Són moltes les notícies relacionades amb Iran que arriben fins a casa
nostra, en un lent però continu degoteig de notícies, declaracions i fets que
no sempre es contrasten amb un anàlisi global de la situació. De fet, no podem
deslligar temes com la qüestió nuclear
iraniana, el seu rearmament i
investigació militar, les amenaces a
Israel i la situació del règim. Temes
que no sempre apareixen relacionats en les cròniques internacionals.
La qüestió nuclear, o la possibilitat que Iran (com ja han fet i estan
fent per cert molts altres països), pugui desenvolupar arsenal atòmic, junt amb
l’investigació dels anomenats vectors de
llançament, és a dir, la propulsió, transport i guia dels mateixos, és una
de les principals qüestions calentes
a l’agenda internacional. Les excuses, o els motius que segons el seu
president, Ahmadineyad, porten al seu país en aquest sentit, són els de sempre, és a dir, la legítima
defensa per una banda, i la necessitat d’utilitzar l’electricitat provinent de
l’energia nuclear per tal de dedicar el petroli a l’exportació, per l’altra.
Ja des de la famosa justificació del President De Gaulle, per a nuclearitzar l’exèrcit francès, els
motius dels diferents estats en aquesta línia són ben similars, així com les
declaracions sobre aquest tema. De Gaulle, deia que en un hipotètic escenari de confrontació entre les dues superpotències,
França necessitava continuar viva i
assegurar i mantenir la seva pròpia defensa i capacitat dissuasòria, davant la probable
DMA (destrucció mútua assegurada). Un argument que podem calcar sobre la situació de
Gairebé al 20 anys després,
India
seva necessitat de posseir (i posteriorment utilitzar) armament nuclear, que
acceleraria l’escalada de Pakistan, que amb un retard de 10 anys sobre el seu gegantesc
veí, també proclamaria la seva necessitat
nuclear, en definitiva, la legítima defensa.
L’argument, o millor dit, el desig d’esborrar
Israel del mapa, no és nou a bona part del món àrab, per bé que les
declaracions en aquest sentit amb més difusió han segut les del president iranià.
Més enllà però d’aquesta voluntat (fictícia o no), i la retòrica utilitzada,
convé recordar que buscar enemics al
exterior sempre fa que els enemics interns desapareixin. O dit d’altra
manera, la creació d’una necessitat de defensar el territori (real o
provocada), fruit o bé d’una cerca d’enemics exteriors o bé d’una retòrica
militarista que justifiqui noves inversions en aquest àmbit, poden ser la millor mesura per eliminar (per desgràcia,
literalment allà on no existeixen llibertats) els oponents al interior.
És en aquest sentit doncs, que la situació del règim teocràtic iranià,
cal relacionar-ho de manera indissoluble amb tot el degoteig de declaracions i
contradeclaracions, fets i retòriques, sovint la manera més econòmica de cohesionar el país, encara que tant la
retòrica causant com la unió conseqüent siguin només, cortines de fum temporals.
[@more@]
