LA LLARGA, DENSA I GRISA BOIRA QUE NO ENS PERMET VEURE-HI

En els darrers dies, he tingut l’oportunitat de llegir diferents articles sobre pensament polític, que m’han fet reflexionar sobre el conservadurisme, el neoconservadurisme i el liberalisme. Entre ells, destaco els comentaris d’en Roc Armenter al seu bloc i un article del Senador i President de la Fundació Llibertat i Democràcia, Carles Gasòliba.

Des de l’aparició del neoliberalisme, que ràpidament associem amb el president Reagan i la PM Margaret Tatcher, una grisa i densa boira, ha tapat el liberalisme i el conservadurisme, confonent-se tot, i fent-se difícil, quan no impossible, poder separar allò conservador d’allò liberal, que sembla estar tot sota aquesta densa ombra del neoliberalisme.

En aquest sentit, i més enllà de les crítiques que es puguin fer al neoliberalisme, el debat polític, sobretot de la filosofia política, ha quedat fortament malmès, ha perdut pluralitat i el que es més important, ha evaporat dos dels pilars del pensament polític claus per entendre els Estats de Dret contemporanis.

Una de les meves principals preocupacions, quan no obsessions polítiques, és la separació entre el neoliberalisme, el conservadurisme i el liberalisme. En aquesta tasca, el primer que cal tenir en compte és que mentre el neoliberalisme representa una doctrina, un corpus essencialment econòmic i economicista, tant el liberalisme com el conservadurisme, tenen arrels molt més fortes en la política i la societat.

Potser degut a això, alguns autors han vist al neoliberalisme com un complement natural d’altres teories o pensaments polítics. Si bé es innegable que el neoliberalisme pot aportar elements rellevants i útils (i de fet, així ha segut) en el si del debat polític, no és menys cert que els neoliberals no són més complementaris que altres doctrines de pensament, en especial la socialdemocràcia o l’eurocomunisme a Europa.

Aquesta simplificació del debat político-filosòfic, per bé que no sempre intencionada, ens ha confós a tots plegats, i cada cop resulta més difícil diferenciar entre aquests conceptes. Certament, evolucionem cap a models de convivència, i per tant polítics, cada cop més complexos i interrelacionats, però això no ens ha de privar d’un element essencial d’identificació, si més no a grans trets, entre les diferents corrents polítiques que permaneixen vives actualment.

Les etiquetes polítiques, sobretot quan és un mateix qui se les posa o treu, són especialment confoses, ja que gairebé sempre hi ha un interès, més enllà de la mera identificació, en voler autoatribuir-se una u altra etiqueta. És per això, que de ben segur, cadascú tindrà una noció diferenciada de què vol dir neoconservadurisme, liberalisme o neoliberalisme, més encara quan ens costa diferenciar entre uns i altres.

Des de la meva perspectiva, el neoconservadurisme, es fonamenta en el conservadurisme paternalista aparegut a Europa com a resposta, quan no confrontació, amb el desenvolupament de l’Estat del Benestar, però intenta aportar elements del liberalisme, essencialment polític, per tal de donar noves respostes, noves solucions, no només a la crisi del model de benestar, sinó també, als canvis en la societat, la cultura política i les actituds ciutadanes de principis del segle XXI. Així doncs, s’evoluciona d’un conservadurisme a la francesa, típicament intervencionista, cap als principis liberals d’individualisme i humanisme (confiança en el ser humà), així com a les idees d’autoregulació de la societat, que és capaç de fer determinades funcions igual o millor que l’Estat.

Aquest és el neoconservadurisme, que poc o res te a veure amb el neoliberalisme, al qual supera en complexitat, però també en globalitat, al mateix temps que ofereix noves eines i respostes per als reptes actuals i sorgeix davant els reptes de la societat del segle XXI, no com a reacció davant els errors de l’Estat del Benestar, aporta nous elements al debat polític, elements propis, molts d’ells reconvertits i reciclats, però sens dubte interessants.

I seguirem discutint, seguirem confrontant idees i seguirem debatent.

[@more@]

Quant a xtomas

Xavier Tomàs i Blanquet Facultat de Ciències Polítiques i de l\'Administració Universitat Pompeu Fabra
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a LA LLARGA, DENSA I GRISA BOIRA QUE NO ENS PERMET VEURE-HI

  1. rA diu:

    Estic d’acord que el caos semàntic és, ara per ara, total. Per empitjorar les coses, als Estats Units liberal vol dir d’esquerres i en aquest sentit un neo-liberal és en Tony Blair. Déu meu…

    Jo no tinc la mateixa percepció del terme neo-conservador. És possiblement un problema meu, massa influenciat per l’ús del terme en afers exteriors.

    Part d’aquesta confusió prové de la confluència de molt diversos interessos polítics al partit republicà dels Estats Units. La dreta radical cristiana, els neoliberals, els neoconservadors, els cowboys… I com que als oponents polítics ja els hi va bé de posar-los tots al mateix cove…

    Seguiré el tema d’aprop.

Els comentaris estan tancats.