LES ELECCIONS QUE VENEN

Quan vaig iniciar la sèrie d’articles titulats “està
polaritzat el sistema polític català?”, tenia com
a objectiu, desenvolupar i utilitzar una metodologia científica
àmpliament provada i avalada, com és la del professor
Giovanni
Sartori, per a analitzar quin era el nivell de polarització,
fins i tot d’atomització del nostre sistema polític.
Després de les eleccions catalanes del 2003, i més
enllà de les configuracions de govern i qui havia guanyat que,
va sorgir sobre l taula, la preocupació per la creixent
atomització del nostre sistema polític, més
encara en un context d’esperada fragmentació de la
força que fins llavors, havia pivotat el centre de l’espectre
polític del sistema: CIU.

Una preocupació que fins fa poc
ha estat present, i potser encara, palesa per al observador polític.
Ara bé, el nostre sistema, es particular també en
aquest aspecte, i allò que fins fa escassos mesos es veia com
una inquietud vers la competència centrífuga al
sistema, les mateixes circumstàncies polítiques, al
nostre, encara no del tot madur sistema, han fet que, almenys
momentàniament hagi desaparegut aquesta inquietud.

En el que sí s’assemblaran les
properes eleccions catalanes a les anteriors però, serà
la disputa (sobre la que irremediablement pivotarà, o pivota
ja, tota la campanya) entre els dos principals partits catalans. Però
fins a quin grau es produeixi aquesta confrontació, seran
claus per determinar els resultats finals.

Per part del PSC, el principal objectiu
a les eleccions de l’octubre serà, mobilitzar el seu
electorat que sí vota a les eleccions generals, però no
ho fa a les autonòmiques.
Dit d’altra manera, convertir els comicis en un altre 14M. Aquesta no
serà una tasca fàcil i per tal d’aconseguir-ho, el
partit es centrarà en el seu electorat, territori i
plataforma natural. D’alguna manera, es tracta d’espanyolitzar
(si més no des del punt de vista de l’electorat més
fidel) les eleccions catalanes, ja que precisament aquest, és
el principal handicap del PSC, és a dir, la desmobilització
habitual del seu electorat davant unes eleccions, les autonòmiques,
considerades de segon nivell.

Un objectiu per al
qual, el seu candidat hi contribueix decisivament. L’actual Primer
Secretari del PSC, José Montilla, no s’ha erosionat
davant del electorat, per la creació primer i el govern
després tripartit, una fórmula de govern que els propis
votants socialistes valoren negativament i que en el cas que Maragall
hagués segut el candidat, contribuiria a la desmobilització,
ja elevada en aquest tipus d’eleccions, del seu electorat.

En altres
paraules, es tracta de vendre el projecte de José Montilla
enfront del projecte del tripartit (i de Maragall). Per això,
en la propera campanya veurem molt més socialisme que no
pas progressisme, esquerra que no pas autogovern. Una
confrontació versus Maragall què és doble. També
ho és pel que fa a la gestió. Als electors catalans,
els hi arribat molt poc del soroll que el ministre ha generat
a Madrid, especialment amplificat pels atacs setmanals dimecres a la
sessió de control al govern per part del PP.

Per tant, del
costat del PSC veurem una campanya que buscarà retornar a la
simplificació (no només condensació) del discurs
socialista, centrant-se en Barcelona província a nivell
territorial, al mateix temps que es paren trampes al seu principal
rival: CIU.

Aquestes trampes
o el que és el mateix, els errors que CIU no pot cometre, són
principalment 2. A saber, entrar en la discussió i crítica
del origen del candidat socialista, i entrar en el debat o
les especulacions sobre els posteriors pactes per formar govern.
El primer dels errors, només faria que reforçar al
propi PSC i alinear el seu electorat a la defensiva,
seguidament de dures rèpliques dels mateixos líders
socialistes. La segona qüestió erosionaria a la mateixa
CIU, ja que aquesta depèn de que el tripartit no sumi
aritmèticament per tal de poder formar govern, al mateix temps
que impediria la canalització de part dels votants crítics
amb la gestió del actual govern.

Dintre d’aquesta
mateixa lògica de retorn al discurs i plataforma socialista
habituals, estarà la contraposició entre dreta i
esquerra i en aquest sentit, serà utilitzada de nou
l’estratègia d’atac a CIU afirmant la seva alineació
amb el PP. Estratègia que per altra banda no és nova i
que els seus resultats són qüestionables, especialment
entre l’electorat més jove. Els socialistes argumentaran per
tant, què és massa aviat per a que la dreta torni al
govern després de 23 anys.

En resum doncs,
l’estratègia socialista es basarà en una doble
contraposició: la de Montilla vs. Maragall, i la del
socialisme versus la dreta. Amb aquest dos eixos es pretén
animar al vot del enorme electorat socialista que a les catalanes
fins ara es quedava sistemàticament a casa.

Tot això
però, contrasta amb el molt limitat perfil del seu
candidat. A diferència de amb Maragall, es difícil
veure en Montilla un catalanista, un burgès-progressita o
altres perfils que també formen part del PSC. És
probable, que part d’aquest electorat que sí es sentia
identificat (d’una manera més o menys intensa) amb Maragall,
reaccioni d’una altra manera davant Montilla, i és aquí
on CIU pot atraure a part del electorat socialista.

[@more@]

Tweet