LES ELECCIONS GENERALS DEL 2000

Les eleccions generals del 2000, són
recordades sens dubte com les de la majoria absoluta del PP, però
també com les eleccions que van escenificar la crisi (tant a
nivell ideològic, com electoral i de cohesió) del PSOE.
Una situació d’ambdós partits que s’escenifica molt
clarament en els seus respectius espots electorals.

El PP, presentava un líder, José María
Aznar, en un còmode nivell de popularitat, amb gran acceptació
i un sorprenentment baix nivell de desgast després d’una
legislatura de govern amb minoria (amb els suports parlamentaris de
CIU, PNV i CC). Els pilars de la campanya en aquest sentit van ser
dos ben clàssics: futur en contraposició amb el passat
(primer tall del espot), benestar mesclat amb promeses electorals
(tall 2) i repàs als principals èxits del govern (tall
3). Tot això acompanyat d’un ben aconseguit ritme tant en el
discurs com en la música.

En els espots, el protagonisme d’Aznar és
absolut, lògic tenint en compte la seva popularitat i
credibilitat davant l’elector en aquells temps. Sota un fons blanc
(transparència) apareixen paraules difoses amb les idees força
més importants de la campanya popular. Però la
capacitat de comunicar del candidat és limitada, fet que es
compensa parcialment amb l’aparició de trames amb actors al
ritme de la veu en off i en coordinació amb el tema exposat.
Tot això en una combinació de paletes grises i blaves
per tal de no despistar al
teleespectador, al mateix temps que es mostra una imatge de solidesa,
però també de fredor.

Destaca també (més encara vist en
perspectiva), els slogans del PP, profundament conservadors en la
forma, allunyats al màxim de l’atreviment i l’agressivitat,
que es concentra en el discurs, no en el eslògan. En aquella
ocasió era, “Vamos a más”.

En certa manera, utilitza el mateix guió i
timming que 4 anys després
utilitzaria Zapatero, per bé que amb plans molt més
dinàmics i atrevits i amb una hegemonia absoluta del blanc.

El PSOE de llavors però,
no tenia res a veure. Un Joaquín Almunia qüestionat
internament, i sense el suport d’un partit dividit, desmobilitzat i
fins i tot desideologitzat havia de competir contra el PP d’Aznar.

Al més pur estil
americà, el PSOE va centrar el seu espot en la crítica
absoluta al adversari, destacant les contradiccions d’allò que
deia Aznar (amb talls d’entrevistes i intervencions seves, sovint amb
una baixa qualitat d’imatge) i la realitat posterior (en forma de
text, un pel confós). El candidat, només apareix menys
de 30 segons en un espot de 120.

Tot i la contundència
del contingut, la contraposició (declaració / text)
resulta sovint avorrida, especialment si s’allarga més d’un
minut. El PSOE doncs, s’encarnissa i mostra al electorat les
contradiccions d’un Aznar fosc i ocult. Contradiccions en política
fiscal, privatitzacions, beques universitàries, benestar,
pensions, desigualtats, etc.

Per tal de complementar
les conclusions que el teleespectador pot treure de la lectura
(borrosa en la seva aparició) dels textos, la veu en off
complementa les conclusions lògiques, així com hi
afegeix frases com ara “con la derecha, ya se sabe”, en una clara
voluntat de mobilitzar l’electorat d’esquerres, més que no pas
convèncer l’electorat de centre.

Finalment, apareix un
Almunia només una mica més carismàtic que Aznar,
rodejat de les masses i en diferents mítings
socialistes, en clara voluntat de transmetre la capacitat
mobilitzadora i credibilitat del qüestionat líder
socialista.

El resultat, tots el
coneixem. Però potser convé aprendre del passat per
evitar errors en el futur, o és veritat que l’humà és
l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra?

[@more@]

Tweet