Recentment,
llegia que bona part dels països que anomenem occidentals, d’Europa
fonamentalment, han endurit el seu nivell d’exigències als països
subdesenvolupats, fonamentalment a l’Àfrica i a Llatinoamèrica, per a la
protecció del seu medi ambient, i sobretot, de les seves enormes reserves
naturals i biosfera. No puc deixar d’expressar la meva sorpresa per aquest fet.
En
aquells països que s’estan impregnant dels valors postmaterialistes, una de les consciències col·lectives que hi van
acompanyades, és el medi ambient, el seu respecte i el manteniment del mateix.
Acords internacionals com el Protocol
de Kioto, no son més que un dels múltiples reflexos d’aquests nous valors,
associats al postmaterialisme.
Ara
bé, pretendre universalitzar aquests valors, resulta com a mínim, molt complicat. Resulta molt difícil demanar a nacions encara no
desenvolupades plenament (en el sentit occidental de la paraula), que tenen
moltes dificultats per lluitar contra la pobresa, obrir-se al comerç, competir
internacionalment i fins i tot, mantenir-se com a Estat, que cuidin del medi
ambient. Dit d’altra manera, pretenem que societats
amb cultures polítiques primitives, és a dir, tribals, parroquials i en el millor dels casos, de súbdit, assoleixin
valors postmaterialistes.
Arran
de la descolonització (entre el 1945 i el 1960 aproximadament), les diferències
econòmiques i la inestabilitat política, de les antigues colònies enfront les metròpolis,
s’han multiplicat, a un ritme exponencial i sobre el que no s’hi veu cap
inversió de tendència a curt o mitjà termini. Més enllà dels abusos, absolutament condemnables, la Commonwealth
i l’imperi colonial francès, d’entre d’altres, aquests sistemes colonials
suposaven una extensa xarxa de garanties, suports i guies econòmiques, polítiques i socials, que permetia un major
desenvolupament de les respectives colònies. Avui però, tot això s’ha perdut,
poc o res queda de totes les eines, equilibris i contraprestacions entre metròpoli
i ultramar. Els antics dominis colonials, avui vaguen pel tenebrós món de la globalització sense cap rumb ni destí
fix.
A
tot això, el Primer Ministre Britànic, Tony Blair va proposar un gran big push o un Pla Marshall per a Àfrica. Proposta que va quedar fulminantment
guardada al calaix ja que ni tant sols
som capaços de supervisar com es destinen els diners per a inversions.
Volem també subministrar gratuïtament
medicaments per al SIDA, a un continent on els rellotges són un luxe i en
conseqüència, impossible saber quan prendre el còctel de medicaments.
Molts
són els africans o llatinoamericans (Àsia mereixeria un article a banda), que
enyoren els vells temps de l’imperi. Enyoren les seves estructures polítiques,
la seva administració, el seu proteccionisme i garantia, les seves inversions i
la seva defensa.
[@more@]
