ELS MÍTINGS I LA MOBILITZACIÓ ELECTORAL

En aquests dies de clima (intoxicació per a
alguns) electorals, una de les preguntes més repetides és
“per a què serveixen els mítings?”,
i més en general, quin és el paper de la militància
dels partits en la mobilització electoral i en la comunicació
política?

Omplir un pavelló
d’esports, fer un dinar amb 1000 persones, portar 100 autobusos a
aquell palau… són frases ben recurrents quan s’apropen les
campanyes electorals, i que han de sofrir els responsables (i
quadres) de la mobilització dels partits. Abans de continuar
en el meu intent de contestar (si més no de manera parcial)
aquestes preguntes, matiso que em centraré en el model de
partits europeu-continental, i especialment espanyol i català;
sistemes que si bé tenen diferències remarcables formen
part d’un “mateix planeta”, sobretot amb comparació amb el
sistema de partits anglosaxó.

Si bé es cert que
en una anterior
ocasió em vaig mostrar crític
amb el rol del militant des del punt de vista de la seva influència
sobre la política del partit, ressaltaré aquí
l’altre paper del militant, la mobilització. I és des
d’aquest punt de vista, que l’observació de la militància
ens ofereix un marc (camp d’estudi) magnífic no només
sobre la situació del partit, sinó del context polític
global d’aquell sistema electoral, i per tant, de partits. Exemples
en aquest sentit n’hi ha molts i de tots son ben coneguts, les
extraordinariament baixes quotes de mobilització del PSOE a
les eleccions del 2000, o de CIU a les eleccions europees del 2004
(un partit per cert, poc acostumat fins llavors a l’apatia entre els
seus quadres).

Però, té
algun efecte omplir de gom a gom un estadi o pavelló d’esports
per tal d’escoltar un discurs polític? Definitivament, sí.
Si observem la vertadera intencionalitat dels equips de campanya
alhora d’organitzar aquests events, és la de transmetre
energia positiva al assistent. Dit d’altra manera, no es tracta
tant de convèncer (resulta molt difícil pensar que un
elector indecís entre dues forces polítiques acudirà
a un míting d’una o altra força política), sinó
d’animar, mobilitzar, i enfatitzar al militant, que en definitiva, és
qui ocuparà les grades del lloc. I això, en un context
(especialment el català-espanyol) on encara avui el militant,
la persona, és el principal element (tant en la transmissió
del discurs polític, en la mobilització i en el
finançament) del partit, ens posa de manifest la necessitat de
cuidar als militants per tal de cuidar del partit.

No és d’estranyar
en aquest context doncs, que cada cop els mítings siguin menys
discursos polítics davant un públic massiu i eufòric,
sinó una festa on la comunicació no verbal juga
cada cop un paper més important. En aquest sentit, destaca el
“míting-festa” de proclamació
aquest dissabte, d’Artur Mas com a candidat a
la presidència de la Generalitat per CIU. Si bé José
Montilla va ser el primer líder polític en no-utilitzar
el fins ara imprescindible faristol, agafant un micròfon i
movent-se amunt i avall d’un escenari al més pur estil
americà, Mas ens sorprenia dissabte amb una entrevista, també
insòlita al nostre país fins ara.

Per alguns, segurament un
míting és una de les maneres més cares d’emprar
els talls o galetes de 10 segons que dediquen els telenotícies
a les declaracions dels líders polítics en termes
monetaris (un spot electoral de 20 segons en horari de màxima
audiència costa només una fracció del que ho val
fer un míting i omplir un dels grans palaus d’esports del
país), els beneficis no monetaris que comporta sobre la
militància que hi assisteix tenen un doble valor ja indicat.

En un altre sentit, mai
s’emfatitzarà prou sobre la importància de mantenir
activa, organitzada i satisfeta a la militància d’un partit.
Aquesta potentíssima eina política i electoral, no és
la única, és cert, però és condició
necessària per a la victòria electoral. A tall
d’exemple, ningú dubta de l’enorme vigorositat de la
militància del PP, al mateix temps que cada cop més es
qüestiona sobre la seva capacitat de tornar a la Moncloa en
2008.

Això no treu però,
que no hi hagi una crònica falta d’originalitat en els
equips de campanya de tots els partits polítics, un senzill
exemple servirà com a il·lustració. L’acte més
habitual a qualsevol campanya electoral als EEUU, és
l’anomenada house party, quelcom tan simple com convidar un
grup d’entre 15 i 30 amics al nostre pis per prendre una copa on
apareixi d’una manera molt informal i desenfadada el candidat (o algú
en representació seva) al que se li fa la campanya (amb tantes
variants com es vulgui, és clar). Més enllà de
que obviament, als EEUU no hi ha seus demòcrates i
republicanes ni de molt llarg, a cada municipi com passa a Catalunya,
aquest és un format que està més que inventat, i
la seva utilitat i efectivitat està fora de tot dubte.

Més enllà
d’experiències pilot més o menys properes, només
Anxo Quintana,
en la campanya per a les
eleccions al Parlament Gallec va utilitzar una house party per
explicar les seves propostes sobre habitatge, assegut al terra d’un
típic pis d’estudiants de Santiago i rodejat, això sí,
de militants de Galiza Nova,
les joventuts del BNG.
Sembla que ningú seguirà, de moment, la seva gesta.

[@more@]

Tweet