LA DIPLOMÀCIA DELS DRETS HUMANS

Aquests dies, he tingut l’oportunitat de llegir el llibre, Historia
de las Relaciones Internacionales I,
de Charles Zorgbibe. Aquest
magnífic llibre (dividit en 2 volums), tracta en diferents dels seus capítols,
de la diplomàcia dels drets humans, representada sobretot pel president
dels EEUU Woodrow Wilson, per bé que no de manera exclusiva. Wilson era
sobretot un idealista, un creient de la diplomàcia de la pau i del home, per
damunt de la diplomàcia de l’Estat i de la guerra.

Aquest llibre doncs, m’ha portat a reflexionar sobre la diplomàcia, i
més especialment, la diplomàcia dels drets humans. En primer lloc, convé
definir què és la
diplomàcia. Una
primera definició operativa, ens porta a
afirmar que la diplomàcia és el conjunt de relacions, negociacions i acords
entre els representants legítims dels Estats per tal d’aconseguir uns
objectius, compromisos o acords determinats amb altres Estats. En aquest
sentit, també hi ha qui diu que la diplomàcia és un art, possiblement
l’art de seducció a escala interestatal.

Un primer element d’aquesta definició, ens mostra els termes representants
legítims
per una banda i dels Estats per l’altra. Això significa que
la diplomàcia, només pot ser duta a terme per aquells qui ostenten la representació
legal, vertadera i autoritzada
, però a més, aquesta només fa referència
a l’àmbit interestatal
, deixant a banda les entitats subestatals, grups
d’interès, organitzacions internacionals, etc.

El segon element que configura la diplomàcia, és la consecució d’uns
determinats objectius
. És a dir, aquestes relacions, negociacions, etc., es
fan amb una determinada finalitat, buscant la consecució d’algun objectiu o
contraprestació. I és precisament aquí on entren els drets humans. Per
tant, la diplomàcia dels drets humans és aquella diplomàcia que es fa amb
l’objectiu i/o amb els criteris dels drets humans fonamentalment i per damunt
d’altres consideracions.
Aquesta definició doncs, admet dues opcions. Per
una banda, que la diplomàcia es faci amb un Estat o no en funció de la
nostra valoració del respecte d’aquell Estat als drets humans
, i per
l’altra, fer una diplomàcia que tingui com a objectiu, el canvi en la
situació dels drets humans en un altre Estat.

Una primera implicació clara d’aquesta modalitat de diplomàcia, és la
coneguda com a ingerència en els afers interns respecte un altre Estat.
Introduïm aquí, la famosíssima distinció entre Hard Politics i Low
Politics
d’en Hungtington. Així, segons l’opinió dominant en les relacions
internacionals, si més no fins l’actualitat, és que la diplomàcia es basa en
aquelles esferes de les relacions entre estats que tenen en consideració el
comerç internacional, els espais de navegació i aeris, la defensa i la national
security
i la macroeconomia, entre altres, és a dir, la coneguda com a hard
politics
. Tots els demés àmbits, són considerats com a low politics
i per tant, afers interns fora del interès i intervenció de les relacions
interestatals.

Actualment però, cada cop té major acceptació la diplomàcia de drets
humans
en aquells casos en que així són considerats per part de la
comunitat internacional. Dit d’altra manera, i a diferència del passat segle,
actualment s’admet internacionalment la ingerència en els afers
interns
en determinats casos de flagrant perill dels drets humans i
que així és consensuat per part de la comunitat internacional. No hi ha doncs,
un criteri fix, clar i estable que marqui o defineixi l’ús d’aquest
tipus de diplomàcia o intervencions avui en dia. Sembla ser que hi ha un
relatiu consens
en utilitzar aquests mecanismes en casos de crisis
humanitàries i desastres naturals, però no en altres possibles casos preocupants
pel que respecta als drets humans.

Ja des de fa més d’un segle, administracions com les de Wilson
als EEUU, han intentat posar els drets humans com a màxima prioritat en les
seves relacions internacionals, també militars, però mai se’n han sortit.
Paradoxalment, Wilson va patir un fatal empitjorament de la seva enfermetat, en
una esgotadora marató per tot el seu país intentant convèncer a la nació de la
necessitat de referendar el tractat de Versalles, amb els seus 14 punts.
Wilson va topar amb l’aplastant lògica de la Realpolitik, i
la diplomàcia com a extensió de la cerca del creixement i oportunitats
econòmiques, prestigi internacional i en definitiva, l’egoisme estatal,
que al cap i a la fi, és per al que els ciutadans varen votar a aquell
idealista (i liberal) president Demòcrata com a Cap d’Estat. Avui, l’objectiu
dels representants polítics i de la diplomàcia no ha canviat gaire, ni pot
canviar.

[@more@]



Quant a xtomas

Xavier Tomàs i Blanquet Facultat de Ciències Polítiques i de l\'Administració Universitat Pompeu Fabra
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: LA DIPLOMÀCIA DELS DRETS HUMANS

  1. rA diu:

    Afegeixo que al president Wilson se’l veu sovint com la pitjor cara de l’idealisme: ingenu, dependent d’un consens inexistent… L’idealisme (no gaire diplomàtic) del president Reagan i els Bushes sempre ha marcat les distàncies, que defensa el unilateralisme com a component “realista.”

    És interessant que alguns neoconservadors, vistes les dificultats a Iraq, han promulgat un gir “wilsonià” a les seves doctrines.

  2. Efectivament Roc,

    Es sol associar a Wilson amb l’idealisme internacional, amb la diplomàcia dels drets humans que critico en l’article.

    No obstant, Wilson va ser el primer en pensar en un “govern mundial”, quan ningú s’atrevia ni tant sols a proposar-ho. Va establir les bases de la diplomàcia contemporània.

    Un president molt liberal per l’època, que va introduïr l’impost de la renda als EEUU, en definitiva, un personatge enormement desconegut i injustament valorat per la història.

  3. No obstant, Wilson va ser el primer en pensar en un “govern mundial”, quan ningú s’atrevia ni tant sols a proposar-ho. Va establir les bases de la diplomàcia contemporània.

Els comentaris estan tancats.