La pregunta no és en va, ni al aire. Ben al contrari, algú s’ha parat a pensar mai, qui és el seu diputat o diputada? Potser aquell qui viu al mateix municipi o prop, independentment del seu color polític? O bé és el diputat del mateix partit que hem votat? Per altra banda, quins són els diputats?
Llegeixo a El Pais, que el 94% dels espanyols no s’ha dirigit mai al diputat de la seva província, ni tampoc del partit que va votar. La primera impressió en veure aquesta xifra, em semblava molt reduïda, però si ho comparem amb les quotes d’afiliació de la població als partits polítics (5-6%), sembla que ja podem saber d’on surt aquest 6%.
El primer que podem deduir, és que la gairebé unanimitat de la població espanyola, no sap qui és el seu diputat/da. El sistema electoral espanyol, fa que no només votem a un partit polític determinat, amb una llista tancada i bloquejada, sinó que a més, sabem a què votem, però no a qui. Tenim un sistema doncs, doblement negatiu. Hom pot pensar però, què és la ciutadania qui no té interès en participar del procés polític, dirigir-se als càrrecs electes, formular-hi queixes i propostes, etc., és a dir, allò que anomenem participació política activa, tema abastament tractat en altres articles.
En segon lloc, i pensant ara en les implicacions a mig i llarg termini d’aquesta xifra, tot això ens comporta una pèrdua de legitimitat del sistema, o si més no, e sentiment d’eficàcia del sistema democràtic, tant al nostre país com a l’Estat Espanyol. Però si bé la desafecció política és quelcom complex i sens dubte multicausal, el fet de no saber a qui votem, més enllà del partit al qual forma part, no contribueix pas a una millor relació entre electors i escollits.
La darrera implicació, i de llarg la més important, és el gran allunyament que aquest sistema comporta entre electors i escollits. No només perquè no sabem ben bé a qui ens hem de dirigir, sinó que a més, la persona en qüestió està lluny del ciutadà.
Al Regne Unit, Nova Zelanda o als Estats Units (per citar només 3 exemples), cada diputat i/o senador, té una oficina parlamentària per tal de rebre la ciutadania, parlar amb els seus electors, allí mateix on l’han escollit, independentment del color polític de qui fa la visita. Aquest fet, que pot semblar anecdòtic, és clau per entendre en què falla el sistema.
Una de les crítiques més repetides al sistema electoral, tant català com espanyol, és la seva gran mida. És a dir, que les circumscripcions electorals (les províncies), són massa grans per tal de canalitzar d’una manera òptima la participació política, tenir una bona relació elector-escollit, assolir un major grau de representativitat i proporcionalitat, i en definitiva, dotar al sistema representatiu, d’una major qualitat.
En aquest sentit, el model de Westminster, de circumscripcions electorals petites (si més no en els casos del Regne Unit i Nova Zelanda, menys als EEUU), afavoreix en gran manera, una relació molt mes estreta i clara entre diputat i elector. Dit d’altra manera, allí, tothom sap quin és el seu diputat, i independentment que l’hagi votat o no, és habitual veure una frenètica activitat a la seva oficina parlamentària d’electors amb queixes, qüestions i propostes. En definitiva, aquesta és l’essència de la democràcia.
Un sistema electoral amb circumscripcions petites (per exemple a nivell comarcal), canviaria radicalment el panorama polític al nostre país. Mai més hauríem de parlar de llunyania entre elector i escollit, de desconeixement dels representants polítics, de les iniciatives i dels projectes polítics al territori. Mai més hauríem de parlar de què sabem què votem però no a qui.
A vegades les coses més simples són les millors. Vet aquí un exemple. Les circumscripcions reduïdes i uninominals, van ser les primeres en utilitzar-se en els primers parlaments liberals, i encara avui, 2 o 3 segles després segons els casos, ens trobem encara que són el millor mecanisme per garantir la pluralitat política, la participació dels electors i informació en el procés polític, la relació i control entre elector i elegit, i en definitiva, una de les millors receptes que podem fer avui per tal de millorar el sistema, que al cap i a la fi, és això per al que estem, millorar la democràcia.
[@more@]
Benvolgut Xota,
El sistema alemany, és bo si el què és pretén, és conseguir una bona proporcionalitat electoral, en aquest cas entre els diferents Länder.
No hem d’oblidar que les normes electorals internes de cadascun són pròpies dels Länder, i és a nivell federal (Bundestag).
Pel que fa al possible afavoriment al PP d’una reforma electoral que ens portés cap al model de circumscripcions uninominals, i per tant reduïdes, no és necessàriament cert. Posaré els exemples del Regne Unit i dels Estats Units.
Allà, existeixen comissions parlamentàries que precisament es dediquen a observar amb lupa, la mida dels districtes. I quin és el mètode emprat allà? Els districtes electorals són enormement homogenis pel que fa a la població compresa. És a dir, com a criteri de mesura no s’utilitza el territori (fer districtes de mides territorials similars), sinó la població. És a dir, cada districte té més o menys el mateix número d’habitants, però la mida és enormement desproporcional.