Aquesta nit, pocs minuts abans de la mitjanit,
s’ha clausurat definitivament, la CN de José Alcaraz, coneguda popularment com
a Zorita, deguda a la seva ubicació al petit municipi d’Almonacid de
Zorita, Guadalajara. Aquesta CN, inaugurada al 1968 pel generalísimo,
fou la primera de tot l’Estat Espanyol, i segons paraules del mateix caudillo, suposava
l’entrada d’Espanya en l’era atòmica. Una entrada ben modesta, ja que Zorita
només té una potència de 160 MW quan va ser inaugurada i una mica menys de
150MW fins ahir (menys de la meitat d’una Central Tèrmica convencional), així
com la seva configuració, fan que sigui pràcticament una central en
miniatura.
En les properes setmanes, s’iniciarà el procés
de desmantellament, que ha de dur a una neteja total de la zona, amb la
preocupació dels municipis veïns, amb una gran dependència econòmica de
enllà de les consideracions i actituds subjectives envers l’energia nuclear, resultava
necessària la clausura i posterior desmantellament de Zorita, havent
superat més que àmpliament la seva vida útil i cicle tecnològic (entre 25 i 30
anys, aproximadament). Les mancances estructurals eren evidents (amb més de
roja), i víctima de contínues proves al sistema de seguretat de les
instal·lacions per part de diversos grups ecologistes, moltes d’elles amb èxit,
per a desesperació dels seus responsables i del CSN.
ara, o com a màxim, en 2 anys, prèvia renovació de la seva llicència operativa.
D’altra banda, l’empresa responsable de la distribució elèctrica a l’Estat,
REE, per bé que vol fugir del debat nuclear que tot just comença a casa nostra,
ha destacat el seu impacte nul sobre el manteniment de la xarxa
elèctrica, i la garantia de subministrament a curt i mitjà termini.
La setmana passada, el Congrés de Diputats,
aprovava una Proposició No de Llei (PNL), a instàncies del PSOE, CIU i PNV,
sobre la necessitat de cercar un emplaçament per a l’emmagatzematge dels
residus nuclears d’alta activitat a l’Estat, necessitat urgent tenint en compte
que al 2009 França retornarà les deixalles derivades del desmantellament de
Vandellós I (central per cert, de la mateixa generació que Zorita) i la sanció
en cas de no poder retornar els residus és prohibitiva (sobre els 5.000€ al
dia).
Un altre, tràgic ingredient per a
aquesta reobertura del debat nuclear, l’hem tingut recentment amb la macabra
commemoració de l’accident nuclear més tràgic de
catàstrofe de Txernòbil, tenia lloc una matinada del 26 d’abril de 1986, on si
bé el número de morts no està gens clar (resulta molt difícil fer projeccions
epidemiològiques en àrees geogràfiques tan extenses i existeix una gran manca
de dades sobre sèries històriques que ajudin a discernir quines són i quines
no, morts i malalties com a conseqüència directa de la tragèdia nuclear).
Un accident nuclear que va afectar literalment
a quasi tota Europa (només els països mediterranis se’n van salvar del núvol
radioactiu), però també va ser l’inici, o millor dit la victòria de les tesis antinuclearistes
a pràcticament tot el continent.
Avui, 20 anys després de Txernòbil, al mateix
moment que es clausura la primera central nuclear de l’Estat, que urgeix
la creació de com a mínim, un cementiri nuclear a l’Estat (tant si es vol
continuar com no amb aquesta energia) i que fa gairebé un any que el president
del govern, Rodríguez Zapatero es comprometia en l’anterior debate sobre el
estado de la nación a establir un calendari per a la clausura de les
centrals nuclears a espanya, cal abordar d’una manera clara, directa, sincera i
fugint de les demagògies i els populismes, el debat sobre l’energia nuclear.
Aportaré alguns elements al mateix en un
següent article.
[@more@]
