Ahir dilluns, Artur Mas va pronunciar una conferència sota el títol "Catalunya sense límits II: El país que volem, el país que farem". Una conferència que marcava la renovació i actualització del discurs ideològic de Convergència i Unió. La conferència, va estar marcada per les polítiques socials i els drets i valors que han de marcar la societat catalana que ve.
Així doncs, el dret a escollir esevé l’eix fonamental de la transformació de l’Estat del Benestar, així com de la societat i dels seus drets. Poder escollir l’escola bressol, l’universitat, el centre de salut,… són els nous drets que el president de CIU vol incorporar per a la societat catalana del segle XXI.
Després de la II Guerra Mundial, i davant una economia europea devastada i en fallida, els Estats van haver de substituir, tot allò que la guerra havia destruit. Així doncs, es van anar generant nous serveis públics bàsics, per tal de permetre el creixement d’una nova generació, aixi com fixar un fonament públic per a l’edificació de les noves economies després de la destrucció.
Els anys 50 i 60 i en menor mesura 70, varen ser els anys de la gran expansió de l’Estat del Benestar, noves i noves prestacions anaven creant-se any rere any, al mateix temps que creixia la pressió fiscal, el pes i l’intervenció del sector públic a l’economia i la burocràcia estatal. Es creaven així les condicions per al creixement de vàries generacions d’europeus, així com el resorgiment d’economies àvides de treball, de producció i de consum.
L’Estat esdevenia doncs, la substitució de l’iniciativa privada en cada cop més i més camps. Els europeus al mateix temps, ens anàvem tornant cada cop més i més consumistes, es disparava l’endeutament de les famílies i la generació de treball semblava pràcticament ilimitada.
A finals dels 70 però sobretot els 80, aquest procés expansiu de l’Estat es va anar aturant progressivament, mentre que als darrers anys del segle passat, han aflorat els problemes derivats de les societats basades en l’Estat del Benestar.
I és que per una banda, ha quedat palès que l’Estat no pot esdevenir un substitut etern de l’àmbit privat, generant enormes ineficiències i desajustos econòmics i socials. Per l’altra banda, els anys 90 i la primera dècada del segle XXI ens està mostrant com aquest model de societat no és capaç de generar més treball, més productivitat, i en definitiva, més benestar.
Aquest darrer factor esdevé clau també a l’hora d’observar els processos d’integració de l’immigració, ja que només hi ha una vertadera i efectiva integració quan hi ha una relació clara de drets i deures, què és interioritzada per part del nouvingut, així com un treball. De fet, alguns països s’enyoren del servei militar com a element integrador i cohesionador de les societats, un exemple més que el treball és clau en l’integració. Però no només en l’integració, sinó en el mateix desenvolupament individual i social dels individus, dels ciutadans que formen un país.
Sembla doncs, que la societat basada en l’Estat del Benestar, s’està quedant obsoleta, sense eines per a afrontar uns problemes que estan aflorant i als quals no podem donar una resposta efectiva seguint l’actual patró.
En el segle XXI, l’Estat ha de complementar i no pas substituir l’iniciativa privada. Aquest és el factor clau. Els ciutadans han de poder escollir entre diferents béns i no estar obligats només a consumir allò que és proporcionat per l’Estat. Però al mateix temps, l’Estat ha de ser un garant de la cohesió i de la capacitat de generar riquesa dels seus ciutadans i per a aconseguir-ho, no ens podem permetre incrementar el nivell de desigualtats econòmiques existents. És en aquest sentit, que l’Estat ha de complementar l’activitat privada, dotant de recursos a les famílies per tal d’accedir a una educació lliure, de qualitat i competitiva, que a més podran escollir. Aquest ha de ser el paper de l’Estat al segle XXI. El paper de la societat del benestar.
La nostra societat a més, esdevé cada dia més dinàmica i més exigent, reivindica més drets (els anomenats drets de quarta generació, derivats del debat materialisme-postmaterialisme), més oportunitats i més possibilitats de desenvolupament i realització personal. Davant aquests nous reptes, l’Estat no pot restar indiferent, s’ha d’adaptar a la nova societat, nova economia i nova cultura. Afortunadament em deixat lluny els temps de l’Europa de postguerra.
El dret a escollir és un dret inherent a l’individu. Ara és l’hora de reivindicar-lo.
[@more@]
