Diu el refrany, que les males notícies mai venen soles. I de nou, així
ha segut, també en el cas iranià. Fa dues setmanes, coneixíem la prova, amb
èxit, d’un nou torpede submarí ultraràpid, en el que sembla que és
la vanguardia de la tecnologia militar iraniana. Una setmana després, Teheran
comunicava l’èxit en la centrifugació, i per tant obtenció final, d’urani
enriquit, si bé amb una puresa només utilitzable per a l’ús civil. Però les
notícies no acaben aquí, i fa pocs dies la comunitat internacional es feia
ressò, d’unes declaracions del president Ahmadinejad, que tampoc sorprenen a
ningú per cert, sobre la desaparició de l’Estat d’Israel.
Si bé en aquest cop, les declaracions eren menys bel·licistes
(si és que es pot mesurar el to de les declaracions d’aquest polític), de nou
s’atacava a Israel en un context, que com ja hem repassat, ara sí, diferent,
respecte anteriors declaracions. De fet, durant tota la campanya electoral
primer i proclamació després d’Ahmadinejad com a president iranià, el que més
ha destacat ha segut el seu radicalisme, contra occident, i en particular
contra Israel, potser això ha fet que guanyés les eleccions, qui sap.
Però fins a quin punt l’amenaça sobre Israel és real? Resulta molt
difícil predir, més enllà dels anàlisis militars i dades de les investigacions
sobre l’activitat nuclear iraniana, en especial per part de l’AIEA, la situació
política al pròxim orient, no està escrivint una pàgina més de la
història, sinó que els fets de les darreres setmanes, ens poden portar cap a un
escenari o un altre.
Deixant
situació Iraniana
del Kadima (endavant), a les darreres eleccions legislatives
israelianes. El nou govern de coalició, fruit de l’enorme atomització política
i parlamentària del país, preveu fixar les fronteres definitives
d’Israel cap al 2010. Entre altres factors, destaca la consciència per bona
part de la societat israeliana que sense unes fronteres clares, no existeix
seguretat (almenys allò que els anglosaxons anomenen homeland security)
possible. Una prioritat, la seguretat, que ara es materialitza no només amb la national
security com fins ara. És en aquest sentit doncs, que les eleccions
israelianes, tot i l’escassa participació, han esdevingut un autèntic
referèndum, no només sobre les fronteres, ja que els plans del Primer Ministre Ohlmert són
coneguts, sinó que també una nova concepció de la seguretat que el país
necessita.
Un altre fet important i que no podem perdre de vista en cap moment, és
l’aclaparadora victòria de Hamas a les recents eleccions legislatives
Palestines, les primeres per cert, per a la gran majoria d’un país amb una
població enormement jove. En aquest sentit, convé destacar un article d’en
al Congrés i que va ser-hi a aquells comicis com a observador, al seu bloc,
on destacava que Hamas, va guanyar les eleccions no en tant que projecte
polític o reflex del sentiment dels palestins, sinó com a oposició al govern
poc transparent i corrupte d’Abu Mazen.
Una reflexió doncs, que ens pot ajudar a explicar la victòria d’una
organització terrorista (reconeguda així per
eleccions.
Una victòria que té òbviament unes repercussions internacionals
claríssimes. Més enllà del respecte a la voluntat dels palestins, més encara
quan es tracta d’una democràcia que pràcticament acaba de nàixer i què
és la voluntat de tots que així continuï, no cal oblidar que es tracta
d’una organització (ara també partit polític), que no reconeix a l’Estat
d’Israel, que no condemna el terrorisme, quan no el practica, i que té diputats
que són obertament partidaris d’assassinar indiscriminadament al poble
israelià, quan no animen als seus familiars a ser màrtirs.
Davant aquest fet gravíssim,
ajudes econòmiques no humanitàries (aproximadament 500MEUR al any, per part de
viabilitat de l’Estat Palestí. I és que més enllà de l’opinió que cadascú
pugui tenir, legítima i lliurement sens dubte sobre aquest conflicte, això posa
precisament de manifest, que resulta difícilment viable un Estat Palestí
sense el sosteniment financer (no diguem ja diplomàtic) d’entre altres,
una incògnita quan passarà, l’opinió és unànime a que sense aquestes ajudes,
Palestina es troba amb bancarrota.
Tornant a la primera reflexió sobre el resultat dels comicis,
possiblement l’error de la comunitat internacional, no radica en haver
tallat aquestes ajudes (resultaria difícilment justificable davant l’opinió
pública europea i nord-americana el finançament d’una organització terrorista
amb diner públic), sinó en que ben poca cosa es va fer quan fins fa pocs
mesos, Palestina estava governada per en el millor dels casos, un govern
no-democràtic, quan no corrupte, tirànic i autoritari. Sembla, com si als ulls
de la comunitat internacional, les eleccions palestines fossin una elecció
entre els bons, pro-pau i pro-occidentalistes, i els terroristes,
panàrabs i antiisraelites quan en realitat, possiblement es tractava més
d’una elecció entre aquells que havien governat tirànica, corrupta i
autoritàriament, i aquells que prometien un canvi, austeritat i
transparència, tot plegat amb una enorme suma de populisme. I ara,
la comunitat internacional corre el perill de no poder donar l’oportunitat de
demostrar que alguns pragmàtics i renovadors poden gestionar un poble,
lluny de la corrupció, tirania i autoritarisme del passat.
Resumidament, hem passat d’un país inviable políticament
(governat per un líder corrupte, tirànic, populista i dictatorial), a un país també
inviable econòmicament (sense recursos, inversió estrangera ni treball per
poder subsistir). Sens dubte, la solució no és gens fàcil i ni ningú té cap
vareta màgica per solucionar el conflicte; ara bé, aquest escenari d’un dels
principals actors del conflicte del pròxim orient, ens ha de portar a una
reflexió col·lectiva sobre el mateix, la seva naturalesa i les seves solucions,
que ara sí, han de ser diferents a les explorades històricament
fins ara.
Possiblement, cal obrir un debat sincer i sosegat sobre la
viabilitat d’un futur Estat Palestí, i en el seu cas, la definició dels seus
garants. Dit d’altra manera, cal arribar a la conclusió que si el que es
vol realment és que existeixi un Estat Palestí independent, cal
acordar, definir i garantitzar aquells qui faran efectiva la seva viabilitat,
tant política com econòmica.
Pel que fa a Israel, amb l’objectiu de definició de les seves
fronteres en els propers anys, aquest important pas, ha de ser el definitiu per
a la construcció definitiva del mateix Estat, si més no des del punt de vista
de la homeland, mentre que pel que fa a la national, i
inevitablement al igual com en el seu cas ha de passar amb Palestina, cal
definir els seus garants, que evitin, o com a mínim dissuadeixin, les
amenaces que sorgeixin. Una d’elles pot ser sens dubte, Iran.
[@more@]
