En un recent article, parlava
de la triangulació com a estratègia política. Més concretament, la que
jo anomeno triangulació passiva, és a dir, el trasvassament de la
plataforma política (els issues en anglès) del rival a la pròpia,
apropiant-se dels temes rivals, sense perdre els propis per tal d’aconseguir
l’èxit electoral. Aquesta ampliació de la plataforma política, ve donada pel
rival en el cas de la triangulació passiva, mentre què és motivada pel propi
interessat en el cas de la triangulació activa. Estratègia, que si bé no
és nova, la seva catalogació és recent.
D’exemples recents de
triangulació activa en trobem molts, ja que aquesta és una de les principals
estratègies electorals dels polítics d’avui. Entre elles, pot sobtar que
també hi trobem al actual president dels EEUU, George W. Bush, que en la seva
campanya del 2000 (que poc va tenir a veure amb les presidencials del 2004), va
tenir en la triangulació, junt amb les errades (tant estratègiques com de
missatge i calendari) d’Al Gore,
el van portar cap a
Casa Blanca.
George W. Bush, va
ser un dels primers en utilitzar el terme conservadurisme compassiu, com
a estendard de la nova plataforma republicana, que va saber remodelar a la seva
mida exitosament. Un conservadurisme que si bé es ben diferent a l’europeu, es
reflectia en una triangulació efectiva dels temes tradicionalment demòcrates:
l’educació, treball i pobresa, que junt amb un reapropament a les
comunitats hispana i negra, va ampliar de manera decisiva la seva plataforma.
Hom pot pensar que en aquestes circumstàncies, de canvi de la tradicional
agenda republicana, la vella guàrdia o els sectors més dretans del GOP posarien
el crit al cel. Ans al contrari, si bé hi van haver certes crítiques,
sobretot en els mesos posteriors al seu nomenament per
els mateixos republicans eren conscients de les estrepitoses derrotes dels seus
precedents: George H. W. Bush
(92) i Robert Dole (96). A
més, el referent de Reagan, fonamentat bàsicament en tres pilars: reunificació
del país, l’anticomunisme i el neoliberalisme, també havia segut usurpat
parcialment per Clinton (unificació nacional i priorització dels temes econòmics),
mentre que l’amenaça comunista ja havia desaparegut.
En aquesta situació
doncs, de cara a les presidencials
del 2000 no resultaven efectius els vells temes de l’agenda republicana i
per si fos poc, ja no es podia comptar amb una aclaparadora majoria dels
blancs del nord per compensar la seva impopularitat entre hispans (12% de la
població al 2000) i negres (12% llavors, també). La inclusió havia de ser l’única
esperança per al GOP.
No és la meva intenció
aquí analitzar les eleccions presidencials del 2000, ja que qualsevol reflexió
complerta hauria d’incloure-hi una important menció a la total
desorientació d’Al Gore en aquella campanya, que així com la triangulació de
Bush, va ser decisiva per donar la victòria als republicans.
En el món de la
estratègia política, Clinton
és considerat el pare de la triangulació activa i en aquest sentit, una
menció, encara que breu, a la seva trajectòria és obligada. El jove governador
d’Arkansas, era conegut fins al 1992 com el governador dels impostos, ja
que durant la seva etapa de governador allí (1983-1992), no va parar de pujar
la pressió fiscal. Ara bé, més enllà d’aquesta anècdota, Clinton va haver de
fer front al ’92, no només a una campanya contra un president que optava a la
reelecció, sinó també a un Partit Demòcrata abatut, sense credibilitat ni
força, allunyat de la societat americana i amb un rècord de derrotes. I per si
fos poc, l’antecessor en la candidatura, Michael Dukakis va
portar al partit, poc menys que al suïcidi, movent-lo cap a l’esquerra
(cap als liberals, en el llenguatge americà), rebutjant la pena de mort i
demanant una pujada dels impostos.
El context obligava a
Clinton, de la mateixa manera que a G. W. Bush, a virar cap al centre, sense
perdre els sectors tradicionalment demòcrates: pensionistes, aturats, gent
gran, hispans i negres, entre altres. Clinton, va saber adoptar exitosament,
temes tradicionalment republicans, entre ells el suport a la pena de mort, la
preocupació pel crim (tema tabú per als immigrants tradicionalment demòcrates),
la reforma de la seguretat social i l’economia (tant la reducció d’impostos com
sobretot, del dèficit públic). Davant tot això, el seu rival, el llavors
president G. H. Bush, optava a la reelecció amb els tradicionals temes
republicans: més despesa militar (amb l’escut antimíssils) i més rebaixes
impositives. Una imatge encartonada davant un jove líder carismàtic, que
a més, no semblava estrictament demòcrata. Les eleccions
presidencials del ’92 van suposar una nova etapa per als demòcrates, un nou
rumb i un reapropament amb el ciutadà mitjà nord-americà.
[@more@]
