De
ben segur que Raimon i tota la seva generació no s’haurien pogut imaginar mai
que el que va ser una de les expressions d’aquella generació, seguiria viva
encara avui en dia i es més, recobraria més i més força entre la generació d’avui.
Diguem
no a les presons, depuradores, centrals elèctriques (de qualsevol tipus),
carreteres, ferrocarrils, centres d’atenció a malalts, parcs de bombers, de
policia, abocadors, contenidors… en definitiva, diguem no, a tot.
Aquest
és ja el tercer
article que escric sobre el ‘no’. Sobre aquest no intrínsec, potent i cada dia
més gran i més habitual arreu del nostre país i les societats
occidentalitzades
i no sé si me’n sortiré a la llarga, intentant explicar el fenomen, les seves
conseqüències, però sobretot, les seves causes.
L’exconseller
d’Interior, Xavier Pomés, afirmava que aquests són “efectes secundaris o no
desitjats del Estat del benestar”. Jo diria en canvi, que aquest “diguem no!” és
conseqüència de la democràcia moderna, i més concretament, de la participació
política, la seva concepció i la seva transformació en les societats.
En
primer lloc, és cert i lògic afirmar que trobem gairebé exclusivament aquests
fenòmens en les societats fortament liberalitzades, les poliarquies, de Robert Dahl. És en aquests sistemes, on el cost de
la participació política en aquest sentit, té uns costos molt reduïts en relació
amb els possibles beneficis, comparant-ho amb altres sistemes polítics. Per
tant, podem concloure que per tal que es pugui generar aquest fenomen, és condició necessària, però no suficient
trobar-nos davant democràcies modernes, enteses com a Estats Liberals i Democràtics
de Dret.
En
segon lloc però, i seguint amb l’anàlisi
cost-benfici de la mobilització o no mobilització, per tal de poder
articular aquestes accions, fruit de l’acció col·lectiva, cal que el sistema
tingui articulat un cert sistema de participació política. En aquest sentit, la
principal carència de l’estudi d’aquests fenòmens, és l’escassíssima literatura
en l’àmbit de la política comparada sobre com
diferents sistemes de participació política afecten sobre l’acció col·lectiva,
en aquest cas, en allò que anomenem “cultura del no”, el nom no fa la cosa en
tot cas.
Ara
bé, més enllà de les mancances que l’estudi científic pugui tenir, m’aventuro a
dir que vivim en un context de crisi de
la participació política. No tant en el grau de participació, ja que és
molt discutible què o com es pot participar “més” o “menys” en un determinat
sistema, sinó sobretot, crisi en el model
o teoria de participació política sobre la qual es configuren les democràcies
liberals actuals. Tal i com ja vaig apuntar en un anterior article, les
actuals teories sobre la participació política són insuficients, incompletes, i
el que és més important, no expliquen ni serveixen per articular el model de
participació política necessària al context actual.
Existeix
un ampli consens en considerar la participació política, com a quelcom
associat, complementari a la democràcia en general, i a l’Estat Liberal i
Democràtic de Dret en concret. En certa manera, la participació política és la
columna vertebral sobre la que es va donant forma els diferents sistemes polítics.
Ja en la seva classificació dels sistemes polítics, Robert Dahl utilitzava un
pla bidimensional on a través de la participació política (grau i quantitat de
ciutadans que la poden exercir) era capaç de situar tots els sistemes polítics.
Podem concloure doncs, que aquesta participació és quelcom intrínsec amb el mateix concepte de democràcia.
Pero
de la mateixa manera que les democràcies evolucionen, d’una forma notablement adaptativa
en la meva opinió, no ho fa de la mateixa manera la participació política. No
es tracta només de veure quantes persones
poden participar i/o l’efectivitat de
la seva participació, sinó quin és el model de participació política sobre
la qual s’assenta el sistema. Sent optimista, ben poc han canviat les teories
de la participació política, i les adaptacions que els sistemes han realitzat
per tal de canalitzar les noves necessitats i demandes de la ciutadania, no han
tingut èxit, al partir d’una concepció no vàlida de la mateixa.
en aquest sentit en el que destaco la profunda relació, en gran mesura
causa-efecte, entre la participació política i l’acció col·lectiva aplicada
sobre els béns territorials. Fins ara, no ens n’hem sortit aplicant les clàssiques
solucions de diàleg, participació i explicació sobre el “diguem no!”, potser ja
ha arribat l’hora de canviar el concepte de participació política.
[@more@]
