Resulta difícil però, trobar una bona definició al terme 'polarització política', el mateix Sartori no la defineix al seu llibre 'Partidos y Sistemas de Partidos'. Però, essencialment, la polarització política, fa referència a una progressiva separació, diferenciació, desunió d'una societat, d'un sistema, una comunitat, etc, però que a més, i a diferència de la segmentació, provoca rivalitats i enfrentaments creixents entre les parts que es separen. Una brevíssima definició, però que ens serà útil a nivell procedimental.
Recuperant, ara sí, el fil històric del anterior post sobre aquest tema, deia que a partir del 1995, amb la pèrdua de la majoria absoluta per part de CIU, comença un lent pero continu període, de desagregació del paper políticoelectoral central que havia jugat aquest partit fins llavors i conseqüentment, el canvi del sistema de partits. Es passa d'un sistema de partit predominant cap a un sistema de pluralisme moderat, conseqüent amb la progressiva segmentació política del país.
Sartori defineix aquest últim, com aquell sistema que abarca de 3 a 5 partits (1). Ara bé, què entén il professore com a partit polític, o dit d'altra manera, compten tots els partits polítics amb representació parlamentària? Per a Sartori, existeixen bàsicament dues normes, per a comptar el número de partits polítics. En primer lloc, creu que es poden no tenir en compte (no comptar) aquells partits que no siguin importants en una doble condició: per la seva 'reduïda mida en % d'escons' per una banda, i per l'altra, que al llarg d'un determinat període de temps continuï essent superflu i no s'utilitza per a cap majoria de coalicions viables. Dues condicions que s'han de donar simultàniament per poder no comptar un partit, ja que aquells partits petits però que condicionin les majories de govern sí s'han de comptar. La segona norma fa referència a la possibilitat de que un partit, encara que sigui petit, sigui comptat, sempre i quan la seva presència o estratègia afecti a la direcció i tàctica de la competència dels demés partits, tant pel que fa a la direcció (esquerra – dreta) com al sentit (centrífuga – centrípeta).
El principal element del pluralisme moderat és, el govern de coalició (2), més en concret, en aquest sistema, el número de partits 'importants' són tres, i normalment, cap d'ells aconsegueix la majoria absoluta (3). Eus aquí, les dues primeres característiques que s'adequen a la perfecció, amb el marc polític català, tant amb els resultats del '99 com del 2003.
Sartori considera a més, que els governs minoritaris (en aquest sistema) són governs dèbils, per bé que poden durar (4). Un pluralisme moderat que tendeix a assimilar-se, en mecànica i funcionament, al bipartidisme, en el sentit que l'estructura del sistema continua sent bipolar (5). Dit d'altra manera, enlloc d'haver-hi dos partits, hi ha dues coalicions alternatives. Una política, que al tendir cap a dos pols, continua essent moderada.
El pluralisme moderat, no disposa de partits antisistema importants (6) i en conseqüència (demano aquí al lector que recordi aquesta característica), careix d'oposicions bilaterals (7) (és a dir, de partits a l'oposició a la dreta i a l'esquerra simultàniament respecte el/s partit/s al govern). En conseqüència a aquests dos elements, cal afirmar doncs, que el pluralisme moderat fa que tots els partits estiguin orientats cap al govern, és a dir, estan disponibles (i són socis viables) per a coalicions governamentals.
Tot això ens porta cap a un sistema que globalment no està polaritzat i on la competència interpartidista és essencialment, centrípeta, més que no pas centrífuga (8).
Sartori fa una darrera advertència dintre d'aquest sistema de partits, en el sentit que si augmenta el número de partits (jo hi afegeixo també com a opció, que disminueix la diferència en mida entre aquests), però tots continuen pertaneixent al mateix món (accepten la legitimitat del sistema i actuen de manera ordenada), aquesta major fragmentació no està directament relacionada amb una polarització del sistema (9).
Acaba amb una frase citada que resumeix molt bé què significa això del pluralisme moderat, " el pluralisme moderat és pluralista en el reconeixment de la diversitat; suposa la institucionalització de la societat segmentada que representa".
He enumerat les característiques, a efectes d'agilitat en la lectura i la cerca. Així doncs, i a mode de resum, el sistema polític català, tant amb les eleccions del '99 com del '2003 s'adequava perfectament a les característiques 1, 2, 3, 4, 5 (amb matisos) i 6. Ara bé, més important encara que allò que cumpleix, és allò que no compleix el nostre sistema, a saber, les característiques 7, 8 i 9. Vull destacar d'una manera molt enfatitzada la característica '7', és a dir, la no-presència d'oposició bilateral. Aquest element és la clau per entendre, en la meva opinió, les possibles aliances i combinacions de govern per a les properes eleccions. En parlaré amb més detall en un proper article.
[@more@]
Benvolgut Jaume,
No puc donar aquí resposta completa a perquè crec que en el cas català no hi ha partits antisistema, ja que aquest serà un dels fonaments de la part III d’aquesta sèrie d’articles.
Ara bé, ja que per fer aquesta classificació, he utilitzat les paraules del sabi Sartori, citaré aquí què considera ell com a partit antisistema, per bé que no ho fa d’una manera clara.
1.- Sartori utilitza aquest terme per referir-se bàsicament a partits feixistes i comunistes (per bé que el llibre és del 1976 i segurament caldria fer alguns ajustos a la seva teoria per adaptar-la al segle XXI), per bé que no en descarta d’altres.
2.- Creu també que els partits antisistema han d’adoptar una actitud intrínsecament de «protesta» contra el sistema i/o règim establert.
3.- Més en concret, el mínim comú denominador entre aquests partits és un «impacte deslegitimador comú», donat que «socava la legitimitat del règim al que s’oposa». Aquesta és la finalitat d’aquests partits, minar la legitimitat del sistema en que es troben.
4.- L’actitud d’aquests partits és la d'»oposició per principi», representant una «ideologia extranya», que està a una «distància màxima» del sistema i de les forces polítiques que el formen.
Bé, no deia que Esquerra fos un partit obertament anti-sistema, que no ho seria, sinó «s’ha comportat en aquesta legislatura com un partit anti-sistema». Dit així, potser és una exageració, però sí que s’hi poden apreciar tics o actituds que tenen a veure amb els punts 2,3 i 4 de la definició de Sartori. Per exemple, quan parlen de «conspiracions» d’uns poders obscurs per a fer-los fora del govern, o quan parlen amb tanta insistència i despectivament de la «sociovergència» com una entitat conspirativa, estan deslegitimant el sistema. La seva oposició a l’Estatut pactat amb el PSOE, fent apelacions contínues a la «dignitat» s’assembla molt a l'»oposició per principi» del punt 4. Em temo que aquestes actituds faran molt difícil que Esquerra pugui participar en qualsevol pacte de govern en un futur immediat.