Segurament que als francesos no els hi farà cap gràcia,
però no és menys cert que les campanyes
presidencials franceses s’estan “americanitzant” cada cop més.
Tant és així que les campanyes de Nicolas
Sarkozy i Ségolène
Royal s’assemblen sorprenentment a altres presidencials de
l’altra banda de l’atlàntic.
Sarkozy, és l’indiscutible candidat de l’UMP.
President del principal (i aglutinador) partit de la dreta francesa,
s’autodefineix com obsessionat per la política, porta
fent campanya des de pràcticament l’endemà de les
darreres
eleccions presidencials (abril 2002, unes extranyíssimes
eleccions per cert, on l’esquerra va haver de votar a contra cor
massivament pel president en busca de la reelecció i on Le
Pen va catapultar-lo de nou cap al Élysée),
donant per fet que Jaques
Chirac no es presentaria a un tercer mandat. Tot i que no s’ha
proclamat encara com a candidat oficial, és gairebé
segur que Sarkozy serà el candidat presidencial. Un dels
polítics més populars de França, per cert.
Precisament aquest, és el
principal obstacle que ha de véncer el conservador. El fet que
s’hagi autoproclamat candidat (o millor dit aspirant a) a les
presidencials en un moment molt a pràcticament un mandat
vista, li dificultarà enormement la seva cursa electoral.
Per què? És innevitable, que es relacioni a Sarkozy en
major o menor mesura amb el govern francès, i per tant,
corresponsable de les polítiques dissenyades l’Élysée
i Matignon. El seu capital polític doncs, arribarà a la
comptesa parcialment gastat. Aquest fenomen, és particularment
important quan el candidat forma part del mateix partit que dóna
suport al govern sobre el qual es promociona la pròpia
candidatura, i conseqüentment, contraresta les avantatges
potencials que té la llarga promoció de la candidatura
en el temps, així com la gran plataforma de promoció
política que suposa el mateix govern.
Però Sarkozy té a més,
un altre hàndicap de cara a la cursa electoral. La seva
plataforma política, és sumament clàssica i
poc o gens innovadora. Els valors que els francesos veuen amb
ell, són els típics de la plataforma política
conservadora: seguretat, control de la immigració,
creixement econòmic i reducció d’impostos. I aquest
és precisament la principal crítica que se li fa. La
poca innovació i renovació del seu discurs polític,
que es solapa amb els discursos de Dominique
de Villepin i sobretot, de Chirac. Es tracta doncs, d’una
candidatura ben coneguda i continuista amb tot allò que s’ha
fet fins ara per part de l’UMP.
Es prescindeix aquest cop, del
potencial electoral de la pròpia divisió interna del
ampli paraigües polític que configura l’UMP. Sota
la presidència de Sarkozy, el partit s’ha unit cada cop més,
en una direcció neoliberal-conservadora (a diferenciar del
liberalisme conservador), perdent aquesta força
política, part de l’atractiu del Gaullisme, del centrisme i
fins i tot dels demòcrata-liberals.
Tots aquests elements, limiten
enormement la capacitat de maniobra política del actual
Ministre del Interior, un valor especialment necessari quan encara no
s’ha decidit quin serà el seu rival socialista. Sarkozy no
només ha perdut la capacitat de presentar un programa
innovador, una plataforma política més àmplia,
sinó que tot i la seva enorme popularitat, inevitablement ha
perdut capital polític com a conseqüència del
desgast del propi govern, al mateix temps que ha purgat (si bé
d’una manera ordenada i indirecta), els sectors menys afins a la seva
ideologia dintre del partit que ell presideix.
Curiosament, allò que té
d’avantatge Sarkozy, són els principals handicaps de Ségolène
Royal i al inrevés. Analitzaré la seva plataforma
política i candidatura en un proper article.
[@more@]
