5 ANYS DESPRÉS DEL 11S

L’11 de setembre de 2001, és un d’aquells dies
que tothom recordarà on estava i què feia al
voltant de les 15.00h de la tarda (hora catalana). Més encara
per a una generació com la meva, en plena innocència
infantil, quan va tenir lloc la caiguda del comunisme. Es pot dir,
que per a nosaltres, l’11S és la primera data històrica
que hem viscut amb plenitud de consciència.

Al llarg de la marea
informativa d’aquells dies, recordo amb especial intensitat, com un
comentarista polític, molt poques hores després
dels atemptats, afirmava que estàvem davant l’inici de la
III Guerra Mundial. Més enllà de que hi ha experts
que consideren la III Guerra Mundial està reservada a la
Guerra Freda, avui, 5 anys després de la tragèdia, pocs
qualificarien d’exagerada aquella opinió.

En aquests 5 anys el món
ha canviat, més concretament, la comunitat internacional (que
no societat internacional) ha canviat. Abans del 11S, el terrorisme,
era poc més que una amenaça remota, aïllada i
llunyana. Avui, molts països han patit el seu 11S particular. En
certa manera, tot el món ha sofert un 11 en el seu lloc més
vital. Segurament, ens costa veure amb perspectiva com era el món
abans del 11S, quina era la concepció sobre la seguretat
internacional, el terrorisme i la pròpia supervivència
de la comunitat internacional.

És així com
no podia ser altra manera, la comunitat internacional ha posat el
terrorisme en la seva agenda política, fins llavors relegat en
un segon pla. En certa manera fins i tot, podem considerar que la
comunitat s’ha transformat en una societat internacional (es
diferencia de la comunitat amb la necessitat d’actuar conjuntament
per al benefici comú). Fins i tot, s’ha millorat la definició
(i sobretot, el coneixement) de la paraula terrorisme, fins llavors
vagament interpretada.

A partir del 11S de
2001 (o del 11S de cadascun dels països que l’han sofert),
la política exterior va vinculada més que mai a la
política de seguretat, a la supervivència de la
comunitat (societat) internacional. Sabem doncs, quina és
l’amenaça, i ara molt millor que abans, sabem com es
manifesta, com actua, com s’organitza, com es financia i com
funciona. Tot això al mateix temps en que la guerra (entesa
en els termes del dret públic i internacional) queda
obsoleta com a mecanisme de lluita contra les noves amenaces.
L’11S va fer obsolets desenes de tractats i de lleis nacionals que
definien i emmarcaven la guerra.

Però no només
quedaren obsolets bona part dels tractats internacionals sobre el
dret de la guerra (el principal motor històric del dret
internacional, junt amb el comerç), sinó també
les institucions de dret públic internacional. Si bé es
cert que també el terrorisme s’ha incorporat en l’agenda
político-diplomàtica d’aquests subjectes internacionals
(Nacions Unides per exemple, acaba d’aprovar l’estratègia
global contra el terrorisme), s’obvia (fins i tot a propòsit
en alguns casos) la qüestió fonamental. L’explosió
del dret públic, i per tant, dels organismes internacionals en
acabar-se la II Guerra Mundial, va servir per donar forma (i
resposta) a l’ordre internacional que llavors s’hi establia. Un ordre
internacional que ha perdurat fins al 11 de setembre de 2001, i que
avui es mostra absoluta i completament obsolet per afrontar una nova
realitat, i un nou ordre, marcat pel terrorisme, no per la
bipolaritat americano-soviètica ni la reconstrucció
europea.

Resulta sorprenent com per
exemple, la OTAN (sobre la qual vaig resumir fa uns mesos sobre el
seu funcionament), es fonamenta sobre el mateix tractat que la va
crear fa 50 anys. Com els països membres de l’ASEAN, que també
han sofert el seu 11S particular, no són capaços de
crear mecanismes eficients d’inteligència i cooperació
en matèria antiterrorista més enllà de les
declaracions, que això si, han multiplicat la retòrica
en els subjectes internacionals. O entre altres, com la UE no ha
segut capaç de crear una política exterior de seguretat
i defensa comú (PESD), més encara tenint en compte, la
seva privilegiada situació en les negociacions diplomàtiques
amb el món àrab, tal i com s’ha observat arran del
conflicte Israel-Hizbbollah, entre molts d’altres.

Així arribem a un
complex bucle, en el que la comunitat internacional no ha segut capaç
de reformar-se i dotar-se d’instruments per a la lluita
antiterrorista degut fonamentalment a una manca de legitimitat
(basada en els resultats, pragmàtica per dir-ho així),
mentre que els Estats no han confiat en la comunitat (no li han dotat
legitimitat) degut a la seva manca de resultats. En aquest sentit,
sorprenen les crítiques que va rebre l’expresident del govern
espanyol, José Maria Aznar, al proposar la reforma de la OTAN
per tal que el seu principal fonament sigui la lluita antiterrorista,
al mateix temps que s’accentuava la cooperació i la protecció
d’Israel. Unes crítiques que de ben segur, sorgiren per part
de qui creu més important el qui que no pas el que.

No podem abordar però,
el debat sobre la reforma (en tot cas, necessària) de la OTAN,
sense consens sobre quin ha de ser el seu objectiu. Entre una
organització que cerqui la integració vertical o
horitzontal (cap on sembla que camina). Per part d’alguns,
l’organització atlàntica ha de servir com un fòrum
per a la cooperació militar i l’ajuda mútua limitada
només a casos d’extrema gravetat (com ara un 11S), amb la
invocació del article
4 del tractat. Per a altres (entre els que m’hi incloc), la OTAN
ha de representar un nivell de cooperació el suficientment
vertical com per a dotar-se dels recursos, instruments i competències
necessàries per a la garantia de la seguretat entre els seus
països membres. I en un context on tots hi estarem d’acord, la
principal amenaça per a la seguretat (de molt llarg) és
el terrorisme, resultaria paradoxal que aquesta no fos, la màxima
prioritat de l’organització.

Com a mostra d’aquesta
necessitat de reforma de l’organització, resulta xocant, que
en el seu tractat actual (reformat només marginalment respecte
l’original), no aparegui enlloc el terrorisme. La seva estructura,
com ja vaig descriure en un anterior
article, és de caràcter gairebé en exclusiva
militar, sense espai per a la intel·ligència o la
protecció de fronteres, entre molts altres elements sensibles
pel que fa a les amenaces en els estats que en formen part. No
pretenc però, entrar en el debat sobre quin ha de ser el paper
d’aquesta organització en la lluita contra el terrorisme
(internacional), ni si l’aliança atlàntica ha de ser el
principal motor al respecte. Possiblement no és la millor
manera de fer-hi front (sobretot tenint en compte quina és la
seva estructura i limitacions actuals). Però el nou món
posterior al 11S ens demana acció, instruments, recursos i
cooperació en matèria antiterrorista, no només
discursos i bones voluntats.

I és que cinc anys
després d’aquell fatídic dia, el món ha canviat,
però qui el forma no.

[@more@]

Tweet