És de sobres ben conegut que, un dels
principals reptes (sinó el primer) dels partits polítics,
és fer arribar el seu discurs al màxim nombre
d’electors possibles. Per tal d’aconseguir-ho, (i més encara
en un context com el nostre, on els partits no disposen dels recursos
necessaris per fer-ho de manera autònoma), s’empren de manera
massiva els mitjans de comunicació, sobretot amb els talls
dels espais informatius, així com les entrevistes (de
diferents tipus) als líders polítics, articles
apareguts en els mitjans escrits, etc. Queda sobradament pal·lesa
doncs, la importància dels mitjans de comunicació en la
transmissió del discurs, i en definitiva, de l’èxit
electoral.
Sorprèn però,
que un dels més repetits errors que es produeixen en aquest
sentit, és la repetició constant del mateix discurs
en els diferents mitjans de comunicació. Dit d’altra
manera, amb independència del tipus de mitjà (ràdio,
televisió, premsa, web, etc.), de la franja horària,
del tipus de programa/mitjà i la difusió territorial
del mateix, el missatge sol ser el mateix, o en el millor dels casos,
amb marginals variacions. Més enllà que aquest error
també està relacionat amb el nostre sistema electoral,
i que resultaria impensable que es produís als EEUU on els
discursos dels mateixos partits varien radicalment en funció
de tots aquests elements fins al extrem, és una de les moltes
mostres de desaprofitament dels mitjans com a plataforma
política per a la consecució del objectiu electoral
desitjat.
Abans de passar a la
justificació del perquè aquesta repetició (o si
es vol, constància) és un error, faig dues aclaracions
prèvies. En primer lloc, hom pot pensar que el contrari
(diferenciar d’una manera clara el missatge en funció d’on,
quan i per a qui es transmetrà), portaria a una incoherència
en el discurs polític, que ràpidament seria vist
com una manca de credibilitat de l’opció electoral que es
pretén difondre. Aquesta afirmació és
substancialment falsa, en el sentit que rarament els
consumidors d’uns mitjans de comunicació ho són al
mateix temps d’uns altres, ni a diferents hores ni en diferents
programes. Ras i curt, qui veu una entrevista política a
un programa de TV a les 08.00 del matí, rarament escoltarà
un tall (càpsula, en el llenguatge periodístic),
en l’informatiu de la ràdio al migdia, o veurà el
programa de debats a un altre canal de TV a la nit. Els ciutadans
(consumidors d’informació), personalitzen els mitjans, franges
horàries i programes que consumeixen, amb uns patrons força
fidels a més. A tot això, cal afegir-hi la
contraprogramació informativa que hi ha als mitjans (és
a dir, rarament coincidiran pel matí i per la nit, per posar
un exemple, dues entrevistes al mateix líder polític, i
fins i tot, a membres del mateix partit). Veiem doncs, com el consum
d’informació és selectiu (per part del ciutadà)
i excloent (per part dels mitjans de comunicació).
La segona matisació,
ve derivada dels avantatges de la repetició (sovint, fins la
sacietat) del mateix discurs polític. Qui no recorda la frase
“España va bien” que al llarg del període
1998-2002 (aproximadament) els líders del Partit Popular van
utilitzar per tal de convèncer al electorat, i que els va
portar a la majoria absoluta del 2000, entre moltes altres causes, és
clar. O un altre exemple més recent, el “no a la guerra”
que el PSOE tan bé va saber aprofitar arran de l’invasió
a Iraq. És cert doncs, que en determinats contextos, la
massiva reiteració d’un missatge clar, simple i contundent pot
portar importants rèdits electorals. Fixem-nos però,
que tant una frase com l’altra, eren suficientment flexibles
com per a resultar apropiades a la multitud de ciutadans, i per tant,
de mitjans i programes.
Per als estrategues
polítics, és una gran oportunitat que existeixin
multitud de mitjans i programes en totes les franges horàries,
ja que això permet, si s’utilitza bé, arribar a un
públic molt major, i el que es també important, fer-ho
d’una manera personalitzada, adaptant el discurs a allò que
prefereixen els oients, lectors o televidents en aquell moment
concret. De la mateixa manera que en els transports públics,
bancs i caixes d’estalvi, espectacles, etc. existeixen descomptes
personalitzats per a que determinats grups (especialment joves i gent
gran) pugui també accedir-hi, en política, els
diferents tipus de programes (i continguts informatius) permeten als
partits, accedir a molt diferents tipus de públic.
Queda clar doncs, que el
perfil dels teleespectadors a les 09.00 del matí no és
el mateix que al migdia, que al vespre o a la nit. Però també
cal diferenciar entre diferents programes i cadenes (en aquest cas de
tv), entre diferents mitjans (qui s’informa per la ràdio
consumirà molta menys informació via TV i viceversa),
entre diferents tipus de diaris, així com entre territoris. El
ventall de possibilitats és doncs, amplíssim, i si
s’aprofita bé, genera uns resultats espectaculars.
Aquest és, un dels
àmbits en que es nota que l’estratègia de
comunicació dels partits, va un (o varis) passos enrere
respecte la resta de la publicitat. Si el lector s’hi fixa, veurà
com el patrocini dels diferents programes que s’emeten al llarg del
dia en una emissora de ràdio, per exemple, rarament és
el mateix producte (o empresa) a cadascun dels espais, precisament
per aquest motiu: els oients (o teleespectadors) d’uns programes no
ho solen ser d’altres. Tots tenim doncs, molt a aprendre encara en el
terreny del marxandatge i la comunicació política.
[@more@]
