En aquestes setmanes de campanya, les declaracions dels líders polítics han estat plagades de referències a la dreta i a l'esquerra. Més encara, sobre la suposada modernitat o antiguitat de la dreta i l'esquerra, defensades des de les diferents opcions polítiques.
El debat, possiblement permanent, entre esquerra i dreta, reflexa un dels conflictes (clivelles) més actives i més permanents existents a la pràctica totalitat de les societats polítiques modernes (en el sentit de la complexitat i contemporaneïtat dels conflictes socials). Però, a què respon aquesta materialització del conflicte social més actiu a la nostra societat (entre classes)? Segons el parer de politòlegs, però també sociòlegs, utilitzem les etiquetes d'esquerra i dreta com un element de referència i ubicació col·lectiva, al mateix temps que ens permet la classificació dels diferents elements (subjectes a ser classificats ideològicament) del sistema polític. Es tracta doncs, de conceptes que permeten la auto-ubicació ideològica dels electors, per bé que per sí mateixos, i d'una manera aïllada, no gaudeixen de cap valor teòrico-normatiu.
Aquesta és una de les dreceres que els electors utilitzem per valorar les propostes polítiques. I quina millor drecera que aquesta quan hom està predisposat a l'acceptació de determinades iniciatives properes a l'esquerra (o a la dreta)? Resulta evident doncs, l'ús electoral de l'esquerra i la dreta, més encara donada la seva rellevància respecte la predisposició del elector a una o altra.
Aquesta és una reflexió sobre l'esquerra i la dreta de caire essencialment metodològic, i per tant, buidant de contingut (significat) a ambdós elements, que sota els ull d'un científic de la política, resulten elements merament orientatius sobre els quals s'articula la canalització (cap enfora) i la socialització (cap endins) dels valors polítics del ciutadà.
No vull perdre de vista però, el debat sobre la suposada modernitat o antiguitat de les idees polítiques (mal dites, com hem vist) d'esquerra o dreta. És difícil, més encara en campanya electoral, extreure conclusions teòriques dels discursos polítics, però, quin és el tret definitori, o que separa quelcom idea política moderna o antiga?
A partir dels anys 60 als EEUU, i 70's a Europa, el pensament polític conservador va convergir amb el liberalisme econòmic per aliar-se contra els valors socialdemòcrates-paternalistes omnipresents a Europa, però també als EEUU, després de la II Guerra Mundial. I el pèndol de les idees polítiques, ha expandit per tots els racons de les democràcies parlamentàries occidentals bona part d'aquells valors polítics que van fusionar-se ara fa 40 anys.
Més enllà d'on estigui el pèndol ara, el liberalisme (acompanyat del neo i del conservadurisme), ha aportat (contaminat per alguns) l'univers de les idees polítiques contemporànies. I és precisament en aquest sentit, que podem encabir-hi la distinció entre la suposada modernitat i/o antiguitat de les idees (o propostes) polítiques.
Es tracta doncs, de qualificar d'antigues aquelles propostes polítiques que tenen com a base les idees (o la teoria) polítiques anteriors a l'aparició d'aquesta conjunció ja mencionada i que no incorporen cap element d'aquesta a la proposta en qüestió. Per l'altra banda, es consideren modernes les proposicions polítiques que més enllà del seu caire ideològic, incorporen elements d'altres ideologies en el seu fonament, especialment liberals.
Més en general, la dreta moderna és aquella que incorpora elements de l'agenda socialdemòcrata o fins i tot post-materialista als seus plantejaments i al inrevés, l'esquerra antiga, és aquella que es fonamenta únicament en la seva pròpia doctrina.
D'aquí sorgeix precisament, el mix ideològic (i per tant, de noms a les noves? Ideologies) que estem experimentant. Liberalisme social, conservadurisme liberal/social, socialcristianisme, son només alguns dels exemples d'aquest mutu enriquiment dels darrers temps, particularment a partir dels anys 90.
Sembla que el pèndol ha canviat de sentit, veurem fins on ens porta.
[@more@]
Interessant qüestió. En un context on els programes dels diferents partits polítics s’acaben assemblant -amb tots els matisos possibles-, podem arribar a parlar de la «fi de les ideologies» que predicaven alguns ja fa algunes dècades?
Per exemple, el cas britànic, que veig que tu coneixes bé. Entre el «New Labour» de Blair i el gir liberal que estan prenent els tories sota la direcció de Cameron, hi ha gaire diferència?
Més realisme que ideologia, crec jo. Tothom busca el centre, on hi ha la majoria de votants, un lloc de difícil ubicació.
Narcís,
Sincerament, em resisteixo a creure que avancem cap a la fi de les ideologies.
En primer lloc perquè la mescla ideològica, o millor dit, la incorporació de nous elements (foranis) a les agendes («manifesto») dels diferents partits representants de les ideologies, no significa una desaparició de la mateixes.
El que sí es cert, si més no sota el meu punt de vista, és que l’aparició de noves clivelles, desactiva la capacitat explicativa de les pre-existents i el mateix passa amb els valors. Dit d’altra manera, amb l’aparició del post-materialisme, no desapareixen les ideologies materialistes (que han monopolitzat 3/4 del segle XX), sinó que redimensionen l’espectre ideològic.
T’agraeixo que citis l’exemple britànic ja que em serveix molt bé per explicar aquest exemple.
El Labour, des de Clement Atlee fins a Tony Blair, ha estat un partit purament materialista. Si bé es cert que el Regne Unit és el país de la UE amb una major presència de valors post-materialistes (crec que ho he comentat en algun article), el Labour mai n’ha fet bandera. La participació política i la preocupació pel medi ambient per exemple, mai han segut prioritats del seu manifesto.
Uns valors, post-materialistes, que fins fa menys d’un any estaven monopolitzats pels Liberal-Democrats, situats clarament «a l’esquerra» del Labour, especialment pel que fa als valors post-materialistes, absolutament rellevants per als libdems.
Finalment, i després del calamitós desastre dels Tories (encapçalats per Michael Howard) a les eleccions del 2005, l’arribada al poder de David Cameron ha suposat un gir de 180º en la història d’aquest partit. És comprensible que la ja anciana Thatcher no conegui el seu vell partit, ja no sembla el mateix.
L’estratègia dels conservatives des de l’arribada de Cameron s’ha basat en 1) l’adopció clara i profunda dels valors post-materialistes (des d’una descarada protecció pel medi ambient fins a l’acceptació de reformes a la House of Lords, tema tabú per als tories fins ara), 2) l’aplicació dels elements liberals (en el sentit anglosaxó del terme, molt diferent del europeu), més en la gestió que no pas en la ideologia del partit i 3) en la humanització i el canvi radical del «rostre» del partit, que fins i tot ha arribat al logo.
Potser seria millor dedicar un article a aquest apassionant tema, ja que la brevetat d’un comentari no em permet explicar-me tal i com voldria, però en certa manera, el debat polític al Regne Unit em recorda als EEUU dels anys 60 i en definitiva, des d’Eisenhower fins Goldwater. És a dir, el predomini absolut de les idees lliberals (insisteixo, en el sentit anglosaxó), fins tal punt que el debat no es centrava en impostos sí o impostos no, o en la intervenció de l’estat sobre l’economia, sinó en la gestió dels mecanismes públics de garantia d’aquest estat del benestar, acceptat tant per republicans com demòcrates.
Tot i que pot resultar paradoxal, Eisenhower i Nixon van ser tant o més «demòcrates» (lliberals) que Johnson i Carter. El mateix passarà amb David Cameron.