Sembla, que el TGV està de moda. Quan pensem en aquest mitjà de transport, ens imaginem un tren gran, molt còmode, ràpid, puntual, i què ens porta del centre de la nostra ciutat, fins al centre de la ciutat destí. És lògic doncs, que estigui de moda, que tots el vulguem, i que tots esperem la seva arribada. Ara bé, què passa amb els centenars de milers de persones, que lluny de les comoditats del TGV, cada dia van de casa a la feina amb retards, sovint drets, en temps de viatge poc competitius, amb trens no accessibles per a persones amb mobilitat reduïda, amb estacions mal equipades…
El passat dimecres, el portaveu adjunt de CIU al Congrés, Jordi Jané, va interpel·lar a la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, sobre el servei de Rodalies Renfe a Catalunya. En la interpel·lació, Jané va destacar, que no ens podem emmirallar amb l’AVE, i oblidar-nos de la gent que cada dia agafa el tren de rodalies. Jané destacava el diferencial creixent entre l’oferta de places (trens) i la demanda de viatges (usuaris). Aquest dèficit és ja crònic, tal i com Jané no es cansava de denunciar.
Davant aquest fet, palpable per a tothom i dia rere dia, la resposta del govern central, es sempre tímida i tardana. En canvi, la demanda no deixa de créixer any rere any.
Si volem de debò ser una xarxa de pobles i de persones, no només de ciutats, de grans obres urbanístiques, de grans estacions, si de debò volem potenciar el transport públic, reduir l’accidentabilitat a les carreteres i ser més sostenibles, no només necessitem el TGV.
[@more@]
