En els darrers dies,
tots els grups polítics han presentat en rodes de premsa, les seves campanyes,
i per tant, estratègia i missatge electoral, de cara al referèndum del 18J. Més
enllà de les posicions de cadascun dels partits, vull analitzar aquí, els
missatges i estratègies electorals, de cadascun dels partits, que fan del referèndum,
una convocatòria molt particular.
Per fer-ho, agafo aquí
una idea-força que comentava dies enrere, en el sentit què en
unes eleccions (no diferencio ara de referèndums i eleccions legislatives), tant
important és des de l’òptica de l’estratègia partidista, què es vota com
qui vota. Dit d’altra manera, Una estratègia que pot ser exitosa en el convenciment
i per tant en l’augment del suport del electorat, però que fracassa per la poca
mobilització pròpia, o l’elevada del adversari, serà un fracàs. Parteixo doncs d’aquesta
visió bidimensional de les eleccions.
Si observem els
missatges electorals (utilitzo el missatge electoral com a principal
indicatiu i mostra de la campanya del mateix partit) dels partits que
demanaran el ‘no’ a la ciutadania, observem com tant PP com ERC fan una estratègia
positiva, en el sentit de justificar el ‘no’ davant l’electorat amb
motius per al ‘no’. Conseqüentment doncs, s’ignora la opció (i per
tant, motius) per al ‘sí’, i la càrrega discursiva es centra en arguments
propositius que justifiquin aquesta posició. En aquest sentit, utilitzen l’estratègia
típica de justificació de la seva decisió, o del seu posicionament.
Aquesta estratègia, l’estratègia
propositiva-argumentativa, es fonamenta doncs, en la cerca dels màxims
suports a la posició política pròpia a partir del convenciment (persuasió)
del electorat. Es tracta, de convèncer al votant per a que camini cap a
allò que defensem. Fixem-nos però, que no hi ha un èmfasi sobre la
mobilització, més clarament, pretén convèncer per tal de que el ciutadà ‘s’automobilitzi’
i vagi a votar. Quines conseqüències doncs, té l’ús d’aquesta estratègia?
Per una banda, el
convenciment propositiu quan té èxit, és a dir, quan s’aconsegueix convèncer
a l’elector, fa que el seu desplaçament cap a la posició que hom defensa, sigui
relativament fort i estable al llarg del temps, més enllà del contextos polítics
puntuals, donat que els mecanismes psicosocials de canvi de posicionament
electoral, són complexos, difícils d’activar i només plausibles a mig i
llarg termini. Amb altra terminologia, quan es convenç a un elector, fa que la
seva incorporació a la pròpia plataforma, sigui permanent a curt i forta
a mig termini. Aquesta és però, una estratègia molt costosa en termes de
temps, de risc, i d’eficiència (quantitat d’electors convençuts respecte els
que hem transmès el missatge), i que no assegura, la mobilització
electoral. Podem convèncer a molts ciutadans, però aquests no tenen perquè
anar a votar.
Per l’altra banda, en
els partits partidaris del ‘sí’, trobem a més d’aquesta estratègia, que serà la
utilitzada per CIU, l’estratègia de la inversió de la càrrega o estratègia ‘a
senso contrario’. És a dir, la justificació del posicionament, en
tant que altres (a determinar) votarà quelcom contrari al nostre
posicionament, o que si no s’aconsegueix la victòria¸ els nostres
rivals faran aquella o altra iniciativa. Una eina que serà utilitzada, tant
pel PSC com per ICV-EUIA.
Si analitzem doncs
aquesta segona estratègia, no hi ha cap component de convenciment a
l’elector de la posició adoptada, més enllà de la referència, sempre a
contrari d’un determinat rival polític, podent arribar a la paradoxa de
creure que hom decideix ‘x’ perquè altre ha decidit ‘y’. Més en
profunditat, aquesta concepció, no pretén donar publicitat pròpia, sinó
utilitzar la publicitat negativa dels altres, per tal de beneficiar-nos-en
indirectament. Però, en quines condicions es pot utilitzar amb èxit, l’estratègia
d’inversió de la càrrega?
És fonamental, que el
rival polític que serà el blanc de la pròpia estratègia, sigui molt
conegut, ben definit ideològicament, és a dir, que no hi hagi dubtes en el
seu posicionament, així com que no utilitzi la mateixa estratègia de senso
contrario, ja que en aquest cas, ambdues s’anul·larien mútuament. A més, es
sol donar en situacions de polaritat o de forta diferència entre el suport
(força) d’un i altre.
Fixem-nos, i aquí
rau la clau de tot plegat, que amb aquesta inversió de la càrrega, no es
promou la plataforma política pròpia, ni tant sols es critica la
plataforma adversària, sinó que s’utilitza les animadversions a la pròpia
estratègia i plataforma contrària, per a assolir els objectius marcats. Si no
fos així, si la ciutadania no conegués bé què pensa el nostre rival, o bé el
seu posicionament no provoqués animadversió, la campanya doncs, no produiria
cap efecte, la indiferència.
Per tant, d’alguna
manera, la estratègia pròpia, recau sobre la estratègia del rival, i funciona,
en tant en quant funciona la seva estratègia. Els resultats doncs, no depenen
tant de la nostra acció, sinó de l’acció del rival.
Però, què busca
exactament aquesta estratègia? Senzilla i bàsicament,
el sí (o el no) en tant en quant el rival polític votarà no (o sí), no pretén
convèncer de perquè és bo el sí (o el no), sinó que pretén provocar
a l’elector per a que vagi a votar. Es tracta doncs, d’una estratègia basada
fonamental (i jo diria que exclusivament també) en la mobilització del vot, no
en el convenciment propositiu del mateix.
Ara bé, té la
particularitat de què, és enormement eficient, en el sentit que aconsegueix
mobilitzar, només, a qui ja de per se creu en la nostra posició.
Per molts motius, la
campanya del referèndum és molt particular, però com acabem de veure, ho
és també, per l’ús de l’estratègia de inversió de càrrega.
[@more@]
