Així doncs, per a Sartori existeixen fonamentalment set classes de sistemes de partits, a saber 1) de partit únic, 2) de partit hegemònic, 3) de partit predominant, 4) bipartidista, 5) de pluralisme limitat, 6) de pluralisme extrem i 7) d'atomització. Estableix a més, la classificació entre sistemes competitius (és a dir, aquells on els partits tenen una virtual igualtat de condicions per a ser escollits en unes eleccions legítimes i netes i on hi ha competència entre diferents formacions), que són els que van del 3 al 7 i de sistemes no competitius, corresponents al 1 i al 2. No tinc espai ni podria desxifrar d'una manera satisfactòria cadascuna d'aquestes categories, em centraré aquí en aquelles que més m'interessen des del punt de vista d'encabir-hi el sistema de partits català.
Amb les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, al març del 1980, es configurava un mapa polític català amb una societat segmentada i un sistema de partits pluralisa-moderat. 5 forces polítiques esdevenien efectives (és a dir, amb capacitat de configurar majories i/o coalicions), i per bé que només les tendències futures acabarien d'encaminar el sistema polític català cap a un sentit o altre, aquells resultats ja posaven en evidència la forta segmentació de la societat catalana. Utilitzo segmentació no com a sinònim de divisió, sinó com a sinònim de compartimentació, de la societat. El primer implica conflicte, mentre que la segona no, d'aquí la diferència entre una i altra.
Les següents eleccions, corresponents a les legislatures II, III i IV, el sistema polític català es configuraria clarament com un sistema de partit predominant, en el qual el partit més votat (CIU), es va veure constantment suportat per una majoria guanyadora dels escons (majoria absoluta). Dues consideracions però, posarien en qüestió aquesta etiqueta. En primer lloc, pel que fa al termini necessari per al establiment d'aquest sistema (el de partit predominant), Sartori valora que són necessàries, com a mínim quatre legislatures consecutives. En el cas català aquest requisit trontolla, ja que a partir de la V legislatura (1995), CIU ja no assoliria més la majoria absoluta (dels escons) al Parlament. Un llindar que és variable, ja que el mateix Sartori considera com a suficient, tres legislatures consecutives de majoria absoluta en el marc d'un electorat estable (com és el cas del català), com a requisit per poder parlar de sistema amb partit predominant. La segona consideració, es que Sartori utilitza expressament el terme 'majoria absoluta dels escons', en contraposició amb 'la majoria absoluta dels vots' per una raó ben senzilla, ja que és la majoria absoluta dels escons, la majoria legal i material, en contraposició amb la majoria dels vots, que esdevé una majoria virtual o tant sols valorativa.
El mateix Sartori deixa clar quelcom evident en el nostre sistema, i és que els sistemes de partit predominant són sistemes competitius, és a dir, on no només es permet l'existència de partits diferents del principal, sinó que a més, aquests existeixen com a legals i legítims competidors del partit predominant. Són doncs, partits antagonistes i independents del partit majoritari. Un partit que ostenta la majoria de manera no imputable al joc brut, i el mateix partit predominant pot perdre el seu status en qualsevol moment. Els exemples més citats d'aquesta categoria són el Partit del Congrés a l'Índia, els Partits Socialdemòcrates als països nòrdics (especialment els escandinaus) i el PDL al Japó.
Lluny queda ja, aquesta etapa de sistema de partit predominant a Catalunya. En propers articles, analitzaré les dinàmiques pròpies que van sorgir arran dels resultats electorals del 1999 i del 2003, així com la classificació del sistema polític català a partir d'aquests resultats i dinàmiques partidistes.
[@more@]
Jo veig el cas català especialment complex. A les consideracions que fas jo n’hi afegiria una tercera: Convergència va ser el partit predominant en l’àmbit català, però només gràcies a una abstenció selectiva, a l’existència d’un segment de votants que no votava a les eleccions catalanes però si a les espanyoles i a les municipals. A les eleccions generals el partit dominant era el PSC-PSOE, que també governava a les grans ciutats. L’abstenció selectiva a les eleccions autonòmiques feia que l’hegemonia de Convergència fos més virtual que real. Això va fer que en la pràctica hi hagués un repartiment tàcit d’àrees de poder (el famós oasi català). En el moment en què la participació es normalitza aquesta hegemonia desapareix. Gràcies per l’enllaç.
Benvolgut Jaume,
Entenc i comparteixo el teu anàlisi en certa mesura, ara bé, el fet que el perfil dels votants als diferents nivells d’eleccions (a saber, locals, autonòmiques i generals) sigui diferent, no desacredita o esmena la configuració del sistema polític sorgint de cadascun d’aquests nivells, encara que responguin a certes variabilitats dels perfils dels votants.
Dit d’altra manera, el mapa polític municipal català, a tall d’exemple, és el que és, i no guarda una relació directa (aixo es veu en la variabilitat dels resultats electorals a cadascun dels nivells abans expressats) amb el sistemes electorals que es configuren en el pla autonòmic i estatal.
Un fenomen no afecta l’altre, resumidament.
Jaume,
Comparteixo totalment la teva opinió. Es més, en l’article titulat PER A QUÈ SERVEIX UNA CAMPANYA ELECTORAL? (http://xtomas.blocat.com/post/2918/72540) ja apunto (per bé que tangencialment) cap aquest camí.
Per a que quedi ben clar, el que dius és que una de les claus per entendre les victòries consecutives de CIU entre el 1980 i el 1992, és l’elevat grau de mobilització del seu electorat, per contrast amb la baixa mobilització d’entre altres, el PSC. Això es reflectia en uns nivells ‘baixos’ de participació, en el sentit que l’electorat potencialment ‘menys pujolista’ no anava a votar.
En efecte, CIU ha tingut sempre un elevadíssim grau de mobilització. En allò que en estadística se’n diu ‘la fidelitat de vot’ és a dir, el percentatge d’electors que afirmen haver votat una força política (1) durant dues o més eleccions consecutives (2), és el més elevat de tot l’arc parlamentari català.
Una baixa participació doncs, en principi, afavoreix a CIU (i en certa mesura, també al PP tal i com comento a algun article).
Ara bé, una de les causes és que l’electorat no nacionalista, considera les eleccions autonòmiques ‘de segon nivell’ i per tant, menys decisives, d’aquí part de la seva desmobilització.
Comparteixo també el teu comentari en el sentit que ‘tant important és què vota l’electorat’ com ‘qui vota’, és a dir, la mobilització és tant (quan no més) rellevant en unes eleccions que no pas el vot per una o altra força política.
De totes maneres, en el meu darrer comentari parlava d'»hegemonia electoral o política», quan per ser coherent amb el que diu Sartori, hauria d’haver parlat de «predomini». I ara m’adono que potser he confós una mica els conceptes «hegemonic» i «predominant», i em pregunto si és precisament aquesta abstenció relativa el que fa que el sistema de partits català caigui en la categoria de «sistema de partit predominant». Dit d’una altra manera: si Pujol hagués tret, posem per cas, tres majories absolutes amb una participació del 65%, ens trobariem llavors davant d’un sistema de partit hegemònic?
Jaume, contesto a la teva pregunta.
La diferenciació que fa Sartori entre «hegemònic» i «predominant», és que mentre el segon sistema de partits és competitiu, el primer no ho és. És a dir, en el segon hi ha eleccions lliures, es permet la existència de partits «contraris» al majoritari, etc.
Sartori, no utilitza el nivell de participació electoral com a criteri (primari o secundari) en la seva divisió dels sistemes.
Aprofito per dir també que si utilitzo els seus criteris per analitzar el sistema polític català, és perquè hi ha consens a la comunitat politològica per considerar la seva divisió, la millor fins avui dia.