Quan els pares
de la Constitució
dels Estats Units, reunits a Philadelphia,
havien d’escollir una forma de govern representatiu, només
tenien com a referents la democràcia grega i la República
romana, encara no s’havien estudiat els sistemes de govern dels
vikings, però no van optar entre cap d’aquestes, sinó
que varen crear una nova forma de democràcia, la democràcia
representativa. Una constitució que també era nova pel
que fa a la configuració del poder polític, una
República amb separació de poders. Anècdotes de
la història, segurament si la convenció hagués
tingut lloc només 30 anys després, els EEUU serien avui
una democràcia parlamentària com les que ens són
familiars a casa nostra.
Gairebé 220 anys
després, aflora a Europa (amb més o menys intensitat
segons els països), els valors postmaterialistes, i amb ells, la
reflexió (preocupació) per la participació
electoral i la participació política més en
general. Els postmaterialistes doncs, consideren negativa la
tendència més o menys descendent en la participació
electoral a les eleccions d’arreu, al mateix temps que proposen tot
un seguit de mesures per fomentar la participació política,
i en definitiva, millorar (quan no canviar) el model de democràcia
representativa omnipresent al món occidental.
No pretenc aquí
parlar de la participació política i electoral des d’un
punt de vista teòric (o fins i tot metateòric), ja que
aquest és un camp sobre el que m’he pronunciat reiteradament
aquí. M’interessa però, ressaltar les característiques
i sobretot, les profundes desigualtats que tenen els mecanismes de
democràcia que els postmaterialistes recepten als Estats.
Si més no pel que
fa al sistema polític, llibertat és sinònim
d’igualtat. És a dir, la llibertat (o el dret) a la
participació, només és un dret efectiu i no
sesgat quan és igual, quan pot ser exercit per tots els
ciutadans de la mateixa manera. Precisament per aquest motiu, la
participació electoral, les eleccions, són el principal
(de manera quasi absoluta) sistema de participació política
dels ciutadans. Perquè només la participació
electoral és igual (a part de la resta d’adjectius que aquí
obvio, és clar). O dit a la inversa, anar a votar, és
el mecanisme de participació política que menys costos
produeix i que permet un exercici del mateix encara que les
circumstàncies personals ho dificultin o ho impedeixin. El vot
per correu (personal i per a les persones que no es poden valdre per
sí mateixes), el vot dels residents al estranger, l’obertura
dels col·legis durant tot el dia, etc., ens semblen obvietats
que doten al sistema d’una igualtat impossible de trobar en altres
mecanismes, especialment en allò que s’anomena la democràcia
participativa.
És així com
els qui creuen en aquests mecanismes de la nova democràcia,
pretenen incentivar la participació política, sí,
però deixant a banda la qüestió de si els poders
públics han de fomentar o no la participació política
dels ciutadans, el lector recordarà una afirmació
familiar: tant important és si s’exerceix o no un dret /
llibertat com qui l’exerceix. Dit d’altra manera, aquests
mecanismes de democràcia participativa són profundament
sesgats, discriminatoris, desiguals i finalment, soscaven la
legitimitat de la institució sobre la qual s’exerceix aquell
dret / llibertat. Es tracta per tant, de mecanismes que representen
uns elevats costos al ciutadà, desiguals entre els diferents
ciutadans, i on no es garanteix la igualtat de base en el seu
exercici.
Experiències en
coneixem moltes, especialment a nivell municipal. Hem viscut en els
darrers anys, una autèntica bogeria de creació
d’òrgans, consells, assemblees, audiències públiques,
grups de treball, etc., que més enllà de la seva
capacitat de decisió efectiva, només cal veure qui
en participa per adonar-se de la profunda desigualtat en el seu
exercici i de la manca de legitimitat en definitiva, d’aquelles
decisions preses.
És cert, que la
participació electoral és diferent en funció del
sexe (diferències ja gairebé inexistents), de l’edat,
la classe social, etc. I que per tant, fins i tot aquest tipus de
participació és desigual i per tant, sesgada, però
tot i acceptant aquesta mancança, reitero, és la menys
desigual entre tots els sistemes de participació política.
Aquestes diferències,
es multipliquen exponencialment davant aquests mecanismes de
democràcia participativa. Per exemple, davant tota la teoria
de la e-participació, convé preguntar-nos, qui pot
prendre part de les decisions preses a través de mecanismes
d’e-participació? Quina serà la població
exclosa d’aquesta decisió? D’una manera més gràfica
encara, davant la creació d’organismes de participació
popular a un Ajuntament, per exemple, és possible saber ja a
priori, qui en farà ús, i per tant, orientar les seves
funcions, competències i en definitiva, decisions, en funció
dels interessos propis.
Afortunadament, aquestes
experiències són residuals encara, però el seu
paper sobre la legitimitat del sistema, lluny d’incrementar-la, és
demolidor. Aquesta és, sense magnificar-ne la importància,
una de les principals amenaces a la legitimitat del sistema.
Quelcom similar succeeix
amb moltes associacions i assemblees, auto atorgant-se una suposada
representativitat fictícia, però siguen eficaços
en la seva tasca de lobby i en molts casos, un interlocutor
obligat amb una representativitat indeterminada.
Desgraciadament però,
manquen al nostre país encara, estudis suficientment amplis
sobre la participació política en aquests nous
mecanismes de democràcia participativa, per bé que de
tots és ben coneguda, la seva estructura i participació
dramàticament sesgada, fins i tot manipuladora de la realitat
política.
Avui doncs, és
possible teledirigir la democràcia sota una suposada aparença
de postmaterialisme, d’incentivació de la participació
política. Avui és possible crear nous mecanismes
democràtics per satisfer els interessos particulars. I el
pitjor de tot, és que la màscara sota la que es fa això
és tan gruixuda, tan ben feta, que no es veuen els
comandaments de qui teledirigeix aquella democràcia.
[@more@]
Bon post Xavier. Has tocat de ple una de les meves principals contradiccions: per una banda, trobo que, almenys en un pla teòric, tot el que sigui foment de la participança (en el terme encunyat per Ferrer i Gironès)és positiu en el sentit de donar veu a la ciutadania més enllà de les eleccions. De fet, en els últims anys a Girona s’ha dut a terme una experiència força reeixida. D’altra banda, però, veig que qui acaba participant sempre són els mateixos individus i grups organitzats, que o bé miren pels seus interessos (per legítims i benintencionats que siguin) o estan mancats de tota legitimitat, o les dues coses alhora.
P.D.
Curiositats de la vida: mentre escrivia aquest breu comentari em truquen per convocar-me a una reunió informativa de l’anomenat «Senat dels joves», un òrgan «made in Ferrer» que ha de ser un punt de trobada d’entitats i persones joves per parlar de les polítiques de joventut a la ciutat de Girona. Vist el que he escrit abans, no puc deixar de veure’l amb escepticisme. Poden unes entitats qualsevols decidir -o almenys orientar- polítiques sectorials?
Exacte Narcís, veig que coincidim plenament en l’aplicació pràctica del problema teòric que plantejo (potser massa teòric i amb pocs exemples pràctics al article).
En aquest sentit, a nivell municipal, és on els problemes de representativitat, de sesgament i manca de legitimitat d’aquests òrgans són més dramàtics.
Si observem tots aquests organismes (i també altres mecanismes més puntuals que puguin sorgir) de l’anomenada, democràcia participativa, veiem com tenen una manca de representativitat molt acusada, ja que els elevats costos que comporten aquests elements (en temps, recursos, etc), fa que només determinades capes de la població els utilitzin.
De manera més general, quan major és el cost de la participació (i aquests mecanismes tenen un cost molt elevat, si ho comparem amb el fet d’anar a votar), menys individus estan disposats a «pagar-lo», i conseqüència clara, tenim una participació sesgada, una de les principals amenaces a la legitimitat del sistema.