Llegint les reaccions
arran de l’anunci del president iranià, Mahmoud Ahmadinejad sobre l’èxit en l’enriquiment d’urani al seu
país, i les seves possibles repercussions energètiques, militars i
internacionals, dona la sensació que tots
plegats, no hem avançat gaire des
de l’inici de la controvèrsia.
Iran, continua (i continuarà) amb les seves reivindicacions d’esdevenir
un país amb accés a la tecnologia nuclear, si més no pel que a finalitats energètiques
fa referència, mentre que la comunitat internacional, especialment els EEUU,
intenten limitar al màxim, l’accés al club
nuclear, sobretot si no s’hi entra mitjançant la tecnologia, capital i
contraprestacions pròpies. Però per l’altra banda, a ningú se li escapa que el
desig d’obtenir tecnologia nuclear, té
ben poc d’innocent, i les repercussions són clares.
De fet, una de les múltiples conseqüències de la invasió d’Iraq, ha
segut el ressorgiment d’Iran com a potència regional absoluta del golf pèrsic,
i en certa mesura, d’orient mitjà. Amb la caòtica situació de l’antic rival per
una banda, i la situació de debilitament,
tant intern com extern, d’Aràbia Saudí, consolida Teheran com a referent sobre
tota la regió.
Segurament, l’anunci d’ Ahmadinejad, té gran part de retòrica, ja que
per començar, l’urani iranià és de molt difícil accés, es troba només a certes
zones del nord del país i a una profunditat sota terra que dispara els costos d’extracció,
però tot i això, resulta factible, la
centrifugació d’aquest per a l’ús energètic, que demanda una quantitat marginal
en comparació amb la necessària per construir una arma atòmica.
Un altre factor més, en el camí per a arribar a la disponibilitat d’un
arsenal atòmic operatiu, són les proves nuclears prèvies, tant pel que fa a l’explosió
controlada, com per als vectors de llançament, transport i guiatge de l’arma.
Pel que fa a les proves de detonació controlada d’armes nuclears, no es
té encara, cap coneixement (almenys fet públic) que s’hagin realitzat proves d’aquest
tipus. Avui resulta pràcticament
impossible fer en secret aquestes proves, donat el gran rastre que deixen les armes nuclears en
la seva detonació, així com la facilitat de detecció des dels satèl·lits
militars. Una altra opció, la detonació d’armes nuclears iranianes en un país
aliè, resulta molt poc viable, ja que
no només la tecnologia nuclear es porta sempre amb un gran hermetisme i secret
(també respecte els hipotètics aliats), sinó que la vigilància internacional en
aquest terreny, no faria millor aquesta opció.
En canvi, sí que recentment s’han portat a cap, i detectat, proves de
llançament de nous vectors nuclears, en especial els torpedes (aigua-aigua). Resulta sorprenent però, que precisament
siguin torpedos, i no pas míssils de recorregut mitjà (entre 500 i
aigua-terra (com ara els coneguts Trident).
Possiblement, aquesta sigui una senyal, la
senyal que ens ha d’ajudar a entendre l’estratègia militar iraniana a curt
i mitjà termini.
[@more@]
