EL TREBALL ÉS QUELCOM MÉS QUE UNA FEINA

Ahir,
el Consell Constitucional Francès, va donar el seu vist-i-plau constitucional per a la polèmica llei de la primera
feina, més conegut com a CPE. Les protestes de part de la societat civil
francesa (sobretot estudiants i sindicats), sembla però que no acabaran en els
propers dies.

La
setmana passada, el portaveu de CIU al Congrés en matèria de joventut, treball
i polítiques socials, Carles Campuzano, feia una interessantíssima
interpel·lació
al ministre de Treball, sobre les mesures necessàries per
tal de fomentar l’ocupació dels joves, no només en número, sinó molt
especialment en qualitat.

Si
l’ocupació és, o ha de ser, una de les principals prioritats polítiques de tot
govern, l’ocupació dels joves, així com també dels més grans, esdevé no només
una prioritat política, sinó també educativa i social.

Crec,
que el debat de l’ocupació, ha d’anar més enllà de la no sempre segura dicotomia entre estabilitat i flexibilitat. Per a
uns, cal prioritzar el treball segur, entès com aquells llocs de treball que
ofereixen una elevada garantia de continuïtat, permanència i estabilitat. Per a
altres però, la flexibilitat i adaptabilitat dels llocs de treball al mercat
laboral, esdevé clau per tal d’aconseguir més ocupació, més qualitat i més
productivitat.

A
l’Estat Espanyol, hem viscut una etapa, des del 1996 fins al 2002,
aproximadament, de creació de multitud de models de contractació. S’han creat
noves eines laborals per a tots els
gustos
, optant per un model de flexibilitat via opcions. Unes noves figures
laborals però, que han tingut un escassíssim èxit, un volum molt baix d’utilització
d’aquestes noves eines laborals.

D’alguna
manera, el conflicte entre flexibilitat i
estabilitat
, reflexa també les inquietuds, preocupacions i desitjos de tots
els treballadors. Ara bé, en certa manera, aquest debat, es més propi del darrer terç del segle XX, que no pas del segle XXI.
Avui, ens cal introduir nous elements damunt la taula quan abordem el treball,
i les seves múltiples dimensions. Avui, no n’hi ha prou amb que una feina sigui
flexible, o amb que una feina sigui estable, ens cal, que la feina sigui de
qualitat. Per als sociòlegs, cada cop pren més força la variable entorn laboral, és a dir, totes aquelles
característiques físiques, socials i culturals del treball, que esdevenen fins
i tot, un factor explicatiu de l’esperança
de vida
. En un món globalitzat com el que vivim, cada cop importa més la
productivitat, que només es pot aconseguir via
preus
o via qualitat. En aquest
sentit, l’aposta de les societats avançades ha de ser clara, més qualitat i més
valor afegit. Cada dia es més necessari, passar d’un model de competència a
través dels preus baixos, a un model de competència en innovació, en qualitat i
en valor afegit als béns (tangibles i no tangibles) produïts a casa nostra.

L’exportació,
no ens ha de sonar a utopia, sinó a un objectiu a aconseguir. En un context de
caiguda de fronteres, necessitem cada dia mirar més i fer-ho més lluny, ja no
ens val competir oferint productes turístics barats a la resta del món. Hem de
ser capaços d’oferir quelcom més.

I
en aquest sentit, l’ocupació, la primera ocupació dels joves esdevé fonamental.
Els primers treballs que hom desenvolupa en la seva vida laboral, marquen en
menor o major grau la trajectòria professional de qui els ocupa, no només a
nivell laboral, sinó també a nivell social, cultural i econòmic. Però la
primera feina, es quelcom més que el primer sou o el primer treball. És també
una part, la darrera possiblement, de la formació acadèmico-pràctica de tots
nosaltres. D’aquí la seva importància.

La
societat catalana però, es ben diferent de les societats fortament compartimentalitzades, com la francesa o la britànica. Aquí
gaudim d’un bon nivell de mobilitat laboral, no sempre ascendent però, que ens
facilita la transició per diferents ocupacions abans de trobar el perfil propi
de cadascú.

Ara
bé, no podem caure en l’autocomplaença. No podem creure que vivim en un
creixement econòmic continu i adoptar una mesura de deixar fer. El creixement econòmic, no és un objectiu total i
absolut en sí mateix, i encara més, cal posar-hi les eines polítiques per tal
de canalitzar-lo i fer-ne a tothom partícip, especialment els joves i la gent
gran.

[@more@]

Quant a xtomas

Xavier Tomàs i Blanquet Facultat de Ciències Polítiques i de l\'Administració Universitat Pompeu Fabra
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a EL TREBALL ÉS QUELCOM MÉS QUE UNA FEINA

  1. rA diu:

    Bastant d’acord, pero deixa’m afegir una cosa: mes flexibilitat es mes estabilitat d’ingressos. Aquesta estabilitat laboral es forca falac, el que ens hauria d’importar es un nivell de vida estable, no un lloc de treball estable. Abans les dues coses eren el mateix, ara ja no. L’estabilitat s’ha d’assolir no defensant el lloc trobat si no fent facil trobar-ne un de nou.

  2. Benvolgut Roc,

    Com no podria ser d’altra manera, totalment d’acord amb el teu comentari. De fet, la diferenciació que esmentes, és la diferenciació que ens permet introduir l’element de la mobilitat laboral, i la seva adversió a aquesta, com a quelcom molt lligat a la percepció de l’estabilitat laboral.

    Dit d’altra manera, l’associació entre estabilitat laboral (entesa com el manteniment pràcticament sine die d’un lloc de treball) i estabilitat econòmica, o socioeconòmica si es vol, té una clara correlació amb la típica adversió mediterrània a la mobilitat (o al canvi) laboral.

    En la nostra cultura, sembla quelcom incompatible, el canvi o la flexibilitat laboral, amb el manteniment (o fins i tot millora) del status socioecònomic del individu.

Els comentaris estan tancats.