FUSIONEM-NOS.INFO?

En els darrers mesos s’ha reobert (o accentuat, segons com es miri) el debat sobre el futur i l’estratègia de Convergència i Unió. Dos debats que s’han donat alhora i que en bona part s’han reforçat entre sí; per una banda la conveniència de participar en el proper executiu espanyol i per l’altra, sobre quin ha de ser el futur dels dos partits que composen la federació, i la seva continuïtat. En aquest sentit, potser han destacat les manifestacions en el sentit de què ambdós partits es separin (o divorciïn), obeint a diferents arguments. M’agradaria aquí repassar alguns dels motius que s’han apuntat per a la separació (sempre, des d’una perspectiva el més pragmàtica possible) de CIU.

Un dels motius principals que des de les files convergents s’apunten per a la separació (i potser el més clàssic), és el llast ideològic que Unió aporta a la federació o el que és el mateix, la pròpia ideologia d’Unió (tant pel que fa als temes socials com nacionals) resta un important marge de maniobra a la federació i redueix la bossa òptima-potencial de votants de CIU. Abans de valorar la raó d’aquesta afirmació, d’altra banda ben coneguda, hem d’entendre bé que CDC i UDC són dos partits diferents, en el sentit que el seu objectiu (en tant que partit), la seva orientació cap als votants, així com les seves respectives plataformes són del tot diferents. Així, mentre que CDC és un partit d’electors, UDC és un partit ideològic. Dos models de partit, convé destacar-ho, no només enfrontats, sinó en bona part, incompatibles (podeu aprofundir sobre les diferències d’un i altre tipus de partits aquí, així com les conseqüències del canvi de model de partit). Aquesta és per tant, una dificultat afegida a les pròpies tensions ideològiques i sobretot, organtizatives, entre ambdues formacions.

Pel que fa al llast ideològic, si observem el mapa ideològic dels votants a Catalunya, i més encara si ho analitzem temporalment, veurem com CIU s’ha anat allunyant progressivament de la massa crítica principal dels votants catalans per l’eix esquerra-dreta cap a la dreta, per sobre de qualsevol altre moviment. És a dir, des d’una posició d’una pràctica centralitat de la ubicació del partit respecte la auto-ubicació de la majoria dels votants catalans als anys 80, s’ha anat escorant (de manera lleugera però continuada) cap a la dreta, reduint-se per tant, el seu mercat potencial de vots progressivament (també en el 2006). Aquest moviment és objectivablement cert i molt clar, amb independència de quines siguin les posicions personals de cadascú. Ara bé, de la mateixa manera que hem de tenir present aquest escorament progressiu cap a la dreta, també hem de tenir molt present que el tret definitori de qualsevol partit ideològic (i per tant, d’UDC), és la seva ideologia i que aquests tipus de partits, davant l’amenaça que els hi suposa una disminució de la seva influència o popularitat dels seus postulats, no reaccionen obrint-se i permeabilitzant-se, sinó tot el contrari, accentuant més encara la seva ideologia i tancant-se més sobre sí mateixos. Dit d’una altra manera, en qualsevol coalició (o federació) entre dos partits asimètrics (encara que els dos siguin ideològics) el partit petit sempre tindrà tendències centrípetes (tancament, radicalització ideològica) mentre que en el partit gran prevaldran les tendències centrífugues (obertura, permeabilitat ideològica).

L’altre gran motiu per tal de fomentar aquesta separació, és que segons es creu, la suma de vots (1) i de representants (2) de CDC+UDC (separats), en tot cas no serà inferior al seu suport actual tant en número de vots com de representants. Per tal d’intentar donar resposta a aquesta afirmació, necessitem precisament, de la separació entre votants i representants, comencem pels vots. Resulta molt arriscat pronunciar-se al respecte, ja que hi ha entre altres, dos factors que posen en risc (o dificulten) la viabilitat d’aquesta afirmació. Recordem que CDC és un partit d’electors i que per tant, la seva plataforma política és per definició el més àmplia i oberta possible per tal d’encabir-hi el màxim número de votants. Si aquests identifiquen en bona part CIU amb CDC, la separació entre ambdós partits afectaria de retruc a la seva plataforma política, més tenint en compte la seva fragilitat (com la de qualsevol altre partit d’electors), les conseqüències són del tot imprevisibles.

D’altra banda, (això afectaria més a UDC que no pas CDC), la enorme pluralitat del sistema de partits català (així com les moltes reestriccions legals a la campanya electoral: I i II entre altres) dificulta moltíssim la transmissió dels missatges de tots i cadascun dels partits. Per dos motius, el primer és obvi, a major número de partits, menys espai a cadascú per repartir-se l’atenció mediàtica, temps als telenotícies, etc. I en segon lloc, perquè aquestes reestriccions legals a la campanya electoral dificulten que els votants construeixin una pròpia visió cognitiva dels diferents partits i candidats i per tant, en un context així, tenen una major probabilitat d’èxit els partits que ja tenen un coneixement per part dels seus votants prèvia i consolidada al llarg dels anys, per sobre de les noves forces polítiques que puguin sorgir o transformar-se substancialment.

Pel que fa al número de representants, hem de tenir en compte quins són els efectes del model electoral, bàsicament en 2 aspectes: la fórmula d’hondt (1), i la mida de les circumscripcions i la territorialitat del vot dels partits (2). L’adopció espanyola (i a Catalunya) de la fórmula d’Hondt (amb la divisió de vots amb números enters, 1,2,3….) té reconeguts àmpliament per la ciència política, uns efectes majoritaris. Aquesta divisió afavoreix per tant als partits grans per sobre dels petits, fins al punt que altres països han adoptat altres fórmules de repartiment dels escons que matisen i fins i tot modifiquen aquests efectes majoritaris (imperialli, imperialli reforçat, etc). Un altre efecte que afavoreix als partits més grans respecte els mitjans i petits el trobem amb la mida de les circumscripcions electorals (província, vegueria comarca), així com en el repartiment territorial del vot de cadascun dels partits. Així, a mesura que es redueix la mida de les circumscripcions, s’afavoreix més als partits més grans i es penalitza a més, a aquelles formacions amb el vot molt repartit respecte aquelles amb el vot més concentrat territorialment.

També existeixen els motius de caràcter intern o organitzatius, però precisament en ares a l’objectivitat d’aquest anàlisi (o intent almenys), aquests seran expressament ignorats aquí.

En resum doncs, no sembla que hi hagi des d’una perspectiva estratègica-politològica excessius arguments que avalin la separació entre CDC i UDC, més aviat al contrari, planegen important riscos en una operació com aquesta que sens dubte, afectaria de manera molt important a ambdós partits. En aquest context per tant, no és la fusió i no pas la separació, el millor dels camins possibles per a Convergència i Unió?

[@more@]

Tweet