió del conflicte generat per la diferència d’opinions dels ciutadans.

Aquesta doble funció és complementada amb l’element modernitzador dels partits, en el sentit que són capaços de formular objectius, articular interessos, socialitzar políticament, movilitzar als seus representats i cercar èlits, aportant un valor modernitzador o afegit als interessos en sí representats. [VON BEYME]. Sigui com sigui doncs, observem com els partits polítics són elements (organitzacions) que fan d’intermediaris entre la societat i el sistema polític i per tant, efectuen funcions tan pròpies de la societat com del sistema polític.

Sis són per tant, les acabem de veure telegràficament, les funcions clàssiques dels partits polítics.

En primer lloc, els partits tenen una funció clara de socialització en el sentit de l’adquisició de determinats patrons i valors de comportament polític per part dels ciutadans (electors). Els partits són, elements clarament configuradors de la cultura política d’una societat. Aquesta socialització va doncs, especialment dirigida als membres dels partits, per tal d’assegurar el funcionament i les activitats en el seu sí, però també en el seu intent de convèncer als electors, aquests participen del procés de socialització del partit.

En segon lloc, la mobilització fa referència al procés mitjançant el qual els individus passen de ser subjectes passius políticament a participar en la vida pública i mostrar en definitiva, els seus interessos i preferències polítiques. Aquest procés es condensa amb la creació d’una estructura grupal mínima (que agrupa els ciutadans mobilitzats), la confecció d’un programa comú a partir dels interessos dels actors que hi participen i en darrer terme, i com a conseqüència d’aquesta activació política dels ciutadans, la disminució de les reivindicacions (al institucionalitzar i posar en comú les mateixes) per part dels ciutadans mobilitzats i que formen part d’aquesta estructura en grup.

En tercer terme trobem, els partits polítics permeten (quan no fomenten) la participació en un doble sentit. Cap endins, la selecció dels líders, la confecció del programa d’aquell partit i la participació en les activitats pròpies del partit i cap enfora, a través dels mecanismes del sistema polític que permeten l’expressió política dels ciutadans (la coneguda com a participació política).

En quart lloc, els partits exerceixen funcions de legitimació del procés i del sistema polític. A partir de l’articulació de les preferències polítiques dels ciutadans a través d’unes regles de joc determinades es produeix una confiança i suport al sistema que es convertirà a llarg termini, en una legitimació del procés i del sistema polític del qual el ciutadà (a través del partit) en forma part i en participa. Això s’observa particularment en els processos de transició política cap a la democràcia (o poliarquia en termes de DAHL) i la consolidació de la mateixa.

La cinquena funció clàssica dels partits, és la de la representació, què és potser l’element més important (per bé que no suficient) dels que configuren les funcions dels partits. Aquesta funció, resta només matisada per la traducció en termes electorals del valor dels vots en el sistema polític i la final configuració d’aquest pluralisme d’interessos (i per tant, de partits) en el sí de les institucions.

Finalment, la sisena funció dels partits, fa referència a l’operativitat del règim polític. És a dir, a la seva capacitat de produir polítiques, procés que es fonamenta en l’activitat dels partits, especialment pel que fa a la selecció o priorització de les mateixes. Això, es veu afavorit per l’homogeneïtat i disciplina interna que a priori, caracteritzen els partits, fet que aporta coherència i facilita el procés d’el·laboració de les polítiques per part de les institucions.

Aquestes són, les sis funcions clàssiques bàsiques dels partits polítics. Funcions que es mantenen en l’actualitat i que són necessàries per al sosteniment de les democràcies i del correcte funcionament de les societats, però que a diferència de fa mig segle, ja no només poden ser exercides amb exclusivitat per part dels partits, sinó que ben al contrari, el número d’actors polítics s’amplia dia a dia, perdent el monopoli de la política per part dels partits sense que però, institucionalment es reconeguin aquests canvis tant pel que fa als actors polítics com pel que fa a la pròpia participació política. Es tracta doncs, d’un monopoli institucional per part dels partits, però no d’un monopoli social i polític per part d’aquests. El gran repte és doncs, com actualitzar el paper dels partits en l’actualitat i com institucionalment reconèixer la pèrdua del monopoli polític per part d’aquestes organitzacions.

[@more@]

Comentaris tancats a PER A QUÈ SERVEIXEN ELS PARTITS POLÍTICS?

FORADAR BARCELONA?

Parlar d’infraestructures de transport a Barcelona és gairebé sinònim del TGV i sobretot, del seu traçat. Aquest debat ha monopolitzat tot el debat sobre la mobilitat a la ciutat, fins al punt de limitar el model d’infraestructures ferroviàries de Barcelona (i en bona part, de l’àrea metropolitana i del país) al túnel del TGV. Un fet que sens dubte ha empobrit el debat sobre les noves possibilitats que ens aportarà l’alta velocitat a Catalunya ja que la necessitat (o no) de foradar la ciutat comtal sorgeix d’un determinat model d’infraestructures ferroviàries, i no al inrevés. Vejam doncs, quin és el model d’infraestructures que s’ha dissenyat i a partir d’aquí observarem la conveniència o no de foradar la ciutat per fer-hi passar el TGV.

Dos són els principis fonamentals sobre els quals s’assenten les previsions pel que fa a la mobilitat a la ciutat i la seva àrea d’influència. En primer lloc, un creixement sostingut dels desplaçaments de tot tipus, però especialment per raó de treball a tota l’àrea metropolitana i dintre la ciutat, a un ritme d’entre un 5 i un 6% anual. Incrementa doncs, la nostra necessitat de moure’ns i com ho fem depèn en bona part de les alternatives de transport sobre les que el ciutadà pugui escollir davant aquest increment de les seves necessitats de moure’s. Dit d’una altra manera, segons quin sigui el disseny i el creixement de la xarxa de transport públic, aquest increment anirà dirigit cap al transport públic o cap al privat. Però també és cert que l’avantatge comparativa d’un mode de transport respecte un altre (posem per cas, el cotxe respecte el ferrocarril), variarà també al llarg del temps. És a dir, si avancem cap a una congestió progressiva de la xarxa viària, la competitivitat del ferrocarril (encara que no s’hi facin millores) respecte el cotxe (en un escenari de congestió creixent) s’incrementarà. Ras i curt, tot i en el cas que les administracions no apostin pel transport públic (a nivell general), serà la mateixa saturació de la xarxa viària la que portarà a part dels viatgers del cotxe al tren (o al bus, posem per cas). En termes pràctics, això significa que una aposta clara i alhora racional sobre el transport públic ha d’anar orientada a no saturar massivament la xarxa viària (1), ser capaç d’absorbir l’increment de demanda generat per la saturació viària (2) i donar resposta millor als increments en la demanda de mobilitat previstos (3).

El segon principi, és desplaçament cap al interior o el que ve a ser el mateix, cap al est, del nucli de desplaçaments en l’àmbit metropolità. Això és degut a la pròpia construcció metropolitana i per tant a l’urbanització i el creixement (en termes de pressió demogràfica) dels nuclis de població de l’entorn metropolità, que desplacen cap al interior l’epicentre dels nexes de mobilitat. És a dir, l’àmbit d’influència i capacitat d’absorció dels nexes (posem per cas, estacions de ferrocarril) situats més a prop del litoral (l’Estació de França n’és el millor exemple) es reduiran en detriment a aquells nexes situats més a prop del equador de la metròpoli, que creix i es desplaça progressivament cap al interior. La pressió (i per tant, la demanda) de mobilitat es desplaça doncs, des del litoral fins al interior.

Si unim doncs aquests dos principis arribarem ràpidament a tot un seguit de conclusions lògiques. La primera de les quals és la necessitat d’incrementar molt substancialment l’oferta de transport públic en els desplaçaments en l’entorn metropolità (especialment BCN <> àrea metropolitana) i que els grans nexes (estacions) s’han de desplaçar des de la part baixa de la ciutat (oest) cap al centre i part alta de la ciutat (est), què és on es concentra progressivament la demanda i la pressió demogràfica dels viatgers. Perden utilitat doncs, els traçats, túnels i estacions al voltant de la franja litoral de la ciutat, en el sentit que el seu potencial d’absorció de viatgers es molt inferior al que es genera en les estacions ubicades més cap al centre-part alta de Barcelona. Els vells mapes i traçats no ens serveixen per planificar la mobilitat del futur.

La segona conclusió, fa referència a les característiques de la mobilitat que creix o dit d’una altra manera, quins són els punts d’origen i destí dels viatgers del present i del futur. Es tracta de desplaçaments centre-centre (o nucli urbà – nucli urbà), en el context de transformació de l’economia i els sistemes de producció (perden importància doncs els desplaçaments polígon-centre en el context d’una economia disparada cap al sector serveis). El viatger cercarà doncs, quina és la millor opció per tal d’arribar fins al centre de la població destí. Això reforça doncs la primera conclusió, sobre la necessitat d’incrementar l’oferta en transport interurbà i molt especialment del ferrocarril, que és el mode més competitiu en aquest tipus de desplaçaments (centre-centre). Conseqüentment, aquests raonaments ens porten al perquè de foradar Barcelona.

Però més encara, en un context d’una necessitat d’incrementar l’oferta en desplaçaments interurbans, per exemple, a través de la xarxa de rodalies, i un escenari de desplaçament cap al interior de la mobilitat, ens adonarem de la mancança de la xarxa de rodalies a la ciutat de Barcelona. I és la situació dels túnels i els nexes de captació de viatgers de la xarxa, ubicats massa al oest (part baixa) de la ciutat. Això no fa altre que obligar a un doble desplaçament per tal d’accedir als rodalies: de la part central-alta de la ciutat cap al sud (1) i d’aquí al destí (2). I si hi afegim a més, la necessitat d’incrementar el material mòbil i les freqüències de pas d’aquests trens alhora que no perjudiquem a la seva velocitat mitjana (i per tant, competitivitat en termes de temps), observarem la futura saturació de la xarxa (i per tant, els túnels) de rodalies a Barcelona. Uns túnels que a més, no estan situats al epicentre de la mobilitat, més cap al interior i que per tant, ens plantegen no només la necessitat de construir un nou túnel per al TGV, sinó a més, un nou túnel per a rodalies.

Perquè el següent repte amb el que s’enfrontaran els planificadors de la xarxa ferroviària, un cop aquesta estigui alliberada de l’alta velocitat (amb una xarxa nova pròpia) és com afrontar l’increment dels desplaçaments, places, freqüència de pas i velocitat mitjana (temps de viatge) en una xarxa quasi saturada (amb o sense TGV i Regionals) i situada lluny del epicentre del gruix de la demanda de mobilitat dels viatgers.

Paradoxalment, tot això ens porta a la conclusió que el principal problema de la xarxa ferroviària, no és la gestió del operador (encara RENFE, però d’aquí poc la Generalitat), ni la manca d’inversions, ni la construcció del TGV (o el seu traçat), sinó la manca de model de mobilitat a l’àrea metropolitana, de previsió i la falta de consens ciutadans-administracions en l’obra pública al país. Potser tenim massa esperances dipositades en el canvi de titular de la xarxa, quan aquesta no és l’arrel del problema de la mobilitat (sobretot ferroviària) a Catalunya i a l’àrea metropolitana.

[FONT DEL MAPA: PROJECTE DE TRAÇAT DEL TGV REALITZAT PER LA PTP

[@more@]

Comentaris tancats a FORADAR BARCELONA?