Aquest matí, ha comparegut al Senat, el president de l’Empresa Nacional de Residuos (ENRESA), José Alejandro Pina Barrio, per tal d’informar sobre el Pla General de Residus Radioactius.
De la seva compareixença, destaco les seves afirmacions en el sentit que l’any 2010, caldrà decidir sobre el futur dels residus radioactius a Espanya, ja que l’actual centre d’emmagatzematge de residus nuclears de baixa i mitja activitat d’El Cabril (al municipi d’Hornachuelos, Córdoba), arribarà a la seva màxima capacitat, al 2020 com a molt tard. Queden cinc anys encara per a prendre aquesta decisió, però tenint en compte el progressiu arrelament de la cultura del no a casa nostra, de ben segur que aquesta, no serà una decisió fàcil.
Quin cost té aquesta cultura del no? Doncs en aquest cas en concret, 60.000 € al dia, és el que ens costaria exportar tots els residus nuclears cap a França i Alemanya.
L’efecte NIMBY (del anglès not in my back yard, no al meu jardí de darrera), és una de les manifestacions polítiques més creixents i notòries en els darrers anys. Està associat a les infrastructures, als projectes i a les obres que percebim que com a ciutadans ens poden afectar negativament. Però al mateix temps, reflexa una fallida del sistema.
I és que aquest efecte, no només és una legítima defensa dels interessos i/o opinions individuals (o de determinats col·lectius), sino que també reflexa sovint, una manca d’informació, de diàleg, de pertanyença al procés de decisió d’una determinada obra pública o infrastructura. No és pas casualitat doncs, que aquells col·lectius les manifestacions i reivindicacions dels quals més podem associar a l’efecte nimby, són precisament, aquells que més autoexclosos es senten del sistema, més aliens es perceben de les decisions públiques.
En aquest sentit doncs, tot i què una major informació sobre l’obra en qüestió ajuda, aquesta no és cabdal, ja que només toca tangencialment el problema. Així, els col·lectius a favor del "ave pel litoral", en contra de la "narcosala" o de la "línia de molt alta tensió" no són pas aquells més desinformats precisament, però sí solen representar col·lectius que no per estar més directament afectats o vinculats a aquella determinada acció política s’han sentit més identificats, escoltats o legitimadors d’aquella política pública.
Dit d’altra manera, en certa forma l’efecte nimby és un símptoma de les problemàtiques de legitimació, implicació i capacitat d’atenció i resposta a les demandes ciutadanes, cada dia més complexes i més exigents amb les institucions públiques. Això explica el fet que sovint, el diàleg a posteriori amb els col·lectius en contra d’una determinada política pública sigui poc efectiu, ja que el problema no és tant aquella acció, obra o infrastructura, sinó la frustració de no haver participat del procés.
Aquest comportament, sumat amb la temptadora canalització en termes político-electorals de les seves reivindicacions, ens porta davant un panorama no gaire alentador per al futur.
Afortunadament, la nostra societat és cada dia més exigent amb les institucions polítiques i amb els seus mecanismes de legitimació, i només si aquestes institucions i persones que les formen estan a l’alçada d’aquestes majors exigències i complexitat de les mateixes, es podrà mantenir els nivells de confiança amb el sistema polític.
[@more@]
