Així es com es titulava un article del diari Expansión del passat dijous. I és que realment ens hem adonat de l’oportunitat de negoci que representa aquesta base de la piràmide de la població? Dit així sona molt immoral, mesquí, i tota una colla més d’adjectius que ens podrien venir al pensament. Ara bé, realment, hi ha negoci amb el mercat dels pobres?
La multinacional francesa Renault, a través de la seva filial Dacia, comercialitza vehicles econòmics, senzills, utilitaris i robustos, no només en l’àmbit UE 25, o allò que podríem denominar l’Europa de l’Est, sinó també a Síria, Líban, i a més d’una desena de països a l’Àfrica. Adquirida l’any 1999 i en ple procés de reestructuració i concentració del negoci i models produïts (mitjançant el model Logan) va fabricar en 2004, 95.000 vehicles. Però exemples n’hi ha molts més.
Algú recordarà la sentència de
Però exemples en trobem molts més. Cada cop es més habitual, veure carnets jove, +25, rosa, daurats, etc, que tenen com a única finalitat identificar la nostra reserva de preus, allò que estaríem disposats a pagar per un determinat bé o servei, i en funció del nostre “carnet” corresponent, pagar una o altra quantitat. Algú creu avui encara, què és un mal negoci oferir descomptes en multitud de productes mitjançant aquests carnets?
Un dels principals errors que cometen les empreses, i en bona part tots plegats, és creure que les classes amb inferiors rendes, pràcticament no disposen de capacitat per al consum i que per tant, resulta inútil dirigir-se cap aquest sector del mercat. Ben al contrari, ja que som el que consumim i consumim el que som. Per tant, tots consumim en major o menor mesura i per tant, tots som un mercat potencial per a l’oferta de béns i serveis.
Si ho mirem en perspectiva, ens en adonarem que aquesta “base de la piràmide” pel que fa a la renda disponible, esdevé el vertader mercat potencial de futur que ens queda a tots plegats per explotar, enfront unes classes “elevades i mitjanes” que si més no en les societats occidentals, estan en una etapa madura, i on costa cada cop més fer-s’hi un lloc, davant una demanda en certa manera apàtica.
En aquest sentit, podem considerar les empreses, com a un element de canvi, i també de contribució per a les classes menys benestants. I és que més enllà de les enormes potencialitats de generació de llocs de treball, l’obertura de nous mercats “per la base” ens permet dotar d’elements de més qualitat en el consum d’aquesta capa de la població, però també permet augmentar el benestar en termes objectius d’aquests, en tant en quant disposen d’una corba d’utilitat més elevada, i per tant, poden escollir entre molts més béns que ara el mercat posa a la seva disposició.
En un context global on es continuen cercant mercats com els exploradors cercaven or al segle XIX, tots plegats ens estem adonant que tenim l’or ben prop de casa, i que a més, la seva explotació permet un augment del benestar agregat.
Evolucionem cap a un futur de “mercats a la carta”, on cada cop els béns i serveis, però també els preus, seran més personalitzats, identificant quina és la nostra reserva pressupostària per part de qui ens oferta, al mateix temps que la demanda, nosaltres, ens anirem fent més i més exigents en allò que adquirim.
Però més enllà de les discussions o derivacions teòriques, el que realment importa, són els exemples reals, factibles i contrastats d’empreses que efectivament han apostat pels pobres com a negoci, i pobres que han apostat per aquests nous productes com a element de canvi, d’augment del seu benestar i de la seva capacitat d’elecció.
D’exemples en trobem molts, i tot indica que seguiran creixent. Cal doncs, que fem un esforç tots plegats per tal que abordem aquest mercat, oferim allò que el mercat ens demanda, i com a canvi, obtindrem uns millors resultats a mig i llarg termini. Val la pena doncs, fer negoci amb els pobres.
[@more@]
