LA CONTRARELLOTGE NUCLEAR

Parlar d’energia nuclear, encara que es tinguin les idees clares, arguments sòlids i la valentia d’afrontar la qüestió, resulta sempre complicat. No només perquè es tracti d’una font energètica que té els seus orígens en la recerca militar i en el marc de la dissuasió de la Guerra Freda, sinó també per les inevitables connotacions emocionals que genera. La fissió nuclear pot agradar o desagradar, però de ben segur, no deixa a ningú indiferent.

El debat nuclear, que va restar latent durant la dècada dels 70 i 80, torna a sorgir amb força a tot el món, particularment a Europa, i més especialment encara a Espanya. Vivim en un món en el qual la demanda energètica va augmentant progressivament, molt per sobre del creixement econòmic, on al mateix temps tots els agents descompten el que fa uns anys es consideraven astronòmics preus dels combustibles fòssils, particularment el petroli, així com el continu creixement d’altres que semblaven gairebé il·limitats i gratuïts, com ara el gas natural. En aquest sentit doncs, el debat energètic està obert, les fórmules màgiques són descartades ràpidament i l’energia nuclear recupera força com a part de la solució a la present i futura demanda energètica.

Aquest debat, és particularment intens a Europa, on son moltes les veus en el seu sí, que es condensen pot ser amb l’opinió del Comissari d’Economia de la UE Joaquín Almunia, que reclamen, si més no, la reobertura d’un debat serè i raonat sobre l’energia nuclear. Però, perquè afirmo que aquest debat és especialment rellevant a Espanya? Per dos motius; la propera dècada serà la dècada de la renovació o la clausura de totes les centrals nuclears de l’Estat, i a més, és quan caldrà decidir què es fa amb els residus de baixa i mitja activitat d’aquest tipus, quan el centre d’emmagatzematge d’El Cabril assolirà la seva màxima capacitat, sobretot si es decideix desmantellar aquestes centrals.

Aquesta mena de contrarellotge, comença ja ara. En menys de quatre mesos, el Ministeri d’Indústria haurà de decidir si prorroga o no la concessió de la central José Cabrera, ubicada a Almonacid de Zorita, província de Guadalajara. La concessió caduca el 30 d’abril d’enguany i sembla que no hi ha gaire disposició a prorrogar-la. Haurem de parlar de crisi energètica d’aquí uns anys a conseqüència d’aquesta hipotètica decisió? Aquest és un altre debat. Inaugurada l’agost del 1969 i propietat d’Unión Fenosa, aquesta és la central més antiga de tot l’Estat Espanyol i de fet es la única que ha perdut potència (és a dir, capacitat puntual de producció energètica) des de la seva construcció, passant dels 160 MW als 150,1 MW.

Però el govern no trigarà gaire més a decidir sobre la resta de centrals, ja que durant el període 2009-2014, s’haurà de renovar o suspendre la llicència de la resta de centrals nuclears a l’Estat.

Un dels principals errors històrics vers l’energia nuclear, és el temps preciós que hem perdut en la seva investigació. Com dèiem abans, no es pot explicar la proliferació pacífica d’aquesta energia sense considerar la gerra freda i la crisi energètica de la dècada dels 70 del segle passat. Va ser llavors quan es va veure en la fissió del urani com l’energia gairebé inesgotable (l’urani és un mineral molt abundant a la natura) i que solucionaria les necessitats energètiques futures. En un marc de recel pel control de la tecnologia punta en aquesta delicada matèria poc o res es va investigar en noves generacions de reactors, que no en seguretat, perdent un apreciat temps en la carrera de la ciència contra el futur. No obstant, els països nòrdics amb Finlàndia al capdavant, així com França estan investigant ja amb noves generacions de centrals nuclears, molt més segures, econòmiques i potents, capaces de donar una veritable resposta a gran escala a la demanda elèctrica del futur.

Més enllà dels sentiments que de ben segur provoca aquest tema, convé recordar que l’energia nuclear, és sobretot i abans que tot, una energia neta, que no contamina, i que només expulsa vapor d’aigua, fruit del procés de calentament per a l’obtenció d’electricitat. Els residus que provoca, són pocs, i el que és més important, són concrets, delimitats, es poden localitzar, a diferència de la pluja àcida que sovint és provocada per altres fonts energètiques i són estrictament controlats. L’energia nuclear a més és l’única realment capaç de satisfer la demanda “a gran escala”. Dit d’altra manera, aquestes setmanes de desembre-gener, quan el consum energètic arriba al seu màxim, sovint batent rècords, la garantia de subministrament més clara (si bé no la única) és precisament aquesta, l’energia nuclear.

Convé recordar també, que més enllà del desastre de Txernòbil, fa ja 25 anys, no s’ha produït cap altra fuga radioactiva, quedant demostrada l’estricta seguretat, manteniment i control d’aquest tipus d’instal·lacions.

El govern espanyol doncs, s’apropa ràpidament a un difícil dilema. Es pot decidir pel tancament i la supressió de la fissió nuclear com a font d’electricitat, pot prorrogar part o la totalitat del funcionament de les centrals i pot, en línia amb el que està passant a França i Finlàndia sobretot, i en línia amb la Comissió Europea, clausurar les centrals més antigues per tal d’obrir-ne d’altres noves, més segures, més potents i més econòmiques.

[@more@]

Quant a xtomas

Xavier Tomàs i Blanquet Facultat de Ciències Polítiques i de l\'Administració Universitat Pompeu Fabra
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.