En el darrer post d'aquesta sèrie, feia un enumerament de les característiques del sistema de partits pluralista limitat i dient telegràficament quins eren els elements que eren compartits amb el sistema de partits català i quins no. Amplio aquí aquesta qüestió.
En primer lloc, pel que fa al número de partits polítics, el sistema català es manté estable en els 5 partits i en aquest sentit, no sembla que a curt i mig termini aquest panorama pugui canviar amb l'entrada d'un nou partit al Parlament de Catalunya, fet que ens portaria inevitablement cap al pluralisme extrem, amb una societat polaritzada i no només segmentada. El resultat de les darreres eleccions legislatives, no ens fa planejar dubtes sobre l'aparició en l'escena parlamentària, d'una nova formació política. Per bé que en cas que així fos, caldria veure si aquesta nova força, seria capaç d'influir en la competència partidista, o bé, ser rellevant a l'hora de formar majories parlamentàries. Per contra, si la seva presència fós irrellevant en aquests dos termes, no tindria que ser considerada com a rellevant.
En segon terme, si bé es cert que només en la darrera legislatura el govern català ha sigut de coalició, ja des del 1995, s'han produït acords parlamentaris (necessaris) per a la investidura del President de la Generalitat, i amb ell del govern, al mateix temps que aquests acords s'han mostrat sòlids amb les proves de foc de les mocions de censura presentades pel PSC en l'anterior legislatura i del PP en l'actual. Posteriorment analitzaré el perquè de l'estabilitat dels governs en minoria a Catalunya, particularment els de CIU.
La següent característica, l'absència de majories absolutes, també s'ha complert al nostre país des del 1995, així com la durabilitat dels governs en minoria, que he comentat anteriorment.
Pel que fa a la dinàmica bipolar del sistema, cal tenir en compte que la presència en el nostre sistema polític de dos eixos articuladors del sistema a saber, l'eix esquerra-dreta i l'eix nacional, distorsiona la configuració en dos blocs de la competència partidista. És per això doncs, que el sistema polític català, no s'assimila al sistema bipolar pel que fa a les seves dinàmiques. Per bé que els dos eixos, no han segut fins ara antagònics i han permès l'articulació de majories de govern en diferents sentits.
En la següent característica del pluralisme limitat, pel que fa a la presència de partits antisistema, resulta una qüestió certament polèmica. La definició de partit antisistema recau bàsicament sobre dues condicions. Per una banda, aquests partits, practiquen una oposició de per se, i no pas per temes (issues o policy) concrets. La seva oposició és al sistema, i en conseqüència, sistemàtica. Per l'altra banda, la finalitat d'aquests partits, és la de socavar la legitimitat del sistema, que no el consideren just ni propi, per tal de construir-ne un de nou. Fixem-nos, en què per sistema, no s'entén una determinada configuració política, relació de poders amb altres unitats, o fins i tot sobirania, sinó s'enten el conjunt de regles que configuren el marc polític d'una comunitat.
Si analitzem la presència d'oposicions bilaterals, convé diferenciar entre les legislatures 1995-99, 1999-2003 respecte la legislatura 2003-06. Mentre que en les dues primeres, amb un govern en minoria de CIU sí hi havia oposició bilateral, en la darrera legislatura no s'ha produït. Aquest fenomen, és particularment important per entendre la perdurabilitat dels governs en minoria que ocupen el centre del espectre polític, segons Sartori. Concretament, el fet que durant els governs de CIU l'oposició es situés (tant en l'eix esquerra-dreta com nacional) als extrems, i que per tant l'oposició no compartís cap fil comú, feia inviables les mocions de censura (o qüestions de confiança) que s'hi poguessin presentar, ja que l'oposició estava més propera del govern que no pas entre la resta de partits de l'oposició. És en aquest sentit doncs, que en aquest sistema de pluralisme limitat, quan el centre està ocupat, l'oposició passa a ser bilateral, dificultant en gran mesura, que aquesta es posi d'acord per expulsar al govern, encara que estigui en minoria.
La competència entre partits en el nostre sistema polític, ha deixat de ser centrípeta (cap al centre) per a passar a ser centrífuga (cap als extrems). En l'etapa de govern de CIU, l'estratègia dels partits de l'oposició, i més encara del PSC i ERC, era aconseguir ocupar l'espai central que ocupava la força del govern, modulant el discurs i el programa electoral per assolir aquest objectiu. La màxima expressió d'aquesta estratègia, es va produir durant la campanya electoral del 1999 (i sobre la qual hi ha un excel·lent llibre que recomano en aquest bloc), on la lluita, més enllà dels personatges, era la lluita pel centre de l'espectre polític català (situat al 4,5 entre un eix del 0 (extrema esquerra) i 10 (extrema dreta)).
En darrer lloc, deixo l'últim element característic d'aquest sistema de partits, la polarització, per a un proper, i final, post en aquesta sèrie d'articles sobre la polarització del sistema polític català.
[@more@]
Gràcies, Xavier, per respondre les meves preguntes i comentaris. En el post d’avui hi ha una expressió que no m’ha quedat del tot clara. Quan dius «El resultat de les darreres eleccions legislatives, no ens fa plantejar dubtes sobre l’aparició en l’escena parlamentària», ho hem d’entendre en el sentit que estàs convençut que el nou partit Ciutadans de Catalunya obtindrà representació parlamentària?
Jaume,
El meu comentari sobre l’increment del número de partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya, anava en el sentit de que dubto que es produeixi, i en el cas que així fos, la seva presència seria irrellevant. Probablement m’hauré explicat malament en l’anterior article i intentaré detallar-ho aquí.
1.- Per poder obtenir grup parlamentari propi, cal un mínim de 5 diputats. Per bé que és possible que un partit esdevingui «rellevant» i no arribi (formalment) al número de diputats per formar grup propi (com passa al parlament basc), sí que limita en gran mesura la capacitat d’acció parlamentària del mateix. Depèn d’on es treguin els vots, però faria falta entre un 4 i un 6% de les paperetes per arribar a aquesta xifra, que ara per ara sembla difícil de conseguir.
2.- Encara que efectivament, Ciutadans de Catalunya (o qualsevol altra força) arribés al Parlament, caldria veure de quina manera s’articula políticament, si és capaç de fer una oposició activa i diferenciada, o bé, resulta irrellevant, tant pel que fa al número de diputats com per a l’ubicació en l’espai ideològic català. Dit d’una forma molt gràfica. Si CDC i UDC es dividissin per exemple, el resultat en el sentit de la dinàmica del sistema de partits seria irellevant, ja que ambdues ocuparien el «mateix» espai polític, igualment serien necessàries (o estarien encarades) a formar govern i per tant, en aquest cas l’increment de partits no generaria pràcticament cap dinàmica nova.
3.- Estem parlant a més, d’una força política «que no es situaria al centre de l’espectre polític català» i que per tant, difícilment podria condicionar majories de govern, o estaria disponible (en termes de projecte polític i posicionament a favor del sistema en que hi està) per a formar majories parlamentàries.
Espero poder haver aclarit aquí algunes idees.