Avui és un d’aquells dies en que val la pena
anar a dormir tard i fins i tot, no dormir. Les eleccions
legislatives als EEUU valen la pena. Destaco diferents aspectes que
estan marcant l’ambient electoral aquesta nit (o dia, segons com es
miri). Per una banda, el caràcter nacional de les
eleccions, no tant en un
referèndum sobre la popularitat (aprovació) del
President George W. Bush, sinó sobre tots (i cadascun) dels
diferents temes que marquen l’agenda política dels EEUU. La
war on terror
(utilitzada en el darrer míting del president per a la
mobilització del seu electorat), la guerra d’Iraq i les
amenaces exteriors en
general, marcaran el vot dels americans (pocs, segurament) acudiran a
votar al llarg de tot el dia.
En segon lloc, el clima
anti-GOP (republicans) en
que es celebren. Amb uns nivells de popularitat de Bush sota mínims
(de ben poc ha servit la reforma a fons del seu staff, feta a
contracor per un home acostumat a treballar sempre amb la mateixa
gent), que junt amb un cert esgotament de la coalició
conservadora-catòlica-empresarial, dóna esperances als
demòcrates de recuperar possiblement, una de les dues cambres
legislatives, segurament la House, fet que catapultaria la
fins ara líder demòcrata a la cambra, Nancy Pelosi fins
a la presidència (speaker) de la cambra baixa del
Capitoli.
Aquest
clima anti-GOP (i particularment anti-Bush en alguns estats) s’ha
demostrat en l’agenda presidencial en els darrers dies. Bush, com ja
comentava en un article
anterior, ha estat ocult durant bona part de la campanya. La seva
tasca, ha estat més de recaptació de fons cap als
seus amics (alguns d’ells en dificultats) que no pas de fer mítings
i visitar territori. Quelcom que resulta particularment
sorprenent amb un President considerat dels seus per part de
la coalició que més sòlidament ha funcionat des
dels anys 80, entre conservadors, catòlics i empresaris.
Prenent el Senat com a referència
(hi ha tantes curses electorals que resulta impossible seguir-les
totes), els Senadors republicans, especialment a Ohio, Pennsylvania,
però també a Rhode Island on per cert, hi ha l’únic
senador republicà que va donar suport a Kerry a les
presidencials de 2004 (l’Estat és clarament demòcrata,
l’anomalia es més tenir un senador republicà que no pas
aquest doni suport a un candidat demòcrata a President),
Lincoln Chafee i les
enquestes indiquen que perdrà enfront del seu rival demòcrata,
Sheldon Whitehouse.
Els
temes locals, i en aquest sentit també cal fer autocrítica,
queden en un segon pla per part dels national media, i per
tant, per part de l’opinió pública de fora del país.
Resulta
particularment rellevant també, la
marcada absència d’un lideratge clar i més encara d’una
mínima cohesió entre el partit demòcrata. Ni
tant sols la guerra d’Iraq ha servit com a nexe d’unió entre
els diferents representatives (no diguem ja senadors). D’aquí
precisament, la gran esperança demòcrata; convertir de
la victòria a una de les dues cambres, com l’inici d’un nou
lideratge i cohesió al partit que els porti a tenir
perspectives (per bé que molt remotes) a guanyar les
presidencials d’aquí 2 anys.
Demà veurem si tot queda en un somni demòcrata,
o si per contra, es fa realitat.
[@more@]
