FRANÇA ESTÀ CONVULSA

L’Estat francès viu moments difícils per a la seva identitat. Les revoltes populars, les demandes de la VI República¸ la tensió i alarma social provcada per les liberalitzacions dels sectors “estratègics” per a l’economia gal·la, la nova doctrina de resposta no-convencional (és a dir, nuclear), el NO al referèndum pel Tractat Constitucional de la UE, els problemes de l’Estat del Benestar i del “ascensor social”, etc., fan que els símbols d’identitat i allò que envolta a la ciutadania francesa estigui vivint moments baixos.

I és que França ja no és el que era, si més no per als francesos. La imatge del país orgullós de sí mateix, pròsper econòmicament, socialment estable i benestant, diplomàticament independent i fins a cert punt arrogant, s’està desdibuixant al mateix temps que augmenta la melancolia pels líders de la V República, De Gaulle i Mitterrand. Aquests problemes socials i d’identitat es plasmen també en el camp polític, amb un Partit Socialista absolutament dividit, atomitzat i sense cap cohesió interna i amb una UMP amb rivalitats partit-govern, mentre Le Pen es mira l’escenari com l’oportunitat d’acabar el seu somni particular, que va començar amb les darreres eleccions presidencials.

No obstant, els francesos, de tots es ben sabut, estan fets d’una mena de pasta especial. Una pasta que no els fa ni tant sols plantejar-se en negatiu la doctrina nuclear francesa, una pasta que els hi fa creure en les seves institucions i en el seu Estat, a pesar de tot. Una ciutadania, que beu del pòsit que De Gaulle va deixar a tota la societat, definint no només la V República, sinó també el model d’Estat, de societat, de relacions amb els demés Estats i de defensa de la República.

Aquest pòsit però, pot arribar a la seva fi. Mentre que el procés de descolonització i la guerra amb Argèlia no va suposar cap crisi profunda en la identitat i diria més, en el nacionalisme francès, molt personalista, presidencial; ara sembla que són moltes les lluites internes a les que cal fer front. Els ciutadans francesos sempre han confiat, gairebé tant com en el Regne Unit, en els seus líders, sobretot en moments de crisi i de manca de rumb fix, ara però sembla difícil trobar algú que aglutini totes aquestes preocupacions i incerteses que corren per la població i sigui capaç de fixar el rumb.

Les institucions franceses, si bé poden funcionar més o menys bé, no ho fan els seus líders. Preocupa l’actitud dubitativa de Chirac, que sembla que compti els dies que li falten per deixar l’Elíseu, mentre la rivalitat Sarkozy-Villepin no ajuda al lideratge que necessita França, però també Europa.

Chirac deu enyorar també al seu amic Schröeder, perplex amb el canvi de rumb de la política exterior alemanya, ara molt més atlantista i més preocupada per la seva relació amb els països de l’est, especialment Polònia, que no pas amb el seu més directe soci. Potser és que ja l’eix París-Berlín ha donat tot el que podia donar de si en el context actual, i cal buscar noves rutes cap al progrés, en l’incerta Europa que avui tenim.

Els francesos es pregunten cóm es possible que els immigrants, que disposin de moltes prestacions socials i mèdiques es puguin revoltar tan violenta i indiscriminadament en contra del sistema que els alimenta. Però potser el problema d’Europa, de Suècia i potser en el futur d’altres estats, és que només l’estat els alimenta, no el seu treball ni la seva integració amb la resta de la societat. Potser no només es França qui està convulsa.

[@more@]

Tweet