Una de les estratègies
més importants, o si més no, més utilitzades, en política, és
segons sembla, per Dick
Morris, un dels principals estrategs a l’Administració Clinton,
consisteix molt simplificadament, en assumir part de l’agenda del rival polític
per tal d’anular la seva plataforma, tot absorbint-la i reforçant
Jo
ha de dos tipus: la triangulació passiva i la triangulació
activa.
Precisament la
triangulació, és una de les estratègies que millor ens ajuden a entendre l’èxit
electoral de Clinton. L’adopció de temes propis de l’agenda republicana
(entre ells el crim, la pena de mort i l’economia), va contribuir d’una manera
decisiva a les victòries electorals del ex-governador d’Arkansas, tal i com
explica Morris en el seu llibre, Juegos de Poder, que recomano en aquesta
mateixa pàgina web.
No obstant, la
triangulació no és una estratègia miraculosa, sinó que necessita de
molta prudència, perspectiva i manteniment de posicions, per tal de no acabar en
un buit al bell mig de tot, perdent el suport dels propis, al mateix temps
que no es guanya la confiança dels rivals.
Pel que fa a la
diferenciació entre la triangulació passiva i l’activa. Aquestes s’expliquen
millor mitjançant exemples. El 1981, François Mitterrand
guanyava les eleccions presidencials franceses, en una renyida segona
ronda, contra el seu rival conservador, Valéry Giscard d’Estaing. Amb un president socialista i una majoria socialista al
parlament, Mitterrand posava en marxa les seves dràstiques reformes, basades
sobretot en la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia francesa
(incloent-hi també Danone). En conseqüència, els costos empresarials es van
disparar i els beneficis de totes les empreses nacionalitzades van desaparèixer,
els inversors estrangers van fugir despavorits i l’economia francesa ràpidament
entraria en una profunda crisi. Perillava doncs, la majoria socialista al país.
En conseqüència,
el vot de càstig a les legislatives del 86 va portar a una majoria conservadora
(amb d’Estaing i Chirac com a líders dels principals partits del centre-dreta i
la dreta, respectivament). S’obria doncs, una crisi constitucional, amb una
cohabitació per primer cop en
Sorprenentment
com a Primer Ministre, en detriment del més moderat d’Estaing.
Així doncs,
un cop Jacques Chirac
va ser nomenat, en un context d’estat de choc de tot el partit
socialista francès, va revertir dràsticament totes les reformes socialistes
impulsades pel president. Aquest però, podia optar per posar-hi entrebancs a l’acció
del PM, donada la seva rellevància constitucional, però sorprenentment, va
adoptar una total passivitat davant les iniciatives neoliberals
de Chirac. I amb aquestes, va arribar la recuperació de la crisi econòmica i l’inici
d’una gran època d’expansió econòmica francesa.
Tot semblava
doncs, que a les següents eleccions presidencials, un sedent de poder Chirac,
guanyaria la presidència al socialista Mitterrand. Doncs bé, sorprenentment,
durant els anys de PM del dretà, va poder dur a terme tot el seu escàs i
simplista programa, sense cap handicap del President. Chirac es
presentava a les presidencials doncs, sense programa (poques coses més unien a
la seva plataforma i partit que les privatitzacions ja dutes a terme en una
velocitat rècord), sense una plataforma ideològica i social clara, i el què és
pitjor, sense rumb polític.
Mitterrand
tornava a sorprendre a propis i aliens, guanyant a Jacques Chirac per una diferència
de 14 punts, esdevenint l’únic president de la V república en repetir mandat
presidencial… fita que sembla descartada per iniciativa pròpia en el cas de
Chirac.
François
Mitterrand, va utilitzar magistralment, la triangulació passiva. Amb una
visió estratègica magnífica i sabent guardar el temps per a dur-la a
propera ocasió analitzaré la triangulació activa.
[@more@]
