SABER GUANYAR I SABER NO PERDRE

Uns dies enrera, descrivia un dels errors
que en la meva opinió, més sovint es produeixen en la política catalana
i espanyola a saber, la confusió entre les preferències (tant en quantitat com
en qualitat), intensitat i perfil de votants (tant reals com potencials) i
militants. Així com les conseqüències centrípetes que aquesta confusió
generava.

Doncs bé, un altre
dels errors que hom detecta, és la diferenciació entre el saber
guanyar i el saber no perdre, o millor dit encara, diferenciar estratègicament,
de moments, oportunitats, etc, que permeten guanyar posicions (ho generalitzo
ja que per al cas, tant valdria una victòria en popularitat, intenció de vot,
etc) del candidat de l’oposició respecte al seu rival en el govern, d’aquelles ocasions en que en el millor dels casos, optant per la
decisió encertada, només es pot aconseguir no perdre aquests nivells. Un bon
estratega doncs, ha de saber diferenciar entre quan pot aspirar a
guanyar i quan només pot aspirar a no perdre posicions. Aquesta diferenciació
és clau, no només perquè aporta realisme a l’estratègia, i als
objectius, del candidat, sinó que també, diferencia de l’estratègia que pot
seguir en un o altre moment.

Possiblement, un dels
motius que fa que a priori, de ben segur costi apreciar aquesta diferència,
és la poca cultura de consens en els sistemes polítics, tant espanyol
com català. Ja què és precisament en aquests sistemes, en les democràcies de
consens, o que s’apropen a aquest model, (posant Alemanya, però sobretot Àustria
i Suïssa com a exemples paradigmàtics), on més clarament es diferencia un de l’altre.
Intentem però definir de què estem parlant.

Entenc doncs, que en
determinats contextos, un candidat a l’oposició només pot aspirar a mantenir les seves
posicions electorals respecte el seu rival, si segueix l’estratègia adequada, i en el pitjor dels
casos, pot perdre posicions, mentre que en cap cas li serà possible incrementar
el número de suports, si més no a curt termini. Aquesta situació, es dóna en
casos que han de complir, necessària però no suficientment les següents
condicions: a) estar en minoria / en l’oposició, respecte un rival que té
majoria / el govern i b) la iniciativa a prendre-hi posició, no ha de ser
creada per nosaltres, sinó per l’adversari majoritari / en el govern.
Situacions doncs, en que generalment, l’estratègia correcta serà
donar-hi suport, mentre que la més negativa (la pèrdua de suport), serà
refusar-la.

A continuació,
presento algunes altres pautes (ni necessàries ni suficients), que ens poden
ajudar a identificar si estem davant aquesta situació:

1) un elevat i/o
creixent grau de popularitat del adversari, 2) si es tracta d’una iniciativa, d’aquella
iniciativa estructural, que produeix un canvi significatiu i que pel seu
caràcter o contingut, té una vocació de permanència en el temps, 3) un context
d’opinió pública majoritàriament decantat cap a una posició, i que per
tant, faci impopular una posició pròpia contrària a la mateixa, 4) quan resti relativament
molt de temps per als comicis, 5) en situacions de manca de credibilitat
i/o confiança pròpia, 6) quan es percep que el nostre rival té una
considerable superior autoritat o credibilitat a la nostra, 7) en
situacions de crisi estructural (que no cal confondre amb crisis puntuals, on l’efecte
és al inrevés), 8) en situacions embrionàries, és a dir, quan encara la
construcció de la nostra figura, encara està en un estadi primari, i per tant,
de moldejament, tant del missatge com de l’estratègia.

Quins són doncs, els
barems que provoquen aquesta situació? Doncs bàsicament, la percepció ciutadana
de la figura del lideratge, amb tota la complexitat que això comporta. Una
percepció que recull un ampli número de variables, des de l’aparença física,
fins a l’oratòria, passant per la capacitat intel·lectual o la mímica. Però ens
interessen sobretot aquí, aquelles percepcions que són observades i
interpretades per l’elector quan es dona alguna o vàries de les condicions
aquí explicades. Percepcions que lamentablement no podem analitzar empíricament
el seu mapa causal, com són la identificació amb el candidat, la seva capacitat
de compromís i d’agregació social, la seva credibilitat i la capacitat de
transmissió i convenciment del missatge polític.

Aquestes són, algunes
de les variables que canvien, cada cop que hi ha una interacció del candidat
amb l’elector i que defineixen, quina serà l’orientació del vot.

Però, com cal
actuar davant aquestes situacions? Sumant-se sense més amb les
posicions dels nostres rivals? Donant suport incondicional al nostre rival?
Adoptar una actitud passiva i esquivadissa per tal de passar
desapercebuts?

La campanya presidencial del
1968, (Nixon-Humphrey), és recordada entre altres, per la gran capacitat de
Nixon d’evadir pronunciar-se respecte la guerra del Vietnam, la seva
opinió sobre la mateixa, plans al respecte, armes a utilitzar, etc. Nixon, no
volia cometre els errors de Barry Goldwater, i a més, tampoc volia perdre els
vots del moviment pacifista que cada dia prenia més força, en contra de l’administració
Johnson. Richard Nixon, era conscient de què si s’hagués manifestat en un
sentit o altre, perdria part de la seva plataforma potencial, que llavors eren,
paradoxalment, els joves pacifistes que s’agrupaven davant el monument a
Lincoln. És així com per a Nixon, sobre la guerra del vietnam, només podia
aspirar a no perdre vots, en cap cas guanyar-los.

Val a dir, que
aquesta estratègia, o millor dit, l’acceptació d’aquesta situació, lliga
especialment bé (funciona molt bé combinada amb), amb una altra estratègia
aquí analitzada, a saber, la mobilització de la nació mitjançant l’optimisme,
el futur i la renovació com a eslògans d’una revolució (victòria) electoral.

Però realment, té
algun exemple o aplicació pràctica a casa nostra aquesta situació / estratègia?
Totalment. Si ens fixem, amb les pautes que ens permeten identificar si ens
trobem o no en aquesta situació, el context de referèndum, i per tant de posicionament,
davant el Nou Estatut, sembla complir-les amb escreix.

Concretament, puc afirmar
aquí que, seguint el fil argumental anterior, a curt
termini, (és a dir, quan el posicionament sobre el referèndum decidirà els
suports electorals), tant el PP com ERC no podran incrementar el seu suport
electoral, degut a que estan
immersos en aquesta situació de no-victòria.

Això no implica però,
de cap de les maneres, que ambdues formacions polítiques poguessin ampliar el
seu sostre electoral si el seu posicionament fos diferent (una cosa no te res a
veure amb l’altra), i és que, possiblement, ambdues formacions polítiques es
trobin en una situació en la que només poden aspirar a mantenir el seu nivell
de confiança electoral en el curt termini.

En el fons, es tracta
de saber combinar quan ens podem aprofitar dels vents que bufen en la nostra
direcció, amb el motor propi del vaixell, per tal d’arribar a bon port, el més
ràpid i eficientment possible.

[@more@]

Tweet