El destí o la
providència, ha fet que coincideixin gairebé en el temps, les eleccions
legislatives a Catalunya i als Estats Units.
Aquí a Catalunya, els catalans estem convidats el dia 1 de novembre a escollir
els nostres representants al Parlament, i com en la resta de democràcies
parlamentàries, d’entre ells, el Primer Ministre, President, en el
nostre cas. Allà, com cada 2 anys, es renova la totalitat de la House of Representatives, així com un terç
del Senate i dels governadors dels
estats membres. Aparentment, poc o res tenen en comú ambdues eleccions, no
només per l’arquitectura institucional d’ambdós països, sinó sobretot, pel
context d’ambdues eleccions.
No és la meva intenció
aquí descriure les dinàmiques dels diferents sistemes polítics dels EEUU
(Presidencialisme) i de Catalunya (Democràcia Parlamentària), sinó veure quin
és el context de les eleccions, i per tant, de la campanya, allà i aquí.
A casa nostra, les
eleccions es presenten bàsicament sota 3 elements característics, o si més no,
diferenciadors respecte les darreres eleccions (per bé que l’estratègia
d’alguns partits, especialment de CIU sigui repetir els resultats de les eleccions del 1999).
En primer lloc, amb l’aprovació del Nou Estatut, es presenta a Catalunya, un
escenari político-institucional nou, que no només significa un increment
competencial i de finançament, sinó que significa, un replantejament en
l’estructura de poder i institucional, tant del país com d’aquest respecte
l’Estat, i en menor mesura, la UE. Un escenari on a més, un dels principals (i
prioritaris en l’agenda política), serà la necessària confecció (tant a
Catalunya com a Espanya) de noves lleis que desenvolupin el nou marc
institucional ja comentat.
En segon lloc, les
eleccions que venen, estaran fortament marcades per una parcialment nova dinàmica
entre els partits polítics. José Montilla com a nou candidat del PSC a Presidir
la Generalitat, la consolidació del lideratge d’Artur Mas dintre de CIU i el
tancament definitiu del pujolisme, així com la bicefàlia a ERC,
suposa una renovació en els discursos, programes, estratègies i lideratges a
bona part dels partits polítics a casa nostra. Això sense mencionar els canvis
en la dirección nacional del PP i de la consolidació d’ICV (ara amb
coalició amb EuiA), que de ben segur també jugaran un paper diferenciador en
les properes eleccions.
El darrer element clau del
1N, és el govern tri-bi-partit. Després de 23 anys de govern convergent de
manera ininterrompuda, aquesta legislatura ha vist com no només prenia possessió
un nou govern, sinó que part de l’estructura administrativa de la Generalitat
també es transformava per donar cabuda a una coalició de 3 partits primer, i 2
després en el Consell Executiu. Un govern que ha exercit una gestió certament polèmica
i plena de handicaps, més enllà de les opinions dels diferents electors, però l’element
característic del tripartit, més enllà de la seva gestió i els equilibris de
poder interns, possiblement ha estat el seu president, Pasqual Maragall.
I és aquí on trobem el nexe d’unió amb les eleccions legislatives dels
EEUU.
Als EEUU, les eleccions
del 7 de novembre, venen marcades principalment també pel seu president, George W. Bush, la
popularitat del qual està emmarcada en una caiguda
lliure des de pràcticament el 11S; tendència només invertida durant els quatre
mesos aproximadament de l’invasió al Iraq. Així doncs, en un escenari anti-Bush,
pocs republicans han demanat la visita del president en les seves respectives
campanyes, mentre que els candidats demòcrates d’arreu aprofiten qualsevol
imatge o gest de proximitat dels seus rivals amb el president per fer-ne la màxima
difusió en la campanya.
Com no podia ser d’altra
manera, la guerra d’Iraq, és una de les claus (o millor dit, dels principals recursos de campanya)
emprades en aquestes eleccions. Els demòcrates,
majoritàriament en contra de l’intervenció, utilitzen la guerra com a atac als
rivals republicans. Tant és així que una de
les principals crítiques dels analistes polítics (i com no, del GOP) als demòcrates
és la seva manca d’arguments, especialment en matèries com ara l’energia i la
seguretat, per centrar-se només amb les crítiques a Bush i a la guerra d’Iraq. Argument
que si bé pot ser decisiu en la seva victòria a estats amb candidats
republicans dèbils, com ara Ohio,
Rhode
Island o Minnesota
(entre d’altres), els pot portar a la seva derrota a Connecticut,
així com a resultats inferiors als esperats en el sud i en el cinturó agrícola
(mitjà oest).
Altres temes com ara els
preus
del gas, la
economia, però sobretot la immigració
(el factor decisiu en la totalitat dels estats clau del sud), marcaran en bona
mesura, les campanyes de demòcrates i republicans en aquestes mid-term
elections.
Tornant a casa nostra,
no està gens clar el paper que jugarà Pasqual Maragall en les properes
eleccions. No obstant, no se’n esperen gaires intervencions públiques, i menys
encara en la campanya del PSC, que ha de centrar tots els seus esforços en
donar a conèixer al seu candidat, que encara compta actualment, amb un baix
nivell de coneixement per part dels electors catalans, tal i com mostren les
enquestes (d’aquí l’anticipació del PSC en l’inici de la campanya en la compra
de valles publicitàries). De ben segur que serà difícil de fer callar al
encara President Maragall per part dels qui són perjudicats per les seves
declaracions, de la mateixa manera que passa amb George W. Bush. I és que
probablement, tant Maragall com Bush desapareixeran, bé a decisió pròpia,
bé a decisió de les respectives maquinàries electorals, del espai mediàtic de
les properes eleccions.
[@more@]
