Fa uns dies,
conversava amb uns amics, sobre el significat de la paraula política,
sobre el seu origen. Segons l’etimologia, política significa home de ciutat,
home de la ciutat i feia referència a aquells ciutadans lliures que
participaven de la vida i la gestió de la polis, es reunien a l’àgora i
debatien sobre els afers d’Estat.
Quin dubte hi ha
però, que el significat contemporani de la paraula és ben diferent.
Moltes són les definicions que els diferents especialistes, sobretot politòlegs
donen a aquesta paraula, però potser jo em quedaria amb una definició pròpia.
Així doncs, en la meva opinió, la política és essencialment, la ciència del
canvi, el canvi entès de la manera més genèrica possible. La política és tot
aquell conjunt d’instruments destinats al canvi, el canvi social,
econòmic, individual, col·lectiu, però el canvi en definitiva. Aquesta visió de
la política doncs, comprèn la concepció de la mateixa com a instrument, com al
principal instrument més en concret, del canvi i la millora col·lectiva.
Molts són aquells qui
defineixen la política com la ciència que fa referència a allò públic,
col·lectiu, i segurament no s’equivoquen, ja que segons la meva concepció
insisteixo, el conjunt d’instruments per al canvi que representa la
política són en bona part públics, però no exclusivament. Els polítics,
que per tant, han de ser els responsables, impulsors, promotors i garants
del canvi, no només utilitzen allò públic per a la consecució
d’aquests objectius, sinó també d’altres privats.
D’aquesta concepció,
se’n pot extraure llavors que no només hi ha polítics a la política; dit
d’altra manera, la política no té el monopoli del canvi. Cada cop són
més els agents privats, les iniciatives individuals i col·lectives, els
projectes comuns, accions individuals i col·lectives en definitiva, que
treballen també per a aquest objectiu: el canvi.
Un canvi però que
tampoc és únic, ja que hi ha tants canvis, tots ells diferents, com persones
que treballen pel canvi. Però, què significa realment el canvi? El canvi,
són totes aquelles accions, iniciatives, projectes i idees que tenen com
a objectiu la millora de tot allò que tingui a veure amb l’esfera col·lectiva.
I és en aquest sentit doncs, que parlo de la política com a la ciència del
canvi.
De tot això se’n desprèn
que les diferències entre els polítics que utilitzen la política i els polítics
que no utilitzen la política, no radica tant en l’objectiu, en la idea,
sinó en els mitjans emprats per a tals objectius. I és que en la
difícil, complexa i fins i tot utòpica potser visió del canvi, no podem
considerar la política com a mecanisme absolut i omnipotent per tal d’arribar a
aquest objectiu; ans al contrari, només amb la participació de tots es
pot arribar al canvi.
Segons la teoria del
contracte social, l’esfera pública és aquella part de la nostra sobirania
que cedim a tercers, per tal de a canvi, assegurar-nos, no només l’altra part
de la sobirania que no cedim, sinó també, la preservació i la convivència en
una determinada societat. Un contracte doncs, és una responsabilitat
compartida (retorno aquí al molt citat per part meva concepte sharing
responsability), i que en tant que compartida, només es pot mantenir en les
condicions fixades, si hi ha una vertadera responsabilitat compartida; si totes
les parts compleixen en definitiva, el contracte social.
[@more@]
