Em faig ressò aquí
del llibre, L’Estat del Benestar a Catalunya, del professor Vicenç
Navarro. Aquest llibre, és un complex i ampli estudi sobre la situació de l’estat
del benestar a Catalunya. Les conclusions a les que s’hi arriba són en essència,
el poc desenvolupament i la manca d’inversió en les polítiques públiques de
benestar a casa nostra. Tot això, no podem oblidar-ho, amb un context d’una
forta ideologització de l’estudi, que si per una banda presenta un
seguit de conjunt de dades, en la meva opinió, ni l’àmbit comparatiu ni l’àmbit
analític són suficients per obtenir unes conclusions més ajustades a la
realitat.
No obstant aquests
comentaris generals, m’ha cridat especialment l’atenció, l’apartat que fa referència
a la salut, i més en concret, al sistema sanitari (recordem que salut no
és el mateix que sanitat o atenció sanitària). Certament, la situació i el mapa
sanitari de Catalunya (i Espanya) està lamentablement condicionat pel règim
franquista i el seu protosistema social i de salut.
Entrant ara ja en la
democràcia, una de les primeres característiques que criden l’atenció del
sistema sanitari català, és la seva gran, meticulosa i extensa planificació
a llarg termini. Concretament, ja des del traspàs del sistema sanitari a la
Generalitat (1981,
primera CCAA
i més concretament des dels decrets de Reforma de l’Atenció Primària (1985), i
confecció i desplegament del mapa sanitari (1983) i del Pla de Reordenació
Hospitalària (1985), s’ha vingut desenvolupant un pla estratègic i complet, amb
objectius a 15 i 20 anys vista, qualificables i avaluables.
Una altra de les
particularitats del sistema català (en l’àmbit de l’atenció primària), és la
inclusió de l’odontologia dintre la cartera de serveis públics prestats
pel sistema públic de salut. A més, i a diferència de bona part dels països
europeus, s’incorporen els pediatres dintre de l’atenció primària, a més
dels fonamentals metges de família/capçalera. Tot això, amb un temps dedicat a
cada visita de 6 minuts, que si bé és insuficient, no és excessivament dolent i
superior a altres sistemes de salut comparables (essencialment els de l’arc
mediterrani). Aquest model de l’atenció primària, ha portat cap a una millora
de l’efectivitat de la pràctica clínica i de la prescripció farmacèutica, reduint
el pes relatiu dels medicaments sobre el total de despeses del sistema, per bé
que encara s’està lluny d’un desenvolupament efectiu dels genèrics. Finalment,
una darrera característica de l’atenció primària catalana, és la diversificació
de la gestió dels centres d’atenció primària.
De la mateixa manera,
els centres hospitalaris públics catalans, també es caracteritzen per una forta
diversitat de gestió, sobretot tenint en compte la forta tradició de les mútues
a Catalunya. Aquest, és un dels factors claus per entendre la superior eficiència
i eficàcia, així com la millor gestió d’aquests hospitals sobre els demés
sistemes. Els mapes de salut i de desplegament de la xarxa hospitalària, s’han
fonamentat en que cap ciutadà estigui a més de 30 minuts d’un hospital, contrarestant
així, la forta dispersió geogràfica del país. En aquest sentit, el paper de l’hospital
comarcal esdevé un pilar fonamental en el procés hospitalari a casa nostra. Així
doncs, el conjunt del sistema hospitalari català, es més costós (es tradueix
amb una major inversió pública en salut respecte altres CCAA), per bé que es
globalment més eficient i gaudeix d’una major productivitat.
Cal tenir en compte
també, que existeixen diferències territorials, tant en el número de llits per
habitant, sinó també en el número d’altes, dit d’altra manera, en la freqüentació
hospitalària. Diferències que de manera general, són proporcionals i van en la
mateixa línia (on hi ha menys llits per habitant, hi ha una menor freqüentació
hospitalària), equilibrant-se el sistema. Una de les claus per entendre
aquestes diferències, són els desplaçaments interospitalaris, des de comarques
fins a les capitals de província, per fer-hi les intervencions de major
complexitat.
En aquest anàlisi del
sistema de salut, es mostra com queda pendent encara el desenvolupament
efectiu de l’atenció sociosanitària. En aquest àmbit, destaca el programa “vida
als anys” (1988), que pretenia fer front als malalts amb una patologia crònica,
invalidesa, terminalitat i polipatologies. Per fer front a aquest important
repte, es va desenvolupar un nou mapa d’hospitals sociosanitaris o de llarga
estada, que junt amb l’incipient xarxa d’atenció a la salut mental,
configura el que és encara avui, el menys desenvolupat dels pilars de la salut.
[@more@]
