La setmana passada, la darrera amb activitat parlamentària del 2005, va tenir lloc al Congrés dels Diputats, una interessant interpel·lació a la Ministra de Foment sobre els serveis Regionals d’Alta Velocitat.
L’interpel·lació, defensada per
En primer lloc, per què és tan interessant aquest nou concepte, o filosofia de la mobilitat? Ho és principalment, perquè comporta un profund canvi en la mentalitat dels desplaçaments treball-llar, de bona part dels treballadors que viuen o treballen prop d’una gran àrea metropolitana.
Els nostres progenitors, quan es plantejaven la relació treball-llar, cercaven viure el més a prop possible de la feina, o al inrevés. Des de la creació de les colònies tèxtils i fabrils fins a les ciutats-dormitori, sempre tocant amb els polígons industrials, són una bona mostra de com el vector feina-treball, condicionava en gran manera el mapa urbà i industrial de les nostres ciutats.
És però durant el segle XX (i sobretot durant el darrer terç del mateix), quan o bé per motius pròpiament post-materialistes, bé pel canvi estructural en l’economia i en els factors de producció i creixement econòmic, que aquest vector treball-llar s’ha anat ampliant i perdent pes específic.
Així doncs, segons les enquestes de mobilitat, la distància mitja entre la feina i el domicili augmenta progressivament. Avui tenim molta més mobilitat laboral, la força de les classes mitjanes demanda nous béns i condicions de vida que redibuixen el mapa del país, però també observem com els grans moviments migratoris del món rural (o de les ciutats petites) cap a les grans ciutats es van aturant de manera suau però constant en les societats més desenvolupades. Aquest darrer factor, ve determinat entre altres, pel canvi en les estructures productives (ja no cal tanta mà d’obra, fruit del decreixent pes de l’indústria en pro dels serveis), pel canvi també en els models familiars, així com l’imparable creixement dels preus del habitatge.
Aquests canvis en la mobilitat quotidiana, són possibles perquè els mitjans de transport (públics i privats) així ho permeten. Els serveis de metro, rodalies, autobús, així com les autopistes i autovies ens faciliten en gran part viure a 20, 30, 50 quilòmetres de
Fenomen que afecta particularment als joves, que cada dia s’emancipen més tard i que ho fan més i més lluny de la gran ciutat. Municipis com Terrassa, Sabadell, Manresa, Cerdanyola, Granollers,… han canviat de manera espectacular la seva fisonomia des de la posada en marxa dels serveis de rodalies i la construcció de vies de gran capacitat que les uneixen amb temps relativament competitius amb la capital.
En aquest context, els serveis Regionals d’Alta Velocitat, suposen un salt molt més enllà. La connexió entre totes les capitals de província catalanes amb temps de viatge enormement competitius (entre els 30 i els 90 minuts), amb sistemes de tarifes molt avantatjoses per al ús diari, amb nivells de confort excel·lents, i sense la necessitat d’agafar el cotxe per viatjar del centre d’una ciutat al centre de l’altra, ens portaran cap a una autèntica revolució del mapa urbanístic i laboral català, com ja han suposat una autèntica revolució en les relacions que ja s’hi oferten.
Quan fa poc més de 14 anys, va entrar en funcionament l’AVE Madrid-Sevilla, pocs s’imaginaven el canvi extraordinari en el mapa urbà que experimentarien, no només Sevilla i Córdoba, sinó sobretot les ciutats intermèdies: Ciudad Real i Puertollano. Amb serveis d’uns 20 trens al dia per sentit aproximadament, amb importants descomptes (fins i tot subvencionats pels propis Ajuntaments), són molts els que treballen a Madrid, però han decidit viure lluny de la capital.
Ara tenim l’oportunitat que això, també passi al nostre país. Connectar Tarragona i Barcelona a 30 minuts, el mateix temps que es trigarà entre Barcelona i Girona, i tenir Lleida a 45 – 50 minuts de la capital catalana, obrirà un enorme ventall d’oportunitats de creixement econòmic, urbanístic, però sobretot en la qualitat de vida de milers de catalans que decidiran aprofitar-se d’aquests nous serveis.
Estem parlant de trigar el mateix, des de Barcelona a anar a Granollers i a Reus, o entre Terrassa i Girona, amb un bitllet no gaire més car, planteja tantes opcions de residència, que pràcticament no ens les podem imaginar encara.
Quan tot això sigui possible, cap al 2010, Catalunya haurà donat un pas de gegant per a estar verdaderament hiperconnectada.
[@more@]
