Destaco de la premsa d’avui, un article en referència a l’energia. Segons l’informació, Xina duplicarà en 15 anys, la seva capacitat de generació d’energia renovable. Els motius són variats, però l’enorme contaminació de les ciutats xineses, l’augment dels preus de les energies fòssils (provocats precisament en part pel creixement econòmic de les economies emergents), la presa de consciència de la gran potencialitat que ofereix la geografia xinesa per a aquest tipus d’energies i la pressió (quan no subvenció) internacional en aquest sentit. Sembla una bona notícia doncs, per a l’economia Europea, tan dependent del petroli exterior.
Però més enllà d’aquesta notícia, que si es vol es pot considerar puntual o anecdòtica, el que posa de manifest és que l’Estat asiàtic, a diferència de bona part d’Estats europeus, té un model energètic definit.
Al maig de 1991, el govern de l’Estat Espanyol declarava definitiva la moratòria nuclear. Cap reactor d’aquest tipus doncs, es construiria a partir d’aquell moment. Si bé es cert que una de les conseqüències d’aquesta decisió va ser el revifament per l’interès en les centrals elèctriques de carbó i posteriorment (sobretot a partir del 1995) de cicle combinat, poca cosa més que anar cobrint a dures penes l’increment de la demanda energètica em fet.
Però hi ha més coses que no han variat des del 1991. Ara igual que llavors, seguim demanant una urgent interconnexió elèctrica amb França. Per a què? Més clar impossible: comprar-li a França l’energia nuclear que aquí no podem o no volem produïr. I és que el 74% del total d’energia elèctrica produïda al nostre país veí prové de les moltes centrals nuclears ubicades al territori gal. No és d’estranyar doncs, que davant qualsevol interrupció de l’interconnexió elèctrica de França amb bona part dels seus estats veïns (com ara Itàlia o Suïssa), té efectes catastròfics com vàrem poder comprovar no fa gaire.
Sembla doncs, que tot i què no sabem on volem anar en matèria energètica, estem derivant cap a un model a la italiana. És a dir, cap a la prohibició i el desmantellament de les centrals nuclears, cap al creixement (tot i que molt escàs) de les centrals de cicle combinat i d’energies renovables (en especial les eòliques), però sobretot, cap a una enorme dependència dels nostres amics francesos, que produeixen una energia que ni preguntem d’on ve ni ells ens ho diuen, ja que aquest és el negoci per a ells, però també per a nosaltres.
D’aquí sorgeix precisament, l’èmfasi europeu i de l’anterior govern del PP, per generar un mercat comú de l’energia (ibèric primer i europeu després). Per tal d’apostar cap a un clar model de mercat energètic liberalitzat on, Espanya, ja que ha decidit no produïr tota l’energia que necessita, poder-la comprar en un context de lliure mercat a altres indrets del continent. El model italià, vaja.
Però resulta paradoxal que en els nous temps que corren, ni es vol liberalitzar el mercat i apostar decididament per l’interconnexió de xarxes elèctriques (que ens han de portar l’energia que necessitem), ni es vol apostar per l’increment substancial (només assolible amb la construcció de noves nuclears) de l’autoproducció.
En quina situació ens trobem doncs? per a tots és ben coneguda. Talls al subministrament elèctric, contínues pujades i baixades de tensió a l’estiu i a l’hivern, rius de tinta d’experts que ens amenacen que estem davant una producció límit, manca d’inversió en la renovació de les infrastructures elèctriques (sobretot de gestió d’aquesta electricitat, més que no pas de generació d’aquesta), etc.
Davant aquesta situació quina és la resposta del govern central i català? Cap. I és que com diu la frase feta, qui dia passa, any empeny. O això sembla.
[@more@]
