Catalunya és europeista. No tinc cap dubte que el nostre país desitja una Europa forta, amb més presència i més unida davant la societat internacional, però també una Europa diversa, plural i en equilibri. Quina Europa volem doncs?
Un dels principals reptes que té la Unió, sino el principal, és l’encaix entre l’enfortiment de les institucions comunitàries, amb el respecte, el reconeixement i la canalització dels diferents Estats i nacions que la formen. L’Europa del segle XX, (i també del XXI?) ha sigut el continent que ha crescut sota les lleis del spill over, o l’efecte vessament, segons el qual, l’assoliment d’un determinat objectiu genera sinèrgies sobre demés camps provocant aquest efecte vessament i ampliant així els objectius comuns. Aquesta ha sigut doncs, aquesta és la llei d’Europa.
Tenim per tant, una Europa que creix poc a poc, tant en quant al número d’Estats que la composen com a les competències i pressupost absorvit. Així, l’identitat europea s’està gestant i formant-se dia rere dia, a mesura que els Estats se’n adonen de l’avantatge comparatiu de la gestió de determinades matèries i polítiques en un marc comú supraestatal i continental. Es tracta doncs, d’un principi de subsidiaretat inversa. Tothom però és exigent a deslligar-se d’allò que se’n sent com a propi, i els Estats més encara. Però per tal d’evitar aquest important handicap, cal que l’Unió sigui més eficaç, més eficient i més competitiva en la gestió d’allò que assumeix. Però al mateix temps, que sigui més propera i més democràtica, amb més mecanismes de control parlamentari, i sobretot, un vertader principi de separació de poders a escala europea que sigui el primer pilar de l’Europa del segle XXI.
Però Europa no és un mercat comú, no és un Estat confederat, Europa és un nou model, una nova organització que té altres models d’expansió: els ja citats efectes spill over i la subsidiaretat inversa. Dos efectes nous i que configuren institucions polítiques diferents a qualsevol organització anterior.
Però Europa no és només única en les seves lleis de creixement, sinó que també en la seva diversitat. Europa és, dintre de la societat occidental, la més diversa i plural de les comunitats que existeixen. Està formada per la història, les guerres, els tractats, els estats, les nacions, les societats, les cultures,… que formen els seus Estats membres. En definitiva, per unitats inferiors que tenen tot el dret legítim a discrepar, a no posar-se d’acord, a divergir fins i tot sobre la mateixa filosofia de la Unió Europea.
La Unió Europea està permanentment en crisi. Aquesta ha sigut una expressió permanentment present a la seva història. Europa està lligada a la realpolitik, als avantatges comparatius, al benefici i defensa dels interessos de les unitats que la conformen. I és legítim, i així ha de ser.
Europa és doncs, un nou fenomen polític, jurídic i econòmic, diferent a tot allò conegut fins ara. I és que només els europeus podem constituir la Unió Europea, fent-la canviant, mutant-la, fent-la evolucionar.
Els catalans, i nacionalistes no ens agrada Europa perquè la veiem com a contrapès a l’Estat Espanyol, sinó perquè creiem en ella, en allò que representa. Però volem una Europa més democràtica, amb una clara separació de poders, tots ells emanant del poble europeu.
El Parlament Europeu ha d’esdevenir el germen del poble europeu. I és que només si donem la possibilitat d’expressar als europeus allò que volem, Europa es farà gran. Hi volem caber tots en aquest projecte. Una Comissió Europea que emani d’aquest parlament amb un control efectiu i vinculant per part d’aquest. I un tribunal de justícia que representi també el poble d’Europa, no només els Estats que el conformen.
I és que no podem arribar a la paradoxa què l’Europa que suposadament erosiona competències als Estats realment els reforça i inviolabilitza al estar Europa totalment subordinada a ells, sense cap legitimació popular directa. Aquesta no és l’Europa que volem.
Catalunya és europeista, però vol construir Europa al seu capdavant, sense res que li impedeixi construir ponts, els molts encara que ens falten per construir, amb les demés unitats que formen aquest continent viu, mutant i indefinit que som.
I és que Europa no només no es sap on comença ni on acaba, sinó que ni tant sols es sap què és ni el que serà. Aquesta és l’Europa que volem.
[@more@]
