Una de les
preocupacions més grans que apareixen després de les eleccions del 1N, és els
efectes sobre la mobilització electoral, després de la coneguda ja, configuració
del nou govern tripartit per a la propera legislatura. Especialment entre els
electors de CIU, la seva reacció de cara a les properes eleccions (queden només
6 mesos per a les transcendentals eleccions municipals a tot l’Estat), serà
seguida amb especial interès.
Hi ha essencialment
dues possibilitats, per una banda, la impotència
i frustració derivada del fet que el vot a qui ha segut el guanyador de les
eleccions, no hagi servit per formar govern (no diguem ja, liderar-lo) i en
conseqüència, creure que el vot a CIU ha
segut inútil, la conseqüència està clara, una desmobilització del electorat convergent. Per altra banda, l’escenari
polític català pot ser dut cap a una bipolarització
de la política i per tant, del electorat. Les properes eleccions, ja d’una
manera directa, es poden presentar com un clar
plebiscit (sense matisos ni discrecions) sobre el tripartit, fet que pot
ajudar a mobilitzar tots els electors anti-tripartit
i en conseqüència, mantenir (quan no incrementar) la mobilització entre l’electorat
convergent.
Però més enllà de l’estratègia
de campanya, si s’enfoca o no cap a la bipolartizació tripartit sí o no,
aquesta dependrà en gran mesura dels resultats
i de l’opinió dels ciutadans sobre el proper govern que tot just ara es formarà.
És a dir, si CIU aconsegueix mobilitzar el seu electorat (entre altres, tornant
a mostrar aquesta opció com un vot útil contra un nou tripartit) mitjançant una
estratègia agressiva i amb una campanya molt potent, però el suport del
tripartit sobre els electors és ampli, CIU no aconseguirà elevar el seu sostre
electoral.
Vet aquí la gran avantatja
(inconvenient) de les estratègies de bipolarització; poden ajudar a mobilitzar
l’electorat, però difícilment aconsegueixen fer canviar de bàndol aquells que
estan al centre, entre les respectives trinxeres. Caldrà veure quin és el grau
(i tipus) de desgast del proper govern per tal de veure quina estratègia s’adequa
més per tal de tornar a guanyar les eleccions i irremediablement per als
convergents, pujar el seu sostre electoral.
L’altre escenari
hipotètic, la desmobilització derivada de la inutilitat del vot pot resultar fatídic. Aquesta precisament, era
la gran avantatja de CIU respecte el PSC (recordo aquí un article sobre els votants desapareguts), no només mostrar
un elevat nivell d’identificació
partidista, sinó que a més, disposar d’un electorat disposat a acudir a les
urnes (si més no, a les eleccions catalanes). Si aquest factor canvia, no només
perjudicarà m’atreviria a dir que brutalment a Convergència i Unió, sinó que a
més, el resultat d’aquesta abstenció
diferencial (entre la identificació partidista i el vot efectiu), portaria
a que la participació a les eleccions al Parlament, es situï clarament per sota
del 55%, fins i tot al 50%.
Tot això suposaria un
doble cop sobre la legitimitat, no
tant del sistema, sinó del govern i les institucions, per una banda, degut a
una molt baixa participació en les eleccions i per l’altra, el desajust entre les preferències dels
ciutadans i els resultats electorals i del govern (amb un PSC i sobretot, CIU
força infrarrepresentats).
[@more@]
