Si algun país
representa la condensació i l’amplificació del pèndol ideològic, aquest és Estats Units. Deixant a banda la
coneguda com a època progressista,
des de finals del segle XIX fins a
(reflectit sobretot en les presidències de Theodore Roosevelt i
Woodrow Wilson), els
Estats Units s’han caracteritzat per unes fortes oscil·lacions ideològiques, no
només en els seus presidents, sinó també en la seva legislative branch i Supreme
Court. Resulta particularment apassionant, la transició des del lliberalisme de F.D. Roosevelt i L.B. Johnson, fins al conservadurisme (entès d’una forma
àmplia) de R.Reagan, però sobretot, de G.W. Bush.
El Partit Republicà
dels anys 30 i 40, era poc més que un reducte d’aïllacionistes i
proteccionistes industrials, concentrats al llarg de la costa est del país.
Difícilment es podia estar més lluny de la situació política de l’època, amb
una nació plenament involucrada (militar, però sobretot, comercialment) en
i en la reconstrucció posterior, al mateix temps que el comerç internacional i
la construcció del nou ordre internacional, deixava fora de joc, als
republicans aïllacionistes.
En aquesta situació, Dwight Eisenhower, comandant
en cap de les forces de la OTAN, i no tan desinteressat en entrar en política
com tot sovint s’indica, seria l’heroi que els republicans (tot i que els
demòcrates també suplicaren per a ser
nominat com a candidat demòcrata) necessitarien per arrasar a les eleccions
presidencials de 1952. Ike oferia al país una cara amable, més que no pas una
agenda política (molt menys una agenda republicana), sobretot perquè no podia
amagar la seva profunda ignorància per la política interior del seu país. Eisenhower era en gran mesura un pragmàtic
(un republicà moderat), fins al punt que un dels eixos de la seva campanya (per
primer
cop s’utilitzarien els espots electorals), era el control dels preus,
especialment de l’alimentació. Durant els seus 8 anys de mandat, el debat
ideològic no es va centrar en la retallada o l’ampliació dels sistemes de
protecció (benestar) públics, sinó en la gestió dels mateixos. Ike creia en el
paper del govern federal, especialment en l’educació (valor que heretaria Nixon) i només s’oposà
tèbiament a les legislacions antitrust
(anti-monopoli).
Una època en que
l’immens llegat polític de FDR no es discutí pels republicans, mentre que els
demòcrates s’autodefinirien com a hereus del New Deal, especialment Johnson. Amb l’arribada a la presidència
d’aquest polític texà, el govern federal va experimentar l’expansió més gran de
tota la seva història. La great society
era també l’era del gran govern, i del camí cap a un sistema de prestacions
públiques per discapacitat i atur a
l’europea.
Avui, 40 anys després,
els demòcrates encara no han trobat cap referent popular amb que atreure les
masses, mentre que els republicans presenten una envejable coalició entre els
cristians (valors familiars i tradicionals), els neoliberals i els
anti-establishment, coalició que els ha portat a assolir la majoria tant en la House com en el Senate.
Una coalició, la
republicana però que comença a presentar les primeres mostres de debilitat. La
presidència de George W.
Bush (considerat un dels seus
pels conservadors del país), ha estat menys fructífera des del punt de vista
conservador de l’esperat. El pragmatisme ha pogut a la ideologia radicalment
conservadora al poder legislatiu, tot i la majora republicana, mentre que per
als catòlics recobren importància els aspectes més materials de la seva vida, per sobre dels valors humans i
familiars que amb Bush, no s’han desenvolupat exactament tal i com voldrien.
En aquest sentit, les
eleccions legislatives de demà han de mostrar per veure el pols de l’exitosa (i
imbatible fins ara coalició republicana-conservadora), així com la capacitat
dels demòcrates de mobilització, especialment entre els immigrants,
particularment els llatins. Una majoria (tot i que ajustada) demòcrata en una
de les dues cambres (probablement, la House),
podria dificultar els dos darrers anys de presidència de Bush, per bé que no
alteraria substancialment l’agenda legislativa del país, profundament
conservadora.
Alguns analistes,
especialment a Europa, voldran extrapolar els resultats de cara a les presidencials
de 2008. Res més lluny de la realitat, el partit demòcrata que ha dissenyat l’estratègia
per recuperar el control d’una de les dues cambres, no és el mateix partit que en 2008 pretendrà arravatar
republicans, especialment si com sembla, Hillary Clinton és la seva candidata.
[@more@]
