Per a un observador de fora, segurament se li fa estrany
el sistema polític i de partits català. (que estic
analitzant en una altra sèrie d’articles i que per tant no
pretenc repetir aquí). Però possiblement, el que
sorprèn més és que sovint els propis observadors
d’aquí no coneixen prou bé les característiques
o propietats de la nostra particular situació i configuració
política.
En aquest sentit, i en la meva opinió,
tres seran les claus sobre les quals es vertebraran les estratègies
polítiques, no només per a la campanya que ve (i que ha
començat ja), sino també, per a la propera/es
legislatura/es. Aquestes claus són les següents: 1) el
comportament electoral dels electors insatisfets o decebuts
amb la gestió del govern tripartit, 2) la configuració
o no d’una campanya bipolar i sobretot de cara a la formació
del proper govern 3) la presència o no d’oposicions
bilaterals al Parlament.
En primer lloc, i sobretot en un
escenari on s’exclouen grans canvis en el suport dels partits
polítics, esdevé fonamental quina serà
l’actitud (en termes electorals) d’aquella ciutadania que està
descontenta amb la gestió del actual govern, tant
aquella que va donar suport als partits que l’han conformat com
aquella que n’era ja llavors contrària. Per una banda, la
decepció política sol comportar a curt termini, una
transició cap a l’abstenció en aquell electorat que
ha vist com el seu vot ha contribuit a formar un govern
insatisfactori. Però paral·lelament a aquest efecte
sobre en aquest cas part de l’electorat del PSC, ERC i ICV-EUiA,
també genera un efecte mobilitzador sobre aquell
electorat que dóna suport als partits de l’oposició,
però que no es va mobilitzar en les anteriors eleccions.
Resumidament doncs, l’actual situació política, no
només mourà cap a l’abstenció l’electorat del
tripartit, sinó que a més, contruibuirà a
mobilitzar l’electorat de CIU i el PP.
És cert, que no s’ha de
descartar un canvi de vot, especialment d’un bloc cap a l’altre
(dels partits del govern cap als de l’oposició), però
no és menys cert que el procés psicològic de
conscienciació d’haver emès un vot equivocat (1) i
canvi de suport cap a un altre partit (2), és un procés
complex, llarg i costós. Per tant, en una situació
d’eleccions anticipades, resulta complicat que aquest factor
resulti altament significatiu.
A nivell més general, encara és
una incògnita quina serà l’estratègia de
campanya dels diferents partits (just ara s’estan posant en marxa els
respectius comitès electorals), però en funció
de quina sigui la configuració de la mateixa, els efectes
sobre l’electorat, especialment en la mobilització del mateix
seran fonamentals per decidir el guanyador. Especialment des de CIU,
si és capaç de canalitzar la campanya cap a una
bipolaritat (o tripartit, o CIU), els efectes sobre el vot
útil, així com sobre la mobilització del
electorat, tant el propi que veu una oportunitat real de conseguir el
govern com de l’oposició part d’ella defraudada per la
gestió del tripartit, seran claus per a formar una nova
majoria absoluta del tripartit (74 escons en l’actualitat, 7 per
sobre de la majoria absoluta), o bé tot el contrari, és
a dir, una no-suma del tripartit i en conseqüència, CIU
com a únic partit capaç de formar govern.
Però, com és possible
formar govern amb una clara minoria parlamentària? Doncs
depèn d’una característica clau (i sovint, poc
coneguda) l’oposició bilateral. Ja ho he comentat en
algun altre article però la seva importància, fa que
torni a insistir-hi aquí. En una situació d’oposició
bilateral, no hi ha cap connexió ideològica o fil
conductor entre els diferents partits que estan a l’oposició
(i que tenen la majoria parlamentària) (1), això és
conseqüència de què el centre de l’espectre
polític està ocupat pel govern (2) i que per
tant, l’oposició es situa a dreta i esquerra del govern
simultàniament (3). Finalment, la darrera característica,
i igualment important, és que tots els partits de
l’oposició, estan més prop ideològicament del
govern que no pas de la resta d’opositors entre sí.
Aquesta situació, beneficia
enormement al partit de govern, per bé que estigui en
minoria parlamentària, bloquejant i impedint
l’acord de l’oposició, bé sigui en matèria
legislativa o bé en qüestions de control al govern. Per
tant, més enllà de la necessitat d’acords per tal
d’aconseguir la investidura del President, no és
descartable un govern en minoria, sempre i quan hi hagi oposició
bilateral i que per tant, es compleixin aquestes característiques
enunciades.
[@more@]
