MILITANTS FRUSTRATS

Els partits polítics estan acostumats a demanar molt de la seva militància. Als més fidels partidaris se’ls hi demana que siguin interventors el dia de les eleccions, que acudeixin massivament als mítings i actes de campanya, reparteixin propaganda electoral, facin d’altaveu del partit en el seu entorn social, que contribueixin al finançament del partit amb la seva quota, que facin més militants, i un llarg etcètera.

D’altra banda, si observem les pàgines webs dels partits (les seves úniques plataformes a la xarxa), trobarem que tot i les diferències d’estils, colors i dissenys, totes elles tenen un element comú: estan orientades per al consum dels mateixos militants i votants més fidels. El seu contingut informatiu està format sense excepció per les notes de premsa que els partits envien als mitjans de comunicació, junt amb l’agenda (també sovint, d’aparició als mitjans), informació organitzativa-estructural del partit, i algun altre element més, com ara puguin ser espais temàtics en referència als temes de més actualitat, tot i que el format nota de premsa és gairebé monopolitzador de tota la informació que apareix en les webs, quelcom d’altra banda sorprenent atès que l’objectiu, el destí i el format d’una nota de premsa no te rés a veure amb el d’un contingut informatiu online dirigit a militants i votants fidels.

No només el contingut limita que les webs dels partits no siguin atractives per als seus votants potencials, sinó també el fet que el que es visita és una plana web oficial del partit. Per entendre això, hem de retenir els mecanismes psicològics que dirigeixen el vot i sobretot, que influeixen sobre el canvi del mateix. Des de l’òptica de la sociologia electoral, el fenomen del canvi de vot (d’un partit cap a un altre), és un fenomen complex, dur i ple de autocrítica, autorreflexió i repetiment per part de qui l’efectua, atès que el canvi implica el reconeixement del error en el vot anterior, un error que molt sovint no estem disposats a admetre fins anys després. En aquest sentit doncs, fins que l’elector que canvia de vot no ha culminat tots aquests processos psico-polítics, no està preparat per rebre inputs electorals (missatges polítics) d’una manera oberta per part del partit al qual dirigirà ara el seu vot. És per això que la pròpia oficialitat de la web del partit resulta un handicap insalvable a aquella bossa de votants potencials que encara no ha completat el procés psicològic de canvi de vot.

Aquest, dit sigui de pas, és un primer motiu en defensa de la utilitat dels blocs polítics-partidistes, en el sentit que permeten arribar a un electorat potencial que d’altra manera (a través dels canals oficials del partit) mai accediria als missatges (inputs en termes de màrqueting) del partit. Aquests blocs permeten per tant, una major receptivitat per part del electorat potencial, lluny de la violència i rebuig que els hi suposen els canals (on i offline) oficials del partit. No pretenc però centrar-me aquí en la utilitat dels blocs político-partidistes.

Tenim per una banda per tant, una militància a la qual des de les direccions del partit contínuament se l’hi demana la seva implicació, treball, etc., i aquesta en tant que voluntaris, hi accedeixen en mesura de les seves capacitats, dedicació i voluntat. D’altra banda, tenim unes eines de comunicació online dels partits que per les seves característiques no permeten arribar a la bossa potencial de votants que des de el partit es persegueix. I vet aquí la frustració (o com a mínim paradoxa), ja que per una banda tenim un conjunt (cada cop superior) de militants que visiten les webs del seu partit, que estan motivats i que per tant estan disposats a dedicar temps al partit, però aquest, no ofereix cap possibilitat ni facilita que aquests militants, amb ganes i disposats, puguin fer campanya, també online. Es tracta ni més ni menys d’una pèrdua, insisteixo creixent, de capital humà. Una pèrdua en el sentit que hi ha oferta (militants i voluntaris) però no hi ha demanda (les eines necessàries) per tal que aquests puguin fer campanya a la xarxa, què se’n pot fer, i molta. Aquesta és sens dubte una ineficiència aclaparadora.

Si bé és cert que les quotes de penetració d’internet a les llars catalanes encara són baixes i sobretot, es tracta sovint d’internautes amb un nivell baix d’experiència i coneixement de la xarxa (articles al respecte: I i II), també és cert, que les eleccions catalanes del 2010 (si no hi ha cap canvi de calendari) seran les primeres eleccions on la xarxa, i per tant la e-campanya, tindrà un paper rellevant en la campanya i en el resultat electoral, en el sentit no tant sols de les projeccions de número d’internautes, sinó i sobretot, de la seva maduresa i coneixement de la xarxa (ras i curt, de poc serveix que 1/3 de les llars catalanes tinguin accés a internet quan fa poc temps que l’utilitzen, i desconeixen la gran part d’opcions i aplicacions que la xarxa els hi permet).

Però fins i tot deixant a banda les xifres d’ús de la xarxa (i del ús que se’n fa de la mateixa), els partits polítics no se’n adonaran de la utilitat de ser-hi presents, de fer campanya online, fins que no se’n adonin de quelcom molt més bàsic, la enorme pèrdua en termes d’optimalitat de temps, organització i diners, que suposa no oferir unes eines per fer campanya que els voluntaris estan disposats a utilitzar.

Es tracta en part, de la versió política del crowdsorcing, és a dir, la internalització dels processos d’una organització i per tant, l’oposat al outsorcing. D’exemples de crowdsorcing aplicat a la política, la campanya i els partits n’hi ha molts, però citaré només breument un exemple crec que força il·lustratiu. Mitt Romney, ex-governador de Massachussetts i candidat a la nominació republicana per a la presidència dels EEUU, ha posat en marxa un gran exemple de com sovint, l’il·lusió i la voluntat dels voluntaris (gratuït, per tant), resulta millor que els productes que puguin generar grans experts i gurús polítics (pagant, és clar). A través de Jumpcut, ofereix la possibilitat a tot aquell qui vulgui, de confeccionar un spot per al candidat. Per a ajudar-lo, trobarà videos, fotografies, discursos i àudios per fer-ne el muntatge, que un cop acabat podrà penjar per tal que sigui votat per la direcció de campanya de Romney i per la resta de voluntaris. Doncs bé, alguns d’aquests anuncis, 11 fins ara (que insisteixo, no han costat ni un dòlar al seu equip) són millors que els que han produït algunes de les millors productores de spots polítiques per centenars de milers de dòlars. I si a tot i això, hi afegim la il·lusió que genera al propi voluntari que ha creat l’spot de poder enviar-lo per correu als seus amics (molt més predisposats a llegir un e-mail del seu amic que no pas un que vingui del equip del candidat), tenim desenes de spots amb cost 0 i amb una molt millor rebuda que no pas els que tants diners costa emetre a les cadenes de televisió.

És una llàstima que encara tots plegats no ens n’haguem adonat del enorme capital que estem malbaratant dia a dia, clic a clic.

[@more@]



Quant a xtomas

Xavier Tomàs i Blanquet Facultat de Ciències Polítiques i de l\'Administració Universitat Pompeu Fabra
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

MILITANTS FRUSTRATS

Els partits polítics estan acostumats a demanar molt de la seva militància. Als més fidels partidaris se’ls hi demana que siguin interventors el dia de les eleccions, que acudeixin massivament als mítings i actes de campanya, reparteixin propaganda electoral, facin d’altaveu del partit en el seu entorn social, que contribueixin al finançament del partit amb la seva quota, que facin més militants, i un llarg etcètera.

D’altra banda, si observem les pàgines webs dels partits (les seves úniques plataformes a la xarxa), trobarem que tot i les diferències d’estils, colors i dissenys, totes elles tenen un element comú: estan orientades per al consum dels mateixos militants i votants més fidels. El seu contingut informatiu està format sense excepció per les notes de premsa que els partits envien als mitjans de comunicació, junt amb l’agenda (també sovint, d’aparició als mitjans), informació organitzativa-estructural del partit, i algun altre element més, com ara puguin ser espais temàtics en referència als temes de més actualitat, tot i que el format nota de premsa és gairebé monopolitzador de tota la informació que apareix en les webs, quelcom d’altra banda sorprenent atès que l’objectiu, el destí i el format d’una nota de premsa no te rés a veure amb el d’un contingut informatiu online dirigit a militants i votants fidels.

No només el contingut limita que les webs dels partits no siguin atractives per als seus votants potencials, sinó també el fet que el que es visita és una plana web oficial del partit. Per entendre això, hem de retenir els mecanismes psicològics que dirigeixen el vot i sobretot, que influeixen sobre el canvi del mateix. Des de l’òptica de la sociologia electoral, el fenomen del canvi de vot (d’un partit cap a un altre), és un fenomen complex, dur i ple de autocrítica, autorreflexió i repetiment per part de qui l’efectua, atès que el canvi implica el reconeixement del error en el vot anterior, un error que molt sovint no estem disposats a admetre fins anys després. En aquest sentit doncs, fins que l’elector que canvia de vot no ha culminat tots aquests processos psico-polítics, no està preparat per rebre inputs electorals (missatges polítics) d’una manera oberta per part del partit al qual dirigirà ara el seu vot. És per això que la pròpia oficialitat de la web del partit resulta un handicap insalvable a aquella bossa de votants potencials que encara no ha completat el procés psicològic de canvi de vot.

Aquest, dit sigui de pas, és un primer motiu en defensa de la utilitat dels blocs polítics-partidistes, en el sentit que permeten arribar a un electorat potencial que d’altra manera (a través dels canals oficials del partit) mai accediria als missatges (inputs en termes de màrqueting) del partit. Aquests blocs permeten per tant, una major receptivitat per part del electorat potencial, lluny de la violència i rebuig que els hi suposen els canals (on i offline) oficials del partit. No pretenc però centrar-me aquí en la utilitat dels blocs político-partidistes.

Tenim per una banda per tant, una militància a la qual des de les direccions del partit contínuament se l’hi demana la seva implicació, treball, etc., i aquesta en tant que voluntaris, hi accedeixen en mesura de les seves capacitats, dedicació i voluntat. D’altra banda, tenim unes eines de comunicació online dels partits que per les seves característiques no permeten arribar a la bossa potencial de votants que des de el partit es persegueix. I vet aquí la frustració (o com a mínim paradoxa), ja que per una banda tenim un conjunt (cada cop superior) de militants que visiten les webs del seu partit, que estan motivats i que per tant estan disposats a dedicar temps al partit, però aquest, no ofereix cap possibilitat ni facilita que aquests militants, amb ganes i disposats, puguin fer campanya, també online. Es tracta ni més ni menys d’una pèrdua, insisteixo creixent, de capital humà. Una pèrdua en el sentit que hi ha oferta (militants i voluntaris) però no hi ha demanda (les eines necessàries) per tal que aquests puguin fer campanya a la xarxa, què se’n pot fer, i molta. Aquesta és sens dubte una ineficiència aclaparadora.

Si bé és cert que les quotes de penetració d’internet a les llars catalanes encara són baixes i sobretot, es tracta sovint d’internautes amb un nivell baix d’experiència i coneixement de la xarxa (articles al respecte: I i II), també és cert, que les eleccions catalanes del 2010 (si no hi ha cap canvi de calendari) seran les primeres eleccions on la xarxa, i per tant la e-campanya, tindrà un paper rellevant en la campanya i en el resultat electoral, en el sentit no tant sols de les projeccions de número d’internautes, sinó i sobretot, de la seva maduresa i coneixement de la xarxa (ras i curt, de poc serveix que 1/3 de les llars catalanes tinguin accés a internet quan fa poc temps que l’utilitzen, i desconeixen la gran part d’opcions i aplicacions que la xarxa els hi permet).

Però fins i tot deixant a banda les xifres d’ús de la xarxa (i del ús que se’n fa de la mateixa), els partits polítics no se’n adonaran de la utilitat de ser-hi presents, de fer campanya online, fins que no se’n adonin de quelcom molt més bàsic, la enorme pèrdua en termes d’optimalitat de temps, organització i diners, que suposa no oferir unes eines per fer campanya que els voluntaris estan disposats a utilitzar.

Es tracta en part, de la versió política del crowdsorcing, és a dir, la internalització dels processos d’una organització i per tant, l’oposat al outsorcing. D’exemples de crowdsorcing aplicat a la política, la campanya i els partits n’hi ha molts, però citaré només breument un exemple crec que força il·lustratiu. Mitt Romney, ex-governador de Massachussetts i candidat a la nominació republicana per a la presidència dels EEUU, ha posat en marxa un gran exemple de com sovint, l’il·lusió i la voluntat dels voluntaris (gratuït, per tant), resulta millor que els productes que puguin generar grans experts i gurús polítics (pagant, és clar). A través de Jumpcut, ofereix la possibilitat a tot aquell qui vulgui, de confeccionar un spot per al candidat. Per a ajudar-lo, trobarà videos, fotografies, discursos i àudios per fer-ne el muntatge, que un cop acabat podrà penjar per tal que sigui votat per la direcció de campanya de Romney i per la resta de voluntaris. Doncs bé, alguns d’aquests anuncis, 11 fins ara (que insisteixo, no han costat ni un dòlar al seu equip) són millors que els que han produït algunes de les millors productores de spots polítiques per centenars de milers de dòlars. I si a tot i això, hi afegim la il·lusió que genera al propi voluntari que ha creat l’spot de poder enviar-lo per correu als seus amics (molt més predisposats a llegir un e-mail del seu amic que no pas un que vingui del equip del candidat), tenim desenes de spots amb cost 0 i amb una molt millor rebuda que no pas els que tants diners costa emetre a les cadenes de televisió.

És una llàstima que encara tots plegats no ens n’haguem adonat del enorme capital que estem malbaratant dia a dia, clic a clic.

[@more@]



Quant a xtomas

Xavier Tomàs i Blanquet Facultat de Ciències Polítiques i de l\'Administració Universitat Pompeu Fabra
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.