En els darrers dies,
són moltes les reaccions suscitades pel ressorgiment del potencial militar
iranià. Destaca a més, el no descartament per part dels Estats Units de
l’ús de la força (tant amb armes convencionals com no convencionals) per
atacar Iran. En aquest sentit, destaco l’editorial d’El País, d’avui,
i per l’altra, les Questions to Prime Minister d’ahir a
Westminster. Intentaré analitzar aquí, la posició suposadament bel·licista de
l’Administració Bush, i del seu més fidel (i efectiu) aliat, Tony Blair.
Tot això coincideix,
amb el coneixement per a l’opinió pública, dels costos de
Avui
Post publica un interessant
article sobre la factura militar d’Afganistan i d’Iraq. Aquí a Espanya, fa pocs
dies també es donava
a conèixer el cost de l’intervenció de l’exèrcit espanyol a Iraq.
I finalment, un
darrer ingredient que cal considerar, és la remodelació
del cabinet i staff de
remodelació en la qual no s’inclou el cada cop més qüestionat Secretari de
Defensa, Donald
Rumsfeld. Les especulacions en aquest sentit indiquen que una dimissió del falcó
republicà portaria a una acceptació del fracàs de l’invasió iraquiana.
En l’estratègia
nord-americana sobre Iran, s’hi ha d’amagar també forçosament, certa
responsabilitat dels Estats Units, en el sentit que una de les claus per a
entendre el nou context internacional d’Iran, és la supressió d’un dels
seus principals competidors, Iraq, que continuarà molts anys sense esdevenir
cap amenaça real, més enllà de la seva funció de plataforma militar
nord-americana. Sembla doncs, que s’amaga cert sentiment de frustració,
ja que l’actual situació és com hem dit en part, una conseqüència de
l’estratègia al pròxim orient.
Tot això, ens pot
ajudar a situar en el seu context les declaracions bel·licistes. Més
enllà de les repercussions econòmiques, militars, energètiques, etc., d’una
invasió sobre el gegant del pròxim orient, que considero que no cal analitzar
ja que no m’agrada gaire fer política ficció, possiblement aquestes
declaracions son més conseqüència de la frustració, que no pas d’unes
intencions més o menys planificadess.
Per una altra banda,
el principal (i gairebé únic) aliat de Bush, el Premier Tony Blair, va insistir
ahir en la via diplomàtica com a principal, i única via per a la solució
de
En
Campbell, líder dels Libdems, Blair ratificava la seva alineació amb
la tesi europea del conflicte.
Són molts els
elements que cal tenir en compte en aquesta crisi, més enllà dels titulars i
les declaracions, la situació a Iran requereix de més ma esquerra,
iniciativa diplomàtica i estratègia a llarg termini, que no pas el que podem
llegir cada dia a la premsa.
[@more@]
