ÉS RELLEVANT L’ABSTENCIÓ?

Del referèndum d’ahir, destaco principalment
tres aspectes, 1) la paradoxal no-apropiació
del ‘no’ de cap de les formacions polítiques que el defensava,
2) la molt destacable
desmobilització del electorat socialista i d’una manera molt
especial, 3) l’intens debat
generat al voltant de l’abstenció, en especial, sobre aquest
referèndum. És per això doncs, que em pregunto,
si és o no important l’abstenció.

Tres són els motius fonamentals
que em porten a afirmar que té poca, quan
no cap, rellevància política l’abstenció.
Faré el raonament d’aquest argument (que ara pot resultar
sorprenent), tot i el perill que s’hem titlli de partidista o
encara pitjor, despòtic. Permeteu-me que per a aquells
que així ho creguin, els hi aconselli una exploració
d’aquesta mateixa pàgina, per poder veure si és o no
certa alguna de les dues suposicions.

Entro ja en matèria. En primer
lloc, és del tot normal i legítim que certa
proporció de la ciutadania convocada a les urnes (sigui aquest
nombre més o menys gran), lliure, legítima i
conscientment no hagi volgut exercir el seu dret. Conseqüentment,
més de la meitat dels catalans, han decidit lliurement no
anar a votar. No em sento capacitat per tant, per tal de
criticar una decisió lliure, legal, legítima i
protegida constitucionalment (com després citaré)
que hagi exercit un altre ciutadà.

Aquest argument, recobra encara més
importància davant un referèndum. Com ja he comentat en
algun altre article, el dret a l’expressió, inclou també
el dret a la no-expressió (o dit d’una manera més
entenedora, el dret a no pronunciar-se); ambdós drets estan
constitucionalment garantits, no només a l’articulat de la
Constitució, sino també a la jurisprudència del
Tribunal Constitucional. El segon motiu en que em baso doncs, és
que l‘abstenció en un referèndum, és un dret
constitucional.

Finalment, si observem les
tendències globals de la participació electoral als
països democràtics (utilitzo la classificació
de la Freedom House),
observem com a tots ells, la tendència global és la
d’una reducció lenta però continuada de la
participació. Arreu del
món doncs, existeix una progressiva abstenció electoral
(tant en eleccions com en referèndums), generalitzada. En
aquest sentit, la tendència a Catalunya i a Espanya és
la mateixa i s’enmarca, un cop més en la normalitat
internacional.

És cert però, que darrera
del debat sobre la participació electoral (que cal
diferenciar-la de la política), hi ha un rerefons ideològic
i de concepció del propi sistema polític clar. Per a
alguns, la participació en unes eleccions hauria de ser
quelcom obligatori, com per cert succeeix a alguns països,
especialment a Amèrica Llatina i on alguns politòlegs
ho atribueixen com una de les causes de la fragilitat dels seus
sistemes polítics, per a altres en canvi, la participació
electoral és un dret, no un deure (com així
queda palès en el nostre sistema polític), i per tant,
existeix la llibertat d’exercir o no aquest dret.

Sorprèn també, les
declaracions d’alguns líders polítics, especialment els
que han segut partidaris del ‘no’, en el sentit d’afirmar que “els
ciutadans han passat de la política”o bé, “el
procés estatutari no ha interessat als electors”. Més
enllà de les crítiques que puguem fer a la pròpia
classe (i sistema) política, per damunt de tot això, hi
ha el dret constitucional, insisteixo, a la llibertat d’exercir el
vot i a la llibertat de no pronunciar-se davant un referèndum.

I és que resulta, que aquells
que demanaven el ‘no’, ara critiquen aquesta llibertat que han
exercit conscient i voluntàriament els ciutadans del nostre
país. Potser és perquè els intervencionistes,
aquells que volien imposar drets i deures no estan en el bloc del
‘sí’.

En segon lloc, la baixa
participació allà on el PSC és hegemònic,
ens reflecteix l’estat d’ànim i nivell de mobilització
del electorat socialista, la mobilització del qual serà
clau per a que els seus resultats siguin dolents o catastròfics.
Ara bé, és cert, que per al electorat més
fidel al PSC, sovint en l’ordre de prioritats apareixen en primer
lloc les eleccions a les Corts Generals, considerant les autonòmiques
i locals de segon grau. Això ens ajuda a explicar, els
diferents nivells de participació a unes i altres eleccions.
És en aquest sentit, que part de l’explicació de
l’escassa mobilització ahir del electorat socialista, és
degut a aquest diferent ordre de preferències respecte
l’electorat d’altres formacions polítiques. Quelcom similar
podríem dir del PP, tot i que a una menor escala en termes
absoluts.

Finalment i per acabar el recull d’impressions post-referèndum, també sobta, que
finalment cap força política s’ha atribuït el
no. Després d’una campanya marcada en la capitalització
del vot negatiu, després del escrutini, cap líder
polític s’ha atribuït el resultat del ‘no’. Una opció
doncs, que sembla orfa després del referèndum.

[@more@]

Tweet