Sembla que cada cop pren més força a casa nostra, quelcom que s’anomena “la cultura del no”, en referència al creixent número de conflictes territorials arreu del país, però també com a la manifesta insuficiència del molt estudiat fenomen del “NIMBY”, sobretot per la cultura anglosaxona.
I és que tot i que aparentment puguin ser fenòmens similars, només ho són en l’aparença. Així, l’origen del “nimby” el trobem en l’Amèrica i en el Regne Unit del segle XIX, on els ciutadans, sovint benestants, es manifestaven en contra de determinats projectes públics (sobretot infraestructures) o privats (instal·lacions empresarials, fàbriques, etc.) dels quals se’n sentien perjudicats en quant al seu lloc de residència (o de treball, en alguns cops) . En aquest sentit, també s’associa el NIMBY com la manifestació per la possible pèrdua de valor (tant econòmic com de “prestigi”, qualitat de vida o similar) que podia tenir el pati de casa seva dels veïns d’una zona, arran dels projectes que allí s’hi volien realitzar
Es tracta doncs d’una reivindicació de caràcter 1) egoista, 2) concreta, 3) limitada en el temps i 4) associada a un determinat projecte. Podem considerar doncs, el “nimby” com a respostes puntuals davant determinats projectes públics o privats, i que deuen la seva existència precisament al projecte, i no pas a cap altra sensibilitat ambiental, econòmica, social, etc.
Però aquest fenomen, no s’adequa ben bé als conflictes territorials que s’estan produint arreu de Catalunya amb un número i capacitat mobilitzadora creixent. En primer lloc, i a diferència del ja analitzat nimby, si bé l’origen es continua emmarcant en un determinat projecte que afecta un territori concret, hi ha en el rerefons dels manifestants, un component ideològic-polític sovint, fortament marcat. Així doncs, es justifica l’oposició a quelcom, no només des del punt de vista de l’afectació com a ciutadans i sobre un territori, sinó també des de plantejaments ambientals, socials, econòmics, etc., donant una nova dimensió al conflicte, que pot transformar-se i perdurar en el temps.
En segon lloc, alguns d’aquests moviments, aconsegueixen superposar-se i continuar, tot i l’acabament del conflicte específic que els ha generat. És a dir, els seus valors polítics, la seva concepció sobre un determinat aspecte públic, perdura i intenta esdevenir una força transformadora de la societat, en la mesura que els valors que el col·lectiu propugna, siguin compartits pel conjunt del territori i ciutadans que els envolten.
Però, que origina aquestes reivindicacions? Si bé en la meva opinió, és preferible i prioritària, una anàlisi individualitzat de tots i cadascun d’aquests conflictes, trobem en tots ells algunes característiques comunes que ens poden ajudar a entendre el per què.
En aquest sentit, cal destacar la revitalització del factor territori, com a contraposició o com a garantia de supervivència i competitivitat en un món cada cop més global. La nostra societat, veu com cada dia s’abarateixen els costos del transport, com els desplaçaments augmenten de manera vertiginosa, i com inclús la mobilitat laboral, voluntària o no, esdevé una de les peces de l’evolució de la societat catalana i europea. I és en aquest context on els diferents territoris, han de lluitar per esdevenir atractius, tant per a les empreses, com per als futurs ciutadans. Els projectes urbanístics, infraestructures, grans indústries, etc., poden definir en la seva instal·lació, la diferència entre ésser privilegiat o perjudicat de cara a afrontar els nous reptes i dinàmiques de la societat globalitzadora en la que estem vivint.
Però al mateix temps, aquests conflictes territorials, suposen un repte per a l’Administració, i també per a les institucions, poder canalitzar el conflicte mitjançant el procés polític participatiu establert, modificar els mecanismes de diàleg, acord i compensació entre la decisió (política o empresarial) i els que es senten afectats. Existeix aquí, una dificultat important: molts d’aquests conflictes, que sovint s’articulen mitjançant plataformes, associacions, etc., són en el millor dels casos, a-polítics, i en el pitjor, estan fortament vinculats a determinades forces polítiques que se’n beneficien directament dels conflictes i reivindicacions territorials per tal d’assegurar-se’n el seu vot. Aquesta aversió doncs o interferència de determinats interessos partidistes i electorals, perjudica el diàleg Administració – plataforma o associació, al introduir-s’hi elements que se’n beneficien (quan no cerquen) d’un no-acord.
Aquesta catalització provocada d’entitats de conflicte territorial, genera perilloses dinàmiques d’espiral ja que, davant un possible èxit en les seves reivindicacions (fundades o no, depenent cas per cas), facilita la creació de noves plataformes, noves demandes i noves reivindicacions, que són directament beneficioses per a alguns partits polítics, que no tenen precisament, gaire interès en arribar a un acord que beneficiï tant el conjunt del país, com del territori concret on existeix el conflicte.
[@more@]
